Estic dret davant la taula. És el primer dia de classe a la universitat. La carrera ja la tinc acabada. Només em falta una assignatura que tinc convalidada. El catedràtic, l’any passat, m’havia assignat una plaça, com a professor ajudant, en una classe de matemàtiques. Com que m’agrada el treball d’ensenyar a altres, vaig acceptar la feina. També perquè és una bona oportunitat per repassar el temari d’econòmiques i iniciar els estudis pel doctorat. Tampoc oblidem que els diners representen una ajuda monetària que no va gens malament, quan un és jove.
Ara ben vestit espero els meus alumnes. L’aparença és necessària per imposar-se un xic a les persones. Sobretot quan algun d’ells ha estat company de classe en cursos anteriors. Ja ho diu el refrany: “L’hàbit no fa el monjo, però ajuda”. Amb això vull dir que porto una americana, una camisa clara i una corbata. Al ser jove un pantaló texà és una dispensa en els temps actuals. Uns mocassins de color marró clar són el complement de la meva vestimenta.
Els alumnes van entrant a la classe amb les salutacions de rigor. Amb una mica de soroll van ocupant les cadires. Davant meu, s’asseu una d’aquelles alumnes que no pots deixar de mirar. Una noia rossa, bastant pintada i amb un vestit escotat molt modern. Llueix uns ulls verds intensament pintats.
En aquestes s’escolta una rialla forta al passadís i entra en l’aula una noia força desimbolta. Es bastant alta, prima i morena. Va vestida molt informalment, fins i tot, per una universitat lliure com la nostra. No puc menys que mirar-la. Tal vegada, com els seus sorpresos companys. Porta un “shorts” curts i gastats. Un top curt, que tapa tant com ensenya i, damunt porta posada una espècie de camisola descordada, que penja per tot arreu i que porta descordada. Va calçada amb una botes de muntar.
Em saluda cordialment amb un: Hola mestre! Dispensi potser he arribat una mica tard, no tornarà a passar. Observo els seus ulls intensament blaus, molt estranys per a una noia tan morena. S’asseu davant meu, al costat de l’alumna ben vestida. Són dues cares i dues vestimentes tan contràries que criden encara més l’atenció. Talment sembla com si visquessin a les antípodes.
Començo la classe que transcorre correctament. En les meves dissertacions sempre evito els comentaris jocosos per a no provocar rialles que trenquin l’atenció. Però sempre se m’escapa alguna dita que en causa. La rialla forta i alegre de la noia sempre ressona a l’aula.
En acabar, la noia ben vestida em fa alguna pregunta, més que res per cridar la meva atenció. Quan marxa i surto de classe, al passadís em trobo la noia del riure franc. Em mira amb el seus ulls que llueixen blaus com el mar i un mig somriure, res més.
Intrigat faig indagacions sobre ella. Dissimuladament, és clar i necessari, que no hi hagi sospites de cap interès personal. La Núria, viu fora de la ciutat i ve cada dia amb moto. Els seu pare és el caporal en una granja de cavalls. La noia ha viscut sempre al camp. Lliure i rodejada dels animals i en franca relació amb els peons i llurs famílies que la coneixen des de petita. Oberta a qualsevol conversació i sense conèixer el perill, ni el humà ni el físic.
Cada dia en acabar la classe m’espera sempre a la sortida. No passa res. Només la mirada dels seus ulls, un somriure i un breu fins demà.
Les nits se’m fan llargues esperant el tornar a veure-la i escoltar el seu riure. Veure els seus lluminosos ulls il·lumina la meva avorrida vida de professor i alumne al mateix tems.
Afortunadament aquí va finalitzar,
sense acabar en res, la nostra relació. Una universitat anglesa, mitjançant la
meva, m’ha ofert fer un curs post-grau. Una oportunitat única que no puc deixar
d’aprofitar. Ho he comunicat a l’aula i he presentat el meu substitut, un altre
professor ajudant.
Sense veure-la ni escoltar el seu riure que m’obsessiona.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada