La frase em pertorba la ment: viure o morir. Aquesta deu ser l’essència de la vida. Morir. Per què parlar-ne tant de morir, si només és el final del camí de l’existència humana.
Viure
per sempre pot esdevenir una maledicció. Perquè la forma d’aquesta existència,
“ in eternum” , segurament mal escrita llatinada, com ha de ser: postrat en
un llit
sense esma, ni de menjar. Sense poder fer les funcions vitals fisiològiques
normals, si no és amb l’ajuda de gent, pràcticament desconeguda. Malgrat siguin
uns professionals de gran experiència. Ser de cos present i ment absent, això
ho volem anomenar vida.
Segurament
en temps de Groucho Marx, l’actual malaltia que destrueix la ment, ja per
desgràcia tan estesa i de nom alemany,
no havia estat encara reconeguda. Segurament és que tret d’un
percentatge de persones de molt bona
salut, la majoria no arribava a viure els anys suficients.
Malalties
no n’hi falten en aquest món, unes són endèmiques del medi natural. Altres, no
ho sé, perquè cada vegada en proliferen més.
Tots em escoltat parlar de la pesta negra (1347/48) que va causar una
gran mortalitat. Sense arribar a assolir els nivells de França on van morir en
diferents zones un noranta per cent de la població, en la nostra terra, Catalunya també hi va morir una gran
quantitat de persones. Si no ho recordo malament, he llegit que més del
quaranta per cent de la població.
La
coneguda grip espanyola, (1918/19), que no era espanyola, sembla ser que
provenia de la Xina i, va començar als Estats Units pel obrers xinesos que
construïen els ferrocarrils. Va causa la
mort d’entre cinquanta a cent milions de persones en tot el món.
N’hi
ha tantes, de pandèmies al món: la sida, l’Ebola, les grips de cada any, que
tinc el dubte de si solament són una resposta de la naturalesa a la nostra
forma de viure.
Malgrat
tot “ Tinc la intenció de viure el major temps possible”.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada