He mirat el rellotge i m’he adonat que manquen cinc minuts per l’hora concertada per a l’entrevista de treball. A l’empènyer, la porta ha cruixit i, fins i tot, ha tremolat tota la seva estructura de ferro. El magatzem és força llarg, bastant fosc i és pràcticament ocupat per un taulell de fusta, rere del qual un dependent em saluda amablement. A la part de la paret, un extens mostrari de diferents tipus de botons, des dels més normals fins el més estrambòtics.
M’he
dirigit al dependent, un home d’uns quaranta
anys i li he preguntat pel senyor Planes. Aleshores, m’ha assenyalat el
final de la nau on hi havia un despatx, tancat per vidres, amb un llum i d’on
sobresortia el cap d’un home. Tot seguit m’ha dit:
¾ El pare és al despatx. Ja l’espera.
Caram, amb el senyor Planes! Un home ja gran, pràcticament en la vuitantena d’anys, prim i xuclat de cara. Destaquen, en la seva fisonomia els ulls, negres i vius, que sembla que em volen penetrar dins la ment. M’estreny la mà i em convida a seure en una cadira. L’única cadira del despatx a més de la seva butaca. He de treure un gat que hi dormia, el qual fa un marrameu hostil i em mira de mala manera.
L’home
em mira fixament i agafa un full. Reconec que és el currículum que vaig enviar-li
per demanar la feina. Per un moment sembla complaure’l la meva presència i
comença a enraonar amb veu profunda.
¾
He
llegit el seu currículum. Un noi que viu a pagès i estudia a Barcelona.
Electrònica, crec entendre? Necessita la feina per a anar endavant en els seus
estudis sense haver de dependre de la família. Suposo que no és l’hereu, potser
el cabaler.
¾
Sí,
senyor Planes. Soc el petit, el tercer.
¾
Bé!
La gent del camp ja sap que s’ha de treballar dur. Que els diners no cauen del
cel, sinó que s’ha de suar-los per viure. En aquesta feina nostra la força
principal és la paraula i la perseverança.
¾
D’acord
per a mi no hi ha cap problema. Vull anar endavant. Quan començo?
¾
Calma
Àlex. Li puc dir així? Per a mi, vostè ve a ser un net que no he tingut. Aquest
noi meu i la seva dona no han donat fruits. A més jo primer vull donar-li
paraules. Ha de saber, fil per randa, les característiques del producte que
surt a vendre. Vull ensenyar-li, perquè pugui respondre a qualsevol objecció
dels clients. També les principals frases ha utilitzar. Per vendre botons no ha
de fer cap discurs. Cap botó no serveix, per salvar l’ànima de ningú. Malgrat
que estudiï Electrònica, en aquest ofici, les seves paraules han de ser
planeres. Res d’hertzs, xips ni de terminals de connectors asimptomàtics. Un
boto ha de tenir: un, dos, tres o quatre forats i poca cosa més a tenir en
compte. Tret del material. Ho entén? Alguna pregunta?
¾
Senyor
Planes. Vostès fabriquen tots els botons?
¾
No,
jove. Això era fa molts anys en temps del meu avi. Ara els importem de Xina i
altres països de l’Est. Fan la mateixa feina i són més econòmics. Li’n donaré
una carpeta de clients de fa molts anys, alguns desafortunadament han
desaparegut però, n’hi ha de haver de nous. Nosaltres ens hem mantingut perfectament
mentre els clients venien a comprar-ne, però ara es nota que el temps moderns
han canviat els sistemes.
¾
I
l’ordinador, on és?
¾ Veu, ja m’agrada vostè. D’aquests estris nous, aquí no en tenim.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada