El Joan veu el Pere que camina com
una fura camí del bar. Se’l mira i es diu a si mateix: això si que es venir com anell al dit.
Malgrat haver-hi
més dies que llonganisses per davant, abans d’arribar l’estiu pensa:
d’una vegada i per totes, amb aquest noi cal saber-se
cordar les calces i escurar-li la cassola perquè sinó la meva boda pot anar-se’n a can Pistracs.
¾
Pere!
Pere!- Crida assegut al banc del parc.
¾
Què?
Què? Tinc tard.
Veritablement: on no n’hi ha, no en raja. Reflexiona mentre belluga
negativament el cap.
¾
Vine
d’una punyetera vegada i escolta’m.
¾
Sí,
sí, ja ho sé que tu vols confessar-me, el que diuen fer
buidar el pap, perquè estimo la Carina. I tot perquè jo també li agrado.
Tu vols fer córrer les tisores sobre la nostra
relació i dir-me que no em convé. Que es molt alegre, que si ha tingut molts
acompanyants, que si a tu també et cau bé. Que si tu ets millor per a ella. Que
si ets un bon padrí i a més, ric. Doncs no, ves-te’n a
fregir espàrrecs i deixa’m tranquil.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada