MALSON

Treballo en una oficina judicial on visc rodejat de papers. Sembla impossible quantificar els documents que passen per les meves mans: un formulari per demanar un préstec, un full de conformitat de deute, una hipoteca no pagada, una instància per a un desnonament, una autorització per demanar una residència per a un vellet desemparat, un contracte per la compra d’un pis, fins hi tot un butlletí de casori. Tot un munt de papers que s’acumulen i acumulen formant feixos sobre la meva taula i els prestatges propers.

Per fi toca l’hora i puc plegar però, com que soc un empleat obedient, per fer un favor al cap, poso dins la cartera uns documents per examinar. Què no faria per tenir-lo al meu favor. Sempre se li pot demanar alguna cosa, tal vegada un permís, o sortir un xic més aviat. M’ho va deixar ben clar en una ocasió, que vaig gosar dir-li que guanyava poc:

¾     Faré per tu, amic meu, tot el que demanis mentre no em parlis de diners. Ja saps que tots nosaltres ens manegem per pressupostos i no podem estirar el braç, més que la màniga.

Ho vaig comprendre immediatament, els pressupostos són la ratlla que marca els nostres sous. El que no vaig entendre és que s’ha comprat un esportiu  nou de bona marca i jo vaig en bicicleta a treballar. Què hi farem, uns neixen en el rovell de l’ou, i els altres estrellats.

Finalment ja soc a casa. Abans he passat per un bar a prendre unes canyes amb uns amics del treball, tan escurats de butxaca com jo. Una mica carregat per les cerveses me’n vaig al llit. Deixo la cartera amb els documents al costat de la tauleta de nit. En alguna ocasió aprofito els moments d’insomni per repassar les notes.

A mitjanit em desperto tot ple d’angoixa. Tinc un nus al coll que no em deixa respirar. Provo de cridar i no puc. Encenc el llum i observo, sense entendre-ho, que tota la meva habitació és plena de papers. La cartera és oberta i els documents volen, portats per una brisa desconeguda, d’un cantó a l’altre. Poc a poc, van tapant  totes les parets. Aquell quadre de la paret desapareix entapissat per mil i un documents. La còmoda també apareix embolcallada de papers. No hi ha res més que papers escrits, per tota l’estança.

Tinc fred i em vull tapar amb els llençols, però aquests també estan fets d’un paper fi i suau. Agafo el coixí, tot ell és un manyoc entortolligat i suat de mil i un papers. La manta no hi és, ha estat substituïda per un paper ondulat. No trobo la forma d’abrigar el meu cos tremolós. El matalàs és un cartró gruixut. Tinc set, però el got que habitualment  tinc damunt la tauleta, és ple de serpentines que han xuclat tota l’aigua i formen una pasta informe i aigualosa que fa fàstic.  

Ja amb el cor bategant descompassadament m’aixeco del llit. Les sabatilles tampoc hi són, unes marques blaves assenyalen on havien estat. L’únic lloc possible que sembla que pugui ser la meva salvació, és el bany. Patinant en els papers camino cap a la porta. Els fulls escrits, o blancs, s’abalancen sobre mi com aus que em volguessin atacar. Noto les seves puntes punxant la pell  del meu rostre.

Finalment obro la porta i entro en el que crec pot ser el meu refugi. Però en ser a dintre veig que estic equivocat. Tot el seu interior és cobert de  papers i no veig  ni el mirall ni els prestatges. Ja només em queda un espai per salvar-me de la bogeria que em persegueix, la banyera. Faig córrer la mampara i entro en el meu petit i darrer lloc de salvació. En entrar, sense voler toco, el comandament de la dutxa i un plugim d’aigua fresca em cau damunt, refrescant el meu cap. Esgarrifat de por i fred, miro i miro amb desesperança. Sobtadament,  tot ha desaparegut i el llum es reflecteix damunt el mirall. Enlloc hi ha papers, ni documents ni instàncies, tot torna a ser com sempre, últimament.

Aleshores aixeco el cap i veig un home gran, molt gran, de cabells blancs i certament, un xic xacrós reflectit al vidre. Torno a la realitat. No soc cap home que hagi deixat de treballar i hagi anat a fer unes cerveses amb els amics. Molt d’ells ja no hi són, han cercat el camí del més enllà. Ni tampoc he deixat cap cartera a la vora de la tauleta de nit. Fa anys que ja no remeno cap mena de documentació. Soc simplement un vell jubilat que enderiat per la seva feina durant molts anys, comença a confondre gran part de molts dels records de la seva vida.

Miquel Pujol Mur