NO DEIXIS QUE EL SOROLL ...

 Ha passat força temps des de la meva tornada a casa després de l’enterrament de la Ludmila. Clar que parlo d’aquella tornada, quan des d’aleshores n’hi ha hagut moltes més. Han estat uns mesos molts ocupats.  Per la feina  i també pel naixement del fill del meu fill. El meu net! Com han passat els anys, sense adonar-me’n, que aquell nounat que jo bressolava, acabat de néixer, ha crescut i ara ocupa la meva mateixa posició en aquells temps. 

En aquest esdeveniment vam reunir-nos tota la família. La Ludmila ens va presentar la seva nova parella. No és la primera, sinó que han ocupat el lloc diferents homes. Però mai m’hauria pensat que aquesta vegada fos una noia. Coneixen de sobres el seu caràcter dominant i fort, ja ens estranyava que es deixés dominar, malgrat fos mínimament/amorosament, per un home, per molt enamorada que estigués. La noia que l’acompanyava era dolça i sensible. Vaig pregar a Déu perquè poguessin conviure en pau. La Ludmila, necessita algú que l’entendreixi un xic, i en aquesta ocasió la vaig veure més assossegada que en unes altres ocasions anteriors. Això em fa fer recordar unes paraules llegides, pot ser en un llibre: "No deixis que el soroll de les opinions alienes  apaguin la teva veu interna". Per damunt de tot, jo estimo la meva filla i desitjo la seva felicitat. 

Ara, aquesta primavera, he deixat un lapsus de temps per descansar al costat de l’Alèxia. Per conviure, junts. Ja que de vegades l’atrafegada vida diària, no ens dona prou espai per estar, l’un al costat de l’altre.  Després de sopar hem sortit al jardí i hem recorregut el petit camí fins la glorieta.  La lluna il·luminava parcialment les nostres cares, com si fossin retallades en blanc i negre.

Vaig preguntar a la meva dona:

¾    Has llegit la carta de la Ludmila, la nostra amiga, que em va escriure com acomiadament?

¾    Sí! I em va sorprendre.   

¾    Per què?

¾    Mai m’havia imaginat tant amor, sense res més. Sempre m’imaginava, que hi havia alguna cosa més forta entre vosaltres.

¾    No, mai! Però, tampoc et puc dir de cert per què no vam anar més lluny.

¾    Vull creure que la mateixa admiració, de l’un per l’altre, va aixecar un mur infranquejable, que no us va deixar sentir els sentiments carnals. Éreu germans d’esperit des de col·legi. Jo, n’estava de gelosa!

¾    Gelosa, tu! Mai no m’ho havia imaginat.

¾    Sí, i molt. La vostra confraternitat, les vostres mirades d’enteniment mutu. Les vostre rialles, com si ningú més existís. Els vostres somriures còmplices com si la resta no fossin res. I tant que vaig estar-ne de gelosa. La gelosia em corcava per dins. M’havia de dominar pels nostres fills. Les perles de la nostra unió i, perquè malgrat tot, t’estimava.

¾    Perdona, no m’havia adonat del teu malestar.

¾    Com que no veies, ni veus encara, moltes coses més enllà de la música, els concerts, la teva gloriosa i única vida.

¾    I tu! M’has traït alguna vegada? 

En aquell moment un núvol va enfosquir la llum de la lluna. Les seves paraules em van arribar, com una remor, sense veure-li la cara.

¾    Una vegada vaig estar a punt. Un home afalagador en una festa. Anava un xic beguda. Eres absent. Ella t’havia cridat per un concert i tu, com si no estiguessis amb ningú, em vas abandonar. Vas córrer al seu costat. La gelosia em van fer embogir. Me n’hauria anat amb qualsevol home, però en el darrer moment vaig dir, no. No estava preparada mentalment, per trair-te.  En moltes ocasions, he pensat que si ho hagués fet, la meva vida hauria estat més agradable. Però no vaig poder. 

La seva confessió em va commoure per dins i al mateix temps em va remoure un malestar interior. La comprenia, però el meu ego no entenia la la seva ofuscació. No creure en mi! No vaig reaccionar gens bé. Només vaig saber dir:

¾    Perdona.- I vaig fugir com un covard. Aquella nit vaig dormir al meu despatx, malgrat les seves trucades a la porta. L’endemà, a primera hora, sortia de casa i m’allunyava del seu amor. 

He voltat per l’ampli món. He recorregut com una ànima en pena, mil països. Finalment m’he enclaustrat en un vell monestir i he volgut posar distància de la meva vida passada. He rebut cartes de l’Alèxia, cartes dels meus fills, però no n’he contestat cap i, moltes no les he obert. Un foc, sense causa, em cremava per dins, com si fos una pecadora ànima de l’infern. 

Un ocell en primavera m’ha desvetllat del meu mal somni. He comprès que portat per la meva egolatria, per la meva fama, he marginat la vida dels altres, de la meva pròpia. Ho he fet amb les persones més properes: la meva dona i els meus fills. Una ànsia, m’he omplert el cor i l’enyorança m’ha envaït. Vull veure i estimar la meva Alèxia, els meus fills i també el meu net. Aquell petit anyell que porta la meva sang i el meu cognom. 

Immediatament, he resat per deixar-me portar encara per la supèrbia de la meva sang i el meu cognom. La fama és efímera i finalment només serà un record en la ment del aficionats i en alguna enciclopèdia del món musical. 

El prior em va recordar les mateixes paraules que vaig pensar quan em vaig assabentar de la inclinació sexual de la meva filla: "No deixis que el soroll de les opinions alienes,  apaguin la teva veu interna". 

He tornat a casa, tot està igual com quan vaig marxar. El somriure de l’Alèxia, ha estat com si acabés de venir d’una habitual gira. Però el seus ulls em demostren una tristesa que hauré de lluitar per aconseguir desterrar.  Amb amor i omplint-los de petons per fer-li oblidar el meu desvari. 

Miquel Pujol Mur