La casa és una antiga mansió de l’antiga zona alta. Abans hi pujaven els senyors a estiuejar. Ara resten solitàries la gran part de l’any. Truco el timbre de la reixa. Per l’intèrfon em respon la mateixa veu dolça. Em diu:
¾ Ah, sí, de la pizzeria. Com que plou, li obro la porta de la reixa. Pot entrar amb el cotxe, fins al portal de la casa.
Una
porta petita s’obre a un costat de la gran porta de fusta de la casa. Surt una
noia prima, quasi esquelètica. Me la miro i, sincerament, no li puc endevinar
l’edat. Va estranyament vestida. Em saluda i em convida a passar.
¾ Ja l’esperen. - Són les seves paraules de benvinguda.
Amb la seva aparença esprimatxada, la seva vestimenta no és gens adequada. Fa fred a dins i a fora. Porta una espècie de vestit prim. Escotat i despenjat que tan aviat mostra una espatla o l’altra, al caminar. Va descalça i desprèn una olor especial, que no puc catalogar. La seva veu m’enamora, dolça i una mica ronca, que en commou l’ànima. Sembla, ben bé, com si cantés les salmòdies d’un encanteri.
La
segueixo i passem a una gran sala. Em sorprenc al veure tots els mobles tapats
amb gran llençols blancs però, un xic empolsinats. En aquell moment, escolto la
veu viril de l’home que baixa per l’escalinata de marbre rosat. Pregunta:
¾ Ha arribat la comanda de la pizzeria, Laia?
Les
seves paraules són corteses i educades El seu somriure és simpàtic. Però els
seus ulls grisos són freds i no tenen cap expressió. Al veure’m carregada, es
mira la mossa i exclama.
¾ Però en que penses, Laia. No veus la càrrega que porta? Perdoni, li agafo les ampolles. Acompanyi’m a la cuina que l’hi pagaré.
Els segueixo amb les pizzes per un passadís. L’home porta les ampolles i la Laia s’avança, ens obre les portes i ens deixa passar. La cuina és molt gran, Una paret blanca de tela la parteix per la meitat. Hi ha quatre homes i tres dones. Tots ells tenen un aire professional que, en part, m’esparvera. Com si fossin directius que assisteixen a un Congrés. Mes són força amables i em miren amb interès. La Laia, posa gots i coberts per a tots. L’home de l’escala, que sembla qui mana em convida a menjar amb ells.
La cuina és molt gran, Una paret blanca de tela la parteix per la meitat. Hi ha quatre homes i tres dones. Tots ells tenen un aire professional que, en part, m’esparvera. Com si fossin directius que assisteixen a un Congrés. Mes són força amables i em miren amb interès. La Laia, posa gots i coberts per a tots. L’home de l’escala, que sembla qui mana em convida a menjar amb ells.
No
vull quedar malament amb aquestes persones. M’imagino que volen restaurar la
casa. Sempre interessen els clients nous. Mentre mengem em fan moltes preguntes
de la meva feina i del negoci. N’hi ha un que està molt interessat pel meu
estrès en el treball i per la meva salut. Si em refredo sovint i altres
qüestions similars.
Mentre mengem i dialoguem amistosament, passa per rere meu la Laia, l’estrafolària noia i, noto una fina punxada a l’esquena. Ha estat suau, però cruel, la fiblada. Em giro i veig un espurna malvada en la seva mirada.
Quasi immediatament perdo la consciència. Noto com ràpidament uns braços em recullen. Amb molt cura transporten el meu cos rere la paret blanca de tela.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada