UNA HISTÒRIA DE BOTONS I

 Em dic Àlex, i us vull explicar una part de la meva vida. No penseu que en aquest món tot són flors i violes. Aquesta narració s’inicia quan jo tenia uns divuit anys, havia acabat els estudis de COU i pensava entrar a la universitat a estudiar Electrònica. Aquell dia a l’hora de dinar, quan vaig anunciar a la família els meus propòsits, vaig adonar-me que tothom callava. No va haver cap esclat d’alegria, ni tan sol de la mare que sempre deia que jo era molt intel·ligent i, faria coses importants a la vida. Només el silenci i tothom va abaixar el cap, i va continuar menjant l’escudella. Només el pare va aixecar la vista i em va dir.

¾    Àlex, després al vespre, quan torni de treballar, vull parlar amb tu. Espera’m! No surtis amb la xicota que és molt seriós el que hem de parlar. 

Sincerament vaig quedar força intrigat. Mentrestant, me’n vaig anar a l’habitació a preparar uns papers per a la inscripció. Vaig telefonar a la Marta, la meva xicota, i li vaig dir que no podria sortir. 

Quan el pare va arribar em va cridar i em va dir:

¾    Pugem a l’eixida a parlar tranquil·lament del teu projecte universitari. 

Vaig trobar el seu to molt cerimoniós. No era el seu tarannà habitual.

¾    Escolta Àlex. Sé que has fet un gran esforç i has aconseguit unes bones notes. Per això, no t’hem dit res abans però, avui has de saber la veritat. Estem acabant els estalvis familiars. La teva germana es va casar, però el Ramon s’ha quedat sense feina. Tu, ja saps que els moments no són gens bons, malgrat sigui un bon treballador i força complidor. Per tant, dels nostres ingressos els hem d’ajudar. L’àvia Antònia ha vingut a viure amb nosaltres, amb la seva germana i el seu home. Cobren una pensió mínima que pràcticament no els dona per viure. La mare, prou feina té amb tanta gent i tantes boques per alimentar. Volia anar a fer feines, però va molt cansada. El teu germà gran i jo cuidem dels camps, els nostres, i treballem per a altres veïns. Però vam haver de comprar un tractor nou, perquè el vell era una desferra i ja saps el que passa, cada mes a pagar la corresponen lletra.

¾    Caram! Sí que estem fotuts.

¾    Bé, a més te’m pagat l’estada a la capital i totes les teves despeses. Noi! Si vols continuar estudiant, que crec que és el millor per a tu, hauràs de buscar una feina que et permeti mantenir-te pel teu compte. Això no vol dir que, si necessites ajuda en un moment determinat, no comptis amb nosaltres. Ets el nostre fill i sempre et donarem suport. 

No vaig necessitar més explicacions del meu pare. Però vaig entendre que malgrat tot, si volia continuar els estudis m’havia de buscar una feina que fos compaginable amb la carrera. Vaig buscar feina als diaris, vaig demanar consells a amics i adreces a coneguts. Avui, per fi tinc la meva primera entrevista de treball per a venedor de botons. No és que m’estimuli gaire el vendre botons, una cosa tan simple. Però és l’única feina que m’ha sortit.

L’empresa m’ha decebut només en veure-la. Un vell magatzem en el Barri Vell. Només un cartell a la façana crida l’atenció i dona a conèixer que hi ha una fàbrica de botons. Diu “BOTONS LA MARAGDA” i a sota “Fàbrica de botons des de 1790” El meu primer pensament ha estat: malament deu anar el negoci si en tants anys només tenen aquesta mena d’establiment. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur