PLUJA DE TARDOR I

 Rere els finestrals de la gran sala observo com cau la primera pluja d’aquesta tardor. L’aigua degota  suau, lenta i freda. Fa dies que ens acompanya aquest temps indecís. Al matí tímidament els raigs del sol ens il·luminen durant breus instants, però sense donar-nos cap mena d’escalfor. A la poca estona, la llum del dia s’apaivaga i els núvols foscos tapen el cel. 

La meva amiga Ludmila ha mort, als quaranta vuit anys, aquí a Neuchatel. Ha estat una mort ràpida. Després del seu concert de piano, d’abans ahir a la nit al teatre del Passage, es va trobar indisposada i poc després finia la seva vida a la sala d’urgències. Jo, l’havia previngut en més d’una ocasió que amb la seva malaltia, el fred no li convenia. Però bé, no sé per quina  raó no em va voler fer gens de cas. Tal vegada, potser, havia trobat un nou romanç que inspirava la seva ànima russa, a pesar de la seva malaltia. 

He hagut d’organitzar el sepeli, sense l’ajuda de ningú d’aquells, que quan era viva, l’afalagaven repetidament.  Ni tan sols ningú de la meva família ha pogut estar present. La distància i la pressa de l’acte ho han impedit. 

Ara estic assegut en el  gran saló de l’hotel bevent-me un conyac. Alço la copa, un Napoleó, indiscutiblement, i admiro les transparències del seu color, abans de degustar el seu sabor. Davant meu  a la taula baixa  hi ha el gerro amb les seves cendres i una carta. Les cendres, he de portar-les a París al cementiri de Père Lachase, on vol romandre per sempre. 

De bon matí, l’enterrament, poc després la preceptiva visita al notari per saber alguna cosa de les seves darreres voluntats. Estava intrigat ja que no li quedava cap parent, ni proper ni llunyà. Pensava més aviat que ho hauria deixat a alguna institució benèfica o, malpensant, a algun dels nois, no vull utilitzar la paraula “gigolo”, que l’han acompanyat en el transcurs dels últims mesos. No m’hauria sorprès perquè jo, com amic de tota la vida, representant, conseller i comptable que portava totes les seves gestions administratives i bancàries, coneixia, de cap a peus, tots els seus afers personals. Al mateix temps, la Ludmila no m’amagava res, compartia amb mi, amb descarnada sinceritat, totes les baixes passions, de la seva vida amorosa o sexual.   

Al llegir-me el testament el notari, la sorpresa ha esclatat davant meu d’una forma que mai m’havia pensat. Llegava unes deixes al servei, tant el domèstic, com el personal i teatral  Unes altres a l’Alexandre i a la Ludmila, el meus fills, dels quals n’era padrina. Unes joies molt valuoses a la meva dona, l’Alexia. La resta de la seva fortuna, prou important, me l’ha deixada a mi i a més, també un sobre tancat. El notari m’ha dit que l’advertència de la Ludmila, quasi exigència, era que la carta l’ havia d’obrir quan estigués sol. Li havia remarcat sobretot, la meva solitud al llegir-la ja que es tractava d’una qüestió molt intima. 

Faig un senyal a un cambrer i li demano on podria romandre una estona tranquil i en silenci. M’indica la capella dient-me:

¾    Quasi no hi va ningú.- Però ell mateix reflexiona- Però hi ha poca llum. La seva habitació crec que és el millor lloc. Clar, que si vol una autèntica intimitat  hi ha una petita sala reservada a la biblioteca. A més pot tancar-la amb clau. Demanaré si està lliure. 

Poc després el mateix cambrer m’acompanya a un racó de la biblioteca. Un petit apartat. on abans hi havia un bibliotecari, i que com m’havia assegurat es podia tancar amb clau. Va fer-me un gest i mussita breument:

–     La biblioteca, com la capella, cada cop són menys visitades. Pot estar tranquil no el molestarà ningú. Després torni la clau a la consergeria. 

Li he donat una bona propina per la seva amabilitat i agafant-li la clau de les mans m’he tancat en la petita habitació. Tres elements damunt la taula: el sobre, el gerro de les cendres de la Ludmila i la copa de conyac. Assegut davant seu, jo, sol. Miro inquiet i amb certa recança, pel misteri que em pot guardar, la missiva. La missiva d’una persona, amiga de tota la vida i de la que crec saber-ho tot. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur