EL FORAT DEL PANY

Els records sempre quedant marcats en el pensament. Avui estic assegut en el llit de l’hospital pendent d’una operació d’ulls, unes simples cataractes, i amb força anys passats del succés que he rememorat. Aquells moments que em vaig deixar portar per una insana curiositat. Ho tinc tan present, que us ho explicaré com si fos avui. Us ho vull dir en present, si la memòria ja molt eixelebrada m’ho permet.  

He anat amb uns amics ha passar uns dies a una casa de pagès. Li diuen de turisme rural, segurament no reuneix totes les condicions pertinents, però és econòmica. Al principi, les seves parets de pedra, mig cobertes d’heura  i les finestres d’un to vermellós m’han causat una favorable impressió. 

Els hostalers, un matrimoni de la nostra edat, ens han fet una bona acollida. Més tard, inquiets hem rebut la trucada que un cotxe dels companys pendents de pujar ha tingut una avaria i han marxat per ajudar-los. Només he quedat jo per guardar les maletes i les bosses de tots. 

Més tard m’han tornat a telefonar per dir-me que no ha estat una avaria sinó un accident i que els han traslladat a l’hospital. Ells, tots es quedaven a la ciutat per seguir el curs de l’estat de salut dels companys. M’he quedat sol amb els amos d’aquell casalot enmig del no res. Almenys, per un xicot urbanita com jo. 

M’han hostatjat en una de les millors habitacions de la casa, porta per porta amb la seva i separats només per la cambra del bany comú. 

Després de sopar, he pujat a la meva habitació i he llegit una estona. En acabar m’he posat el pijama disposat a ficar-me al llit per descansar de l’atribolat dia. 

Estic intentant agafar el son quan de cop i volta escolto una veu cantant al costat. No sóc curiós ni propens a discutir-me però és tal l’escàndol i el mal cantar que no puc fer res més que aixecar-me  per donar uns cops a la paret i que vegin que molesten. Quan he aixecat la mà per donar una sonora plantofada al mur, la veu de l’home ha emmudit. 

M’he quedat amb la mà alçada sense saber què fer, quan he sentit la veu de l’hostalera. Malgrat ser força gruixudes, les parets, no aconseguien apaivagar el to agut de la seva veu que s’escolta, molt enrabiada. 

He quedat quiet i aleshores he observat una porta al pany de la paret  i, en un costat, el forat del pany. No sóc curiós, però la tafaneria ha pogut més que la meva intel·ligència. M’he acotat i he mirat, pensant-ho, encara em poso vermell a pesar dels anys transcorreguts. 

Un home nu, l’hostaler dins la banyera. Una ombra amb una cosa a la mà esquerra. M’he fixat durant el sopar que la Montserrat, l’hostalera, és esquerrana. Mal presagi, és la primera idea que ha passat pel meu pensament. Una dona emprenyada amb un ganivet o una pistola a la mà. La muller crida a l’home. Sort que en aquest moment m’he adonat que allò que portava a la mà la muller no era un ganivet ni una pistola sinó una llibreta de la Caixa. Agitant-la furiosament comença a parlar:

¾     On has gastat tots aquests diners. En què? 

L’home, el Ramon, amb la tovallola mig tapant-li el cos contesta.

¾     En coses de la casa. Ara em vigiles la cartilla.

¾     Com que l’has deixat damunt la tauleta mig oberta. Dec tenir-hi dret, no? Escolta que són aquestes marques a la pell.

¾     Res, un cop.

¾     Un cop dius? Estranya forma tenen aquestes senyals. I tants diners gastats. Desgraciat, digues què has fet?

¾     Jo!! Que no creus en mi?

¾     Amb tu! Si quan veus uns malucs que es belluguen un xic massa et cau la baba.

¾     Mira noia, jo sóc un home. 

La Montserrat poc a poc va posant-se de genolls i plora desconsoladament. S’eixuga les llàgrimes amb la vora del “viso”. Jo no sé què fer, si picar a la porta o provar d’entrar per evitar que la situació passi a més. Aleshores he sentit el crit de por i dolor de la dona. Boig d’angúnia i de coratge he donat una forta empenta a la porta que s’ha trencat. Una breu mirada m’ha permès veure a la Montserrat ajupida amb les mans protegint-se la cara. L’Hostaler nu està amb el braç alçat per tornar a picar-la i amb el membre excitat a més no poder. Li he donat una forta empenta que l’ha fet caure al terra mig estabornit pel cop. He agafat de la mà a la Montserrat, també una bossa de la meva habitació  i hem fugit del colèric home. 

Tanco els ulls. La infermera entra i me’ls fa obrir de nou per posar-me unes gotes per dilatar les ninetes. Aleshores entra una dona ja gran, com jo, i em mira amb amor i em fa un petó al front.

¾     Hola, Montserrat, em faràs companyia.

¾     Com sempre te l’he fet, Octavi. Ja ho saps! Des d’aquell dia que en vas treure de aquella casa, sempre ens hem fet costat l’un a l’altre. El teu acte de valentia al treure’m de les mans d’aquell home que no m’estimava, no el puc oblidar mai. Amor meu. 

Sí, amics, aquesta Montserrat és aquella. Durant molts anys hem viscut units i desitgem que sigui per sempre. 

La violència no és sexe ni amor, només és violència. 

Miquel Pujol Mur.