SUCRE, SUCRE I SUCRE

Avui, com cada dia, arribo al col·legi disposada a fer la neteja. Sóc una simple dona de fer feines que es guanya la vida a diari treballant en aquest país de llengua enrevessada. He emigrat del meu país a causa de la meva al·lèrgia al producte clau de la nostra economia, el sucre. El meu país és el major productor mundial. Aleshores, tot el treball que es genera és  prioritàriament la plantació i l’elaboració d’aquest producte. La meva intolerància és tan greu que només olorar-lo ja em poso malalta.  

Només poso els peus a l’aula i un “cric” esgarrifós fa soroll sota les soles de les meves sabates. Mai un terror semblant m’ha mogut el cor d’aquesta manera. Em batega fortament, fent un soroll escandalós dins el meu pit. De la mateixa manera que el dia que vaig trepitjar la cua d’un cocodril.  

Immediatament la meva mà cerca fent tentines l’interruptor de la llum. Mare meva dels sospirs! Tota la classe plena de sucre. Al recolzar-me a la taula per no patinar en el sucre de terra de seguida noto com el granets de sucre em clivellen la pell.  Al mirar-me la mà veig lleugeres gotetes de sang als llocs on m’ha lacerat l’epidermis. 

Un regust dolç em tanca la gola, noto com l’aire queda tancat dins els meus pulmons sense poder sortir per alleugerir la meva respiració. El cor continua bategant, ara amb un soroll fort, un altre també igualment fort i aleshores un remor tènue i sense sentit. 

Em doblego per la cintura intentant pal·liar el meu dolor. Quasi no respiro i intento compensar l’espai entre la tenalla que m’empresona el coll i la meva respiració.  

Un dolor em prem la ronyonada com si la pols blanca envaís totalment el meu interior.  Vull cridar, vull demanar auxili, no vull morir en aquesta aula. 

Tota la meva vida ha estat plena de lluita, he travessat deserts, rius cabalosos i finalment el mar dins d’una “patera”. He deixat en la meva terra els pares, els germans i tota la família fugint d’aquesta maledicció que pesa damunt meu. Ara quan creia que tot era resolt, ara em trobo presonera de nou d’aquesta pols granulada i dolça que s’apodera del meu cos com si el volgués reduir a la inòpia.

Camino per la sala sense rumb. Tinc la respiració ofegada, les mans ferides i el cor trastocat com si fos la sensació més forta que m’ha conquerit mai. 

No puc més, els meus genolls no m’aguanten, poso les mans a terra i tampoc. Poc a poc, se’m doblen els colzes i quedo bocaterrosa damunt el sucre. El poc aire que respiro n’està ple. El seu olor penetra els meus narius. Respiro i la seva aroma m’emborratxa com si fos alcohol pur. 

Perdo la consciència, no sé on sóc, tot és blanc. La meva pell fosca  perd el seu color convertint-se exteriorment en un llençol blanc que m’amortalla.

Del meu cor només escolto un pu-pum lleuger que va perdent força. Tinc els ulls esbatanats de por. Ja no entra gens d’aire a la meva gola inflamada pels efluvis dolços.  

Estiro les cames que poc a poc perden també força, espeternego amb un moviment espasmòdic del meu cos.  

Poc a poc, enverinada per la pols dolça i blanca acabo de perdre les forces i els sentits. Moro en un país llunyà, vençuda pel meu enemic de sempre, el sucre. 

Miquel Pujol Mur