El gat ha estat adormit, durant molta estona, ajagut al balcó. Aquest lloc li agrada força a la caiguda de la tarda. Però avui, el sol, sembla ser que triga massa a marxar i l’animaló, finalment es posa neguitós. Mira a la petita safata amb aigua que sempre li deixa la mestressa. Mes avui, devia tenir certa urgència i li n’ha deixat poca.
El gat esgarrapa la porta per cridar l’atenció i poder entrar a la casa. No és un animal qualsevol el gat del nostre conte. És un animal fort i gros, de cua curta. Els seus ulls, són blaus i, té una llarga taca negra que li recorre l’esquena grisenca. Les seves orelles, acaben en un grup de pèls llargs que li fan semblar que són més llargues i li permeten escoltar millor.
Però fiquem-nos en els seus
pensaments.
·
Altre
cop, aquesta Florita, ara que amb els seixanta complerts, ha trobat xicot, ha
perdut el poc oremus que li quedava. Abans érem molt amics i sempre m’estava
fent magarrufes.
·
Quan
arriba el Càndido de visita, tanca tota les portes perquè no s’escoltin els
seus sospirs i gemecs. Qui li havia de dir que ara, de vella, secallosa i amb
la veu aspra, com si begués sempre aiguardent, havia de trobar un home que l’escoltés.
Bé, l’home no us ho penseu gaire, tampoc és cap adonis. Més aviat el classificaria
de gros, fofo i calb. Jo, el primer que escolto és el soroll del seu bastó.
Dels bastons, jo, en fujo ben de pressa. No m’agraden gens. I aquest paio, porta
un gros garrot, de quan vivia al camp i, cuidava ovelles.
· Mira que trobar-se al Clínic i, mentre es queixaven dels metges i s’explicaven els seus mals, va sortir una flamarada de passió de tardor. Bé de tardor, tampoc ho diria gaire, més aviat, d’hivern. Com si fos l’estiuet de Sant Martí. Jo me’n ric, només al pensar-ho A partir d’aquell dia, tan aviat sent la trucada del timbre de la porta, la Florita, perd la poca raó que li queda. Aleshores, no toca pilota. A la poca estona de la calorosa benvinguda, i dels consegüents petons i abraçades, el llit gemega dels pes de tots dos. Ai, Senyor! Quines tonteries que fan els humans. Després, al cap de tanta feina, han de berenar com a senyors i en acabar el “Càndido” marxa, arrossegant els peus, a casa de la seva filla.
Aleshores, el gat mira al seu
voltant i a l’adonar-se de la nostra presència s’estarrufa un xic i ens diu:
·
Jo
em dic Barr, no dels “Simpson”, no, de Barrabàs. Era ja molt entremaliat, de
petit, però la mestressa va anar abreviant el nom i, va quedar només “Barr”
·
Ma
mare, era una maca gata siamesa, per això tinc els ulls blaus. El meu pare, un
gat fer de muntanya, per això la meva cua gruixuda i la ratlla negra a
l’espinada. Us volia cantar allò de que “es trobaren enmig del pla”, però
m’adono que no ve a tomb. Soc pinxo, fort i àgil. Amb mi, no s’hi enfronta cap
gat de teulada.
· La bandarra aquesta de l’amor perdut, encara no s’ha adonat que no soc cap gat vulgar. Que cada dia en manquen més, de gats pel barri. De gates, és una altra història, però si es resisteixen, mossegada va i, una menys. La veritat és que la boja “periflàutica” aquesta, em vol fer menjar una merda de ranxo i, el que jo necessito, són bons talls de carn i fetge.
Tot d’una se sent a dintre la casa
un crac molt fort i unes veus que es queixen llastimosament. El Barr ens mira i,
fent cara de bon noi i alçant les espatlles, ens ho comenta:
·
Ja
han trencat els muntants del llit. Ja ho deia jo, que un llit vell de fusta,
per a una sola persona, no està per a galopades a duo. Avui el Càndido, em
sembla que no berenarà. Pels seus gemecs, la seca ha quedat prou fotuda. Prou
que es queixa. Ja t’ho deia jo, Florita, massa prima, per una home tan gras.
·
Sabeu
què, amics oïdors, me’n vaig a fer una volta per les teulades. Em beuré l’aigua
del gat babau del balcó del costat. No sap fer res més que fer meu, meu i,
amagar-se. Després, m’he adonat que hi ha un gat jove i, una gateta, també
joveneta. Un, me’l cruspiré i, amb l’altra, potser jugaré una estona i,
finalment li faré un favor. De mascles com jo, n’hi ha pocs.
· Ah! hi no us n’oblideu, de caçar rates i corra rere seu, res de res. S’ha de suar massa, per a poc tiberi.
Una vegada en un balcó,
hi havia un gat tancat,
se’n deia ... Barrabàs .
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada