CAU LA PLUJA DAMUNT LA VALL

Cau la pluja damunt la vall i jo la miro caure rere dels vidres del finestral. No és la pluja forta d’un cel negre, sinó un plugim que cau petit i fi en el cristall. Després, com llàgrimes, en la galta d’una nena petita, regalimen ajuntant-se una a una, fins a degotar pel marc de la finestra.

El cel enteranyinat permet, en alguna estona, veure un raig de sol que il·lumina l’estança. Capcot, continuo la meva feina, com si en la seva perfecció em jugués una part de la meva vida.

Em miro les mans, són brutes de la tinta de la ploma que com sempre, no sé per on, supura un xic de la seva blava sang. Sembla ben bé, com si ho fes a propòsit. Mes jo, amiga meva, que et conec de fa anys sé que no és la teva intenció embrutar les meves mans. Més aviat el teu pensament és donar-me ànims per escriure, quan la meva ment és buida d’idees.

Observo detingudament les taques que marquen línies damunt la pell, com la pluja que fa camins damunt els vidres.  Pensaments nous sempre brollen en un moment o altre, però trobar amb coherència, el seu destí final, és prou difícil.

Els dies endarrerits, donen llum a la ment, però tal vegada els pensaments són una mica confosos per la distància que esvaeix els records. La vida és llarga i plena d’instants on la joia del viure és intensa, però tot queda força lluny.

Endevinar el futur és complicat quan qualsevol pla ha de ser abastable en el temps, ja que a llarg termini, quan la vida s’escurça és impossible de preveure. Viure els moments actuals i gaudir del dia a dia, segurament és llei de vida.

Ahir, avui, demà, una curta eternitat de la vida humana.

Guaito per desena vegada les mans brutes de tinta, quan jo voldria que ho fossin de terra. Aleshores, brutes per haver cercat, amagat dins les fulles vermelles i grogues de la tardor un tresor imaginari: la joventut.

Tal vegada de trobar allò que mai més serà present: la joventut i la inexperiència. Així, aprendre de nou a viure sense la càrrega d’idees prefixades i velles.   

El plugim, com suau i fina essència de la vida a la terra, cau ara amb més força. El cel s’ennegreix i els petits raigs de llum cada cop són més curts i tardans. Les escletxes,  que amb el sol, com guspires de llum,  donaven vida als meus ulls, són difuminades per l’arribada de la nit.

Encenc el llum i em miro les mans tacades de blau color, malgrat tot, brutes de terra o de tinta, encara hi ha vida per davant.

Miquel Pujol Mur