Vam acordar el preu, les condicions i el trajecte. Va donar-me una paga i senyal generosa, més del que guanyava en un mes de treball. Vam quedar per marxar al cap de dos dies. Així em donava temps per preparar el cotxe.
En veure’m tan atrafegat un company de feina que també tancava al mateix garatge, va preguntar-me què feia. Malauradament li ho vaig explicar.
L’endemà de bon matí vaig anar a recollir el cotxe. Aleshores vaig adonar-me que tenia les quatre rodes punxades. De seguida vaig veure els talls de ganivet a les cobertes. El cotxe del meu company havia desaparegut. M’havia deixat una nota que deia: Com que no podràs sortir, ja faré jo el teu servei.
Em lloc d’emprenyar-me, que no porta a res, vaig començar a rumiar, mirant-me el rellotge. Tot va ser una, pensar i reaccionar. El pensament: Sort que has baixat d’hora. La reacció: Vaig telefonar al Nitus, un company de col·legi que té una tenda de pneumàtics, i li ho vaig explicar. Només va respondre: Ja vinc! Quina mida? Al cap de mitja hora tornava a sortir al carrer amb un joc de cobertes noves. El Nitus, a més va donar-me una grossa patata.
Ràpidament vaig córrer cap a l’hotel. Ja tenien el cotxe carregat. Pels gests vaig veure que Mr. Smith no estava conforme. Segurament reclamava la part de la paga i senyal que m’havia avançat. En silenci i a certa distància vaig esperar, sense fer notar la meva presència. L’Eusebi, tampoc sabia com explicar-se davant del client americà. Suposo que aquest remugava molest per la coneguda informalitat de la gent del país. Finalment, van acabar les protestes i, més o menys a desgrat, els clients van pujar al cotxe.
Aleshores, agotnant-me com un guerriller, vaig córrer amagat fins a entaforar la patata al tub d’escapament. Quan va arrancar el vaig seguir amb el meu cotxe. Poc després una forta explosió, plena de fum negre, llampecs i flames va sortir de la part inferior del vehicle. Simplement havia rebentat el silenciador i una part de sota del cotxe. Espantats van parar. Em vaig situar rere seu i vaig traspassar ràpidament la càrrega. D’una esgarrapada li vaig prendre els diners, al sorprès mig amic, dient-li el tan conegut: Com que tu no ho pots fer, ja ho faré jo.
Vaig
invitar els meus clients a pujar al meu cotxe. Vam iniciar el viatge a Tobruk.
La vergonya, m’impedeix narrar-vos més fets en aquest relat del viatge. El “mister” era de gustos ambigus i de moral ampla. El cameràman un mig “drag quenn”, amanerat al màxim. Una guionista pervertida que em volia ensenyar moltes novetats. Només ens hauria mancat un cotxe groc i negre!
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada