LA VISITA TAN ESPERADA

 L’avi és assegut a la sala de visites. Espera impacient al seu net Joan. El fill gran del seu fill i que ha seguit la saga familiar de conservar el nom de pares a fills. A l’avi li apeteix tornar a veure el Joanet perquè li recorda la seva pròpia imatge amb quasi seixanta anys menys. 

Però aquesta vegada a primera vista ja queda desil·lusionat. On han anat a parar els cabells negres plens de rínxols que sempre recorda?  El seu net porta el cap tallat tot igual i com si li hagués passat la segadora per sobre. Va vestit amb uns pantalons mig trencats i una samarreta amb un home llengut pintat a sobre. L’avi s’esgarrifa, al veure que el noi li atansa la mà.

¾    Hola Joan, com estàs! – el tuteja el net.- Et tracte bé aquesta genteta?

¾    Home Joan, què vols que et digui no estic gens malament.- Respon l’avi.- Són agradables en general i, fins i tot, algunes de les infermeres són molt simpàtiques.

¾    Una cosa avi, ara no em digui Joan, jo sóc el Ivan. Així en rus. Estava cansat del Joan traspassat i antiquat.

¾    Ah, bé. Què hi farem. Temps moderns, no? Però escolta no em fas una abraçada i dos petons com abans.

¾    Va tio, no siguis carca. Ja soc gran! Els homes no es petonegen, això, les noies.

¾    Però he vist a la tele moltes abraçades entre nois i, fins i tot petons.

¾    Avi, això era entre amics i amigues. Mira ara ens saludem així. - fa tota una sèrie de gestos amb els braços  i les mans  fins encaixar la mà. 

El Joan, l’ avi de cop li fa mal l’espatlla del mal gir i la tibada.

¾    Eh, que mola, tio? 

Surten al pati i s’asseuen en un banc. El matí és agradable i solejat. El noi es posa unes ulleres fosques, treu un telèfon força gros de la butxaca i maneja els dits per sobre la pantalla. I poc després riu.

¾    Què és divertit?- pregunta el vell.

¾    És “xulissim”. M’ho ha passat l’Elen.

¾    Ah! Que és la xicota?

¾    Xicota, novia, quina forma més antediluviana per dir mossa.  La d’ara i ja veure’m quan acabarà. 

L’avi calla. Cada cop entén menys el món. Poc després el noi torna a riure. L’avi s’atreveix a dir-li:

¾    Què, un altre missatge de l’Elen.

¾    No és un joc que m’han passat. Un  joc. Si un de matar monstres. Sap què avi! Com que veig que no entén la gent d’avui dia i veig que està força bé  de salut me’n vaig. Tu, amb els de la seva generació t’ho passaràs més bé. I jo amb els de la meva, també. 

I li ofereix el puny com a salutació.

¾    Adeu, tio, fins la propera.

Marxa tot capficat amb el telèfon. 

L’home resta assegut i sense entendre res del motiu de la visita. Per què venir-lo a veure si no li ha fet cap abraçada, ni li ha explicat res. Només ha esta jugant amb l’ordinador. Tal vegada per a complir un expedient.

 Miquel Pujol Mur