Aquest matí m'he trobat el Pere, el meu millor amic d’infantesa. Sense poder amagar la meva eufòria, li he comunicat la bona nova. La Betty, la noia anglesa que vaig conèixer fa dos estius a Cadaqués, ha acceptat ser la meva xicota. Tot seguit, sense poder amagar la meva congoixa, també li he explicat la darrera conversació amb la meva mare.
Ahir vaig rebre carta de la Betty. Amb el meu deficient anglès (1r. Curs d’escola nocturna) finalment l’he pogut desxifrar. Entre la meva petita o gran, ignorància de l’idioma de Shakespeare, i la seva inintel·ligible escriptura la meitat de les frases, han quedat mig incompreses. Ben bé, la missiva semblava, tot plegat, un jeroglífic egipci, digne de la transcripció de la famosa Pedra Rosetta.
Neguitós, però alegre, vaig entrar a casa. La mare, era asseguda al sofà del menjador mirant el televisor. Després de fer-li els dos habituals petons a les galtes, he anunciat amb aire triomfal la bona notícia: Mare! M’he enamorat d’una persona anglesa.
Jo esperava que amb la seva veu, una mica cridanera, em felicités i em digués allò, tan dit per tothom: Fill que contenta que estic. Ja era hora. L’amor és molt important per la felicitat de les persones. Fa que el cor bategui amb força per enfrontar-se amb les dificultats i, el camí de la vida esdevé més dolç.
Però saps què va contestar-me? T'ho ben juro, mai m’ho hauria esperat. Va mirar-me fixament als ulls. Em va repassar de dalt a baix, i va preguntar-me simplement: Anglesa? D’on?
Tant fredes van ser les seves paraules, i el to amb que les va expressar, que si llavors m’haguessin punxat no hauria sortit ni una sola gota de sang de les meves venes: De Londres! Vaig respondre.
Mirant al sostre, va murmurar una frase que no vaig entendre. Aleshores, va dirigir-se al periquito, com si volgués ignorar la meva presència. Va dir molt seriosament: A veure! Va quedar-se tota múrria i pensativa.
Va acotar el cap com si repasses les rajoles del terra com buscant alguna brossa damunt del mosaic. Tot seguit va pronunciar aquestes paraules: Boris Jhonson, certificat vacunació, corona virus. Es va quedar rumiant, pesarosa una mica més, i va exclamar, mirant pel balcó.
T'ho ben juro Pere, va dir-me això: Brexit; no europea, per tant impostos d’importació, Seguretat Social com estrangera. Seguidament va aixecar-se i, arrossegant les sabatilles va marxar cap a la seva habitació.
Abans
del soroll de la porta al tancar-se encara vaig escoltar aquestes frases. No et
convé, sortirà car el teu romanç. En tot cas que vingui vacunada i portant el
passaport sanitari. Estudia fill, si econòmicament parlant no seria més
interessant que marxessis tu a Anglaterra. No sé si
els impostos d’exportació serien més econòmics i, et sortiria més a compte.
Em vaig asseure en el sofà, on moments abans havia estat ella asseguda. Davant el televisor, el seu voltant ple de diaris i revistes. La presentadora anava desgranant, com un rosari, una a una totes les notícies del dia. Ho explicava tot, exhaustivament, sense oblidar-ne cap detall: Tants morts, tants infectats, tants en l’UCI, el nivell d’expansió, la seva contagiositat. Després les notícies de l’ex-nostre rei emèrit. Aleshores sortia el primer ministre de cabell ros, mal pentinat i enraonava encoratjat del Brexit. Cues de camions a la frontera per travessar el Canal. Gent sense sostre al carrer. Cues per poder menjar.
Aleshores, ho vaig entendre tot perfectament. La meva pobra mare, enclaustrada o confinada, passava hores i hores davant el televisor, o llegint els diaris.
Pobre mare!!! Tants dies bombardejada per les pèssimes notícies li havien obnubilat la ment.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada