Avui és una dia estrany. Plovisqueja a estones. Tot el jorn, el cel està mig ennuvolat. El treball a la pizzeria és pràcticament nul. Un dia qualsevol entre setmana, sense cap partit de futbol, no atrau a la convivència. Tothom, es tanca a casa seva. Els repartidors m’han demanat per plegar d’hora. Els hi he concedit. Perquè, quan és necessari s’esforcen al màxim.
Perdó, no m’havia presentat. Em dic Carla, i soc propietària d’una pizzeria. Ara és totalment meva. El negoci, el vam començar amb el meu marit. Però un dia em vaig adonar que tenia moltes distraccions a part del treball. Feinejava més en jardins aliens que en el meu propi. Ja ho enteneu, no?
M’ho vaig pensar força. Bé, potser no gaire. La ràbia i la rauxa no són bones companyes. Fins que un dia formós de primavera vam sortir amb el cotxe a fer un vol. Vaig simular basques al passar per un coll de muntanya. Allò de l’alçada i el vertigen. Ell va parar en mig d’un pont. A sota, passava un riu, força reviscolat i crescut a causa de les recents pluges. Em vaig apropar a l’ampit, vaig mirar el rocallós llit i em vaig dir a mi mateixa: Aquest és el millor lloc per fer la feina. Vaig buscar dins la butxaca la navalla del meu pare. Però, aleshores vaig adonar-me que ell agafava la palanca del cric.
Com sabia de sobres dels seus afers faldillers, vaig comprendre immediatament que volia acabar amb mi. Segurament, havia embarassat alguna bagassa joveneta. Fem com si volgués perbocar, vaig aproximar-me encara més a la barana. Quan com un brau, encegat pel capot del torero, és va abalançar amb la maneta del cric enlairada, em vaig apartar ràpidament i li vaig fer la traveta.
Va caure fent un crit esgarrifós. Semblava, ben bé, com si un tro hagués esclatat en les rocoses parets de la muntanya. Tot seguit un crac i un xop apagat. Vaig veure com rodolava el seu cos riu avall, cap a la cascada. Però ja no feia cap moviment ni de mans ni de peus. Purament era com un sac portat pel corrent. Rodolava i rodolava, deixant enrere una marca sangonosa en les revoltes aigües.
Ningú no va protestar. Tothom va pensar que havia estat un accident. Per sort ningú no va trobar la maneta del cric. La policia no va fer cap investigació. No ignoraven les activitats del meu espòs. També sabien moltes altres coses que jo ignorava. Era un mal bitxo, un fatxenda. Una mala peça, menys al món.
L’única que a l‘enterrament plorava, sanglotant fortament, era la jove filla de la veïna, amb la panxa ben rodona i plena. Per cert, va néixer un nano molt maco. Sempre que me’l trobo per l’escala li dono una piruleta. Mentrestant, li acarono el cap fent un somriure sarcàstic. La mare em mira amb ulls assassins.
Doncs ara, desprès d’explicar-vos com va ser que ara soc la propietària de la pizzeria, torno al principi. Coi!! Temps passat, temps oblidat!!!
Soc a punt de tancar quan sona el telèfon. Ara una punyetera comanda, penso. Però per pura inèrcia despenjo. Una veu, suau i amable, fins i tot massa dolça, em demana sis pizzes i quatre ampolles del meu millor vi. Quasi dic no però, instintivament els meus ulls miren el calaix de la recaptació. Poca cosa, observo tristament. A més, a més l’adreça em cau en el trajecte cap a casa. Dic, sí, sense pensar-m’ho. Em poso la bata de l’uniforme i preparo l’encàrrec.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada