Tronem els petards. S’omple el cel de
mil noves estrelles. Rere el soroll de l'explosió del coet s’obren multitud de
palmeres i rodolins que pinten el firmament de múltiples colors.
Lluny és veuen focs que cremen.
També hi ha una foguera a prop, al patí. Les fogueres cremen deixant gran
quantitat de guspires i flames de colors ataronjats. La mainada, i no tant
mainada, ballen, corren, i salten al seu entorn. Tot és llum, tot són colors.
Tot és alegria. Amb la cara vermellosa pel reflectir del foc, intento somriure.
Només és dibuixa una ganyota a la meva boca.
Algú posa un tros de coca a la meva
mà. Menjo de mala gana, sense cap desig. El gust dolç de la fruita em recorda
altres temps llunyans. Però només és un petit esborrany. Moltes molles cauen a
terra. Algú les espolsa i les recull.
Em posen una copa de cava en els
dits i me’ls premem. Fem un esforç bec, seguidament estossego, les bombolles em
piquen i em molesten a la gola.
Deixo caure la copa. Pacientment la
meva cuidadora, la recull i neteja el terra. No miro, per què, ho he fet
malament, ja ho sé, però ara no puc.
El darrer espetec i un rosa de foc
de mils colors il·lumina el cel de llums vermelles i blaves que s’escampen i
cauen suaument portades pel vent.
M’agafa’m professionalment i
portant-me a la meva habitació i m’acotxen al llit. Una veu a les fosques em
diu amablement:
¾
Bona
nit! Fins demà!
Fins demà? Quin demà? I si fos avui?
Tanco els ulls.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada