He obert el sobre. En el seu interior tota una sèrie de registres de comptes i documents de propietats de les quals ja em sé la major part. Els he fet un ràpid cop d’ull. Després uns fulls, plens de la seva escriptura clara i generosa que sempre m’ha agradat. Encuriosit els agafo i començo a llegir.Com a fons de les frases em sembla escoltar la seva veu quan els llegeixo.
Hola Sergei!
Quina sorpresa aquesta
matí! M’hauria agradat, cosa del tot impossible, estar present i veure
envermellir la teva cara. No té cap valor, malgrat valgui molts diners, tot el
que t’he deixat, Sé que no ho necessites. La teva carrera com a músic, com a
director d’orquestra simfònica, és prou rellevant.
Però vet aquí l’altra
sorpresa. Quantes coses amagades en el meu interior. He de declarar-te el meu
amor, la passió que sempre m’ha acompanyat, sempre. Veritat que et sorprèn?
Saps el moment en què va començar?
Et sorprendrà encara
més. Una nena de vuit anys va entrar per primera vegada a l’aula del col·legi
nou. Els meus pares s’havien traslladat a viure a una nova població. No era el
primer canvi ja que el meu pare, militar de carrera, mudava en moltes ocasions
de residència.
En entrar la
professora em va rebre amb molta efusió, la filla del tinent coronel era una
nota de prestigi per al col·legi. Avergonyida per la seva acollida jo intentava
escapolir-me de les mirades de l’alumnat. Aleshores, vaig adonar-me de tu.
Assegut rere el pupitre i amb un posat seriós. No sé què va ser, menys amb la
meva innocència d’aquells anys, un capgirell dins meu em va fer veure’t com la
meva única taula de salvació, en un moment de naufragi. Altres nenes m’oferiren
lloc al seu seient, però jo vaig preferir asseure’m al teu costat.
Poc a poc vam anar
connectant i vam complementar els nostres caràcters. Vam ser carn i ungla
durant la nostra relació infantil. Després vas decidir estudiar música, piano,
i jo també vaig estudiar piano. Així les nostres carreres van anar parelles en
la música, no en la vida sentimental.
Has estat la sòlida
roca em que m’he aixoplugat sempre. El monòlit que erigit en un lloc aïllat ha
estat sempre el nord, el senyal, per ajudar-me en els meus daltabaixos. Ets
formal , seriós, conseqüent i ferm, tal vegada massa. No he volgut mai perdre’t
com amic ni ficar-me en el teu llit. No t’he volgut seduir, no m’ho he proposat
mai.
Tu saps, ben bé, que
una dona amb una caiguda d’ulls, un somriure afalagador, una posa subtil o
tocant una mà amorosament, fa caure com a blancs anyells, la majoria dels
homes. T’he adorat tant que mai he volgut posar-te a prova ni vulnerar la teva
forma de ser. Però de veritat, la raó perquè mai he fet el pas de conquistar-te
ha estat perquè en aquell moment m’hauria convertit en l’esclava de la teva
personalitat. La dona, que sense voler-ho, ni tu ni jo, hauria perdut la seva
particularitat.
La filla del militar,
ha mantingut la seva llibertat i la seva pròpia
forma de ser com a dona, malgrat a estones, davallar-li amargues
llàgrimes dels ulls. Que difícil és voler negar-se l’amor vers la persona
estimada.
Has estat l’únic amor
de la meva vida, però no he volgut ser mai la teva amant ni tampoc la teva
esposa. Però he de dir-te que t’he desitjat sempre. He estat amb altres homes i
alguna dona. Tu no has ignorat cap de les meves tendències. Quasi sempre en el
moment del paroxisme sexual ha sortit del meus llavis el teu nom: Sergei. Hi ha
hagut homes que, fins i tot, ferits en el seu amor propi, m’han pegat. Però mai
ningú ha esborrat aquest nom de la meva memòria.
Quan llegeixis aquesta
carta tot haurà acabat, el meu cor només serà pols i les meves passions, també
hauran finit. Solament restarà el meu
record en discos, en programes de teatre, en llibres d’història i en el
pensament dels bons amants de la música.
Desitjo que aquest
escrit no et faci sofrir, potser hauríem estat uns grans amants, però no he
volgut confondre’m, obnubilar-me, amb la teva personalitat. He volgut ser la
gran pianista Ludmila, la que d’una nota falsa construïa una melodia quasi
impossible de tocar.
Sergei, amor meu, t’he
estimat amb vertadera passió sempre.
Teva
Ludmila
He plegat i recollit la carta amb els altres documents dins del sobre. He acabat el conyac. M’he aixecat i, agafant fortament amb les mans el gerro dels teus darrers vestigis, he posat els meus llavis damunt la freda porcellana, donant-li i donant-te, al mateix temps, un apassionat petó. Finalment he pronunciat unes paraules, perdudes dins l’habitació que ha estat el sagrari pels teus darrers pensaments.
Jo sempre t’he estimat. Mai m’oblidaré d’una nena que va asseuré al meu costat en el seu primer dia de classe.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada