UNA TASSA DE CAFÈ

 Em dic Joan i fa tres anys que treballo en una empresa de nova tecnologia. Soc un de tants administratius de comptabilitat. Com que soc una persona molt introvertida, no he fet cap tipus de relació amb els meus companys. Jo vaig sempre a la meva, faig la meva feina i plego a l’hora determinada i me’n vaig a casa. Mai he sortit amb els companys a fer una ronda ni a beure res després del treball. A l’hora del desdejuni prefereixo buscar un raconet, agafar el diari i entretenir-me llegint les notícies diàries (la majoria són sempre desafortunades) que posar-me a parlar amb els altres companys i companyes de les trenta mil xafarderies de l’empresa i del món.

Quan parlen de mi sempre en defineixen com una persona antisocial. Les noies comenten si no soc un xic homo. Perquè més d’una o de cinc, han intentat alguna aproximació i no han tingut la resposta que volien. Als infructuosos senyals de proximitat femenins mai hi he fet una contraoferta. 

Però fa tres mesos va entrar una nova recepcionista. Aquesta noia si que m’ha cridat l’atenció. La Zoey, ja ho diu el seu nom, que em sona a somni fet realitat. Jove, alta, atractiva, ben formada i, com el seu nom indica, una mica exòtica. Quan passa a prop meu, fa un moviment de malucs que, malgrat la meva introversió, no puc resistir-me a admirar. 

Doncs com cada matí estic prenent el meu cafè i llegint el diari (Déu meu! Quin desastre això de les vacunacions ...) quan de sobte rebo una lleugera empenta. Res poca cosa, simplement m’he apartat una mica per deixar espai. Aleshores, he escoltat la veu del cap del departament donant unes noves instruccions a una mossa situada a la meva esquena. Sincerament no he fet cas del que deia, però la veu que ha respost, m’ha trasbalsat. La Zoey, la nina dels meus ulls, al meu costat. Llavors no sé que m’ha passat. El meu braç i amb ell la meva mà, han tremolat nerviosament. Sense voler, la impressió m’ha obligat a fer un moviment impensat i estrany. La tassa de cafè ha voleiat, caient damunt la noia. 

Avergonyit, li he demanat perdó i m’he agenollat per a recollir la tassa. La sensació de vergonya m’ha fet fer el que mai havia somniat. Amb un mocador, he volgut netejar la seva roba tacada. Al notar la seva pell sota la pressió dels meus dits, la seva escalfor, l’olor plena de femineïtat que desprenia el seu cos, un sobtat acalorament m’ha recorregut amunt i avall. En aquell moment el meu cos ha respost involuntàriament als meus sentiments. Encara, m’he trobat més ridícul, davant de tots. 

La Zoey ho ha vist, també ho ha notat i ha aixecat la mà. He intentat fer un pas enrere, la paret m’ho ha impedit. El meu pensament s’ha imaginat que em volia bufetejar, per tacar-la. He comprès que m’ho he merescut i m’he disposat a rebre-la amb resignació.  

Però en lloc de bufetejar-me m’ha acaronat la galta i s’ha apropat encara més a mi. M’ha dit a cau d’orella:

¾    No et preocupis Joan la roba es renta de nou. Per fi t’has atrevit a fer alguna cosa. Quantes coses ha de fer una noia per què t’adonis que existeix? 

M’ha besat suaument als llavis. 

Sense saber què dir, he tornat a la meva taula de treball. Els companys i les companyes em miren. Comenten entre ells, i això em fa enrojolar. No sé quines idees he pensat, sincerament em vull fondre. Fins i tot, penso en acomiadar-me. La idea del suïcidi imminent ha passat pel meu cap. 

Només un detall m’ha tret del desfici. L’atractiva noia que m’esperava a la sortida i m’ha donat la mà sense cap vergonya. 

Qui m’ho anava a dir, que una tassa de cafè em treies de la meva particular misantropia. 

Miquel Pujol Mur