SIMPLEMENT EL MARC D’UNA PORTA

 

Us vull fer una confessió. Buscant una fotografia que m’agradés, com a nexe per aquest relat del grup, vaig trobar aquesta que en aquell instant em va “frapar”. No sé quants pensaments, profunds i profitosos, n’hi vaig veure de possibles. Boires, colors,  marc de porta, cel, etc., etc. Però en el moment de la trista realitat, quan m’he assegut amb un full de paper blanc davant meu, en el sacrosant moment d’escriure, sembla, ben bé, que tots aquells miratges, hagin fugit de la meva ment. Ara, intentaré salvar la situació com pugui, malgrat sigui, com el capità del transatlàntic, que s’enfonsa en el mar i que crida: Tots a l’aigua.

El marc d’una porta envoltada de bromes,  què pot representar: una etapa de la nostra existència terrena. Em recorrem tants i tants, cadascun d’ells marca una etapa vital: la naixença, els primers passos i les primeres paraules, l’edat infantil, la pubertat, els primers amors, l’adolescència, l’època adulta, la paternitat, la vellesa i la senectut. 

D’aquestes proves superades, en moltes ocasions ens vanagloriem del que hem aconseguit. En altres, certs moments, fem una mirada retrospectiva i ens en penedim, de tant pobres que han estat les nostres experiències. Aleshores pensem que segurament ara ho faríem d’una altra forma. Però el moment oportú ha passat i malgrat, potser, ens agradaria poder rectificar-ho ja no és l’apropiat. 

Tot aquest pes de les decisions mal preses són el llastre que manté dreta la nau de la nostra vida. Les bones són el vent que ens porta feliçment a les portes d’Ítaca i que ens dona vida. El bagul dels nostres mal records, més val oblidar-lo dins la sentina més fosca, de la bodega mental i no treure’n-lo mai.  

La pregunta que em faig és qui no ha dit, fet o comès alguna cosa de la que se’n penedeix, sigui per omissió o per manca d’atreviment. Que tot pot ser-ne causa. Aleshores, val més intentar continuar endavant fins que la porta del darrer marc ens negui l’entrada. Però tot aquest conjunt de fets són la nostra vida, viscuda per bé, o per mal. 

Tal vegada estic en un error, l’orgull humà de la vida, per més ridícula que hagi estat. El marc de la porta, només és un. Tot l’espai de temps que creiem haver viscut, que de vegades ens sembla llarg, només és, en la realitat, com una fugissera estrella que ens breus instants, en milionèsimes de segons, ha travessat el marc.  

No sé si he salvat la situació o tots els viatgers s’han ofegat en el mar del destí. 

Miquel Pujol Mur