HOMENATGE A JOSEP CARNER.

Aquesta vegada, sense tenir una idea precisa, el temps se m’ha ficat damunt. Tots els fulls, els mig he omplert de lletres, sense continuïtat ni resposta. Aleshores, aquells fulls només tenen un possible destí, anomenat paperera. Avui ha estat un dia d’aquests dies. Però volem donar algun sentit al jorn i presentar un escrit en aquest bloc he decidit copiar, sí, copiar, a un gran mestre.   

Han arribat a les meves mans un resumen de l’escriptor i poeta Josep Carner i Puig-Oriol. La meva única coincidència amb aquest geni és la data de naixement. No sigueu mal pensats el dia i el mes no l’any. Va néixer a Barcelona el 9 de febrer de 1884.  

Jo, només, en aquest treball vull transcriure dues poemes. La primera perquè m’ha fet gràcia al llegir-la. Després he sabut que va ser interpretada per Joan Manel Serrat en el Concert a Sant Feliu de Guíxols el 10/08/1979. Desitjo que us agradi. 

EL GALL. 

M’he guanyat cada lloança

cada crit d’admiració!

Sóc el símbol de la França!

I al corral, quan ve pitança,

jo l’estreno, gall que só. 

Ja qui em guaita ho endevina:

em pertoca de manar.

El meu bec no és de joguina

ni suporta cap gallina

l’espurneig del meu mirar. 

I si el sol, per la galvana

que sa jaça li encomana

veu la boira i no la fon,

Què fas?-crido- tarambana!

Treu el nas i alegra el món! 

Un senzill i graciós poema. 

Ara un altre. He gaudit en més d’una ocasió a recitar-lo amb el meu poc saber de fer-ho. 

TRES NOIES. 

Passen tres noies, totes de blanc,

sota una pluja de sol batent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent. 

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l’herba

i que refacin el cor del món. 

!Oh nova glòria, ben tost memòria!

!Ulls que llampeguen i boca ardent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent. 

Solament us demano que les llegiu poc a poc i en treure-ho força profit.

També he llegit que és un del grans poetes no suficientment coneguts i un patriota que estimava Catalunya. Potser caldria revisar els seus treballs. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA. Patrick Modiano.

Fa bastants dies que no feia cap comentari de llibres, però fa unes setmanes que va tornar-me la dèria de llegir. Una bona costum, que ens fa conèixer mons diferents al nostre. Recordo unes paraules, prou sabudes, que diuen que llegir un llibre es com obrir una finestra al carrer i conèixer notícies d’arreu del món.

M’agrada llegir, però m’espanten els llibres gruixuts i amb molts personatges que facin hagi d’agafar un paper. Aleshores fer una fitxa, més aviat un petit detall de cadascun. Sobretot, per no perdre’m en una multitud de noms estrangers.

En assabentar-me de l’autor que ha rebut el premi Nobel de Literatura d’aquest any, Patrick Modiano, m’ha cridat l’atenció i he decidit cercar a la Biblioteca Municipal un llibre d’aquest escriptor. La meva sorpresa és que només havia en l’assortit un sol llibre i sortosament he pogut ser el seu lector. A nivell de biblioteques poca atenció ha merescut el guardonat i el seu guardó. 

El llibre “En el cafè de la joventut perduda” que ha arribat a les meves mans és un tom de 138 pàgines publicat per l’Editorial Proa,  primera edició de setembre de 2008. L’acurada traducció pertany a Joan Casas. 

Patrick Modiano és un prolífic novel·lista francès, guanyador també del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del premi Goncourt. El llibre “En el cafè de la joventut perduda” ha estat premiada  per la revista Lire com a millor novel·la francesa del 2007.  

Llegeixo en la contraportada aquesta descripció: “En el cafè de la joventut perduda” ens situa als primers anys seixanta al cafè Condé, prop del Carrefour de l’Odéon. Aquest local representa una destil·lació de molts cafès reals, punt de trobada de la bohèmia literària i universitària. Entre els personatges habituals del Condé hi ha la Louki, una dona misteriosa que desapareix d’un dia per l’altre sense dir res. Modiano se serveix de diferents testimonis per anar refent les traces d’aquesta dona inquietant, que ha viscut una infantesa desentesa a Pigalle, un fracàs matrimonial i un amor secret. Amb “En el cafè de la joventut perduda”, passegem per una ciutat on passat, present i futur es donen perillosament la mà. 

M’ha agradat llegir-lo. El fil de seguiment és que cada personatge enllaça en l’argument amb el seu punt de vista. L’obra ens fa entrar en l’ambient de la capital francesa i ens sembla escoltar els seus olors, els seus carrers, els seus bars i el seu món parisenc. A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

COLORS DE TARDOR.

Sempre a l’entrar en qualsevol sala d’exposicions m’agafa un neguit que em va pensar en la infantesa. Recordo aquells anys que acompanyava al pare i visitàvem diferents mostres d’art. Sempre, ho recordo ben bé, era els diumenges al matí, mentre passejàvem pels carrers barcelonins. 

Avui, a l’obrir la porta de la petita pinacoteca, interiorment he pensat: “Vas a veure unes pintures sobre la tardor. Ara, quan els colors d’aquesta estació comencen a obrir-se pas a la teva vida”. 

Un cop a dins, promptament, la meva vista ha quedat atreta per un gran quadre situat al fons de la sala. M’he apropat a llegir el petit rètol enganxat al costat del quadre. Només una frase que ho diu tot: “Colors de tardor”. 

Aprofitant-me de la meva solitud he arrossegat silenciosament una petita butaca. M’he assegut, davant per davant de l’obra. Per així, poder admirar les variades tonalitats de colors que mostra als meus ulls.  

Els diferents ocres de la terra és barregen amb els tons verdosos de l’herba dels marges del camí. Les fulles; unes, vermelloses; altres, grogues; i moltes més que mostren ja el verd descolorit, preludi de la vellesa. Unes i altres dansen entremig d’arbres de fulles perennes i de colors més foscos, com si fos el túnel del final de la vida.  

Tot plegat, m’ha recordat els cicles de la vida. Aquella jovenalla que ufanosa corria cercant la majoria d’edat. No en sí pels anys, sinó per poder dir: Ja sóc gran. La brillantor de les fulles en el seu millor moment. L’aparició de les flors, com una promesa de nous sentiments. Els fruits que, poc a poc, creixen i maduren entremig de les branques. Emparats encara per les fulles que vibren i els bressolen portades pel vent. Ja crescuts, un rere l’altre, van desprenent-se de l’arbre i cauen al món en recerca del seu destí.

Aleshores, amb la missió ja complerta, que era la raó de la seva vida, les fulles canvien de color. Als humans ens surten els primers cabells blancs. Engrogueixen, encara més les fulles. Els nostres cabells se’ns emblanquinen més. 

La fulla, és marceix amb la tardor com anunci de la seva desaparició. El nostre cos, davalla també la seva força vital avisant-nos l’arribada de la vellesa. Al cap del temps, fulles i vides, portades pel vent del més enllà,marxen una vegada finit el seu cicle de vida. 

Aparto els pensaments negatius, i el meus ulls, tornen a gaudir dels colors que ha sabut plasmar l’autor/a. Els colors de la tristor i de l’abandó. Els grocs, marrons i vermells són a la meva mirada el preludi d’un nou camí vers l’infinit. 

Passa una jove de cabell vermell i somriure amable. Es detura un moment i em fa la següent pregunta:

¾    Li agrada el quadre? 

Fem un esforç per sortir del meu atordiment, contesto amb veu queda:

¾    Sí! No sé en quin moment m’ha agafat, però m’ha produït una gran emoció. Potser, no el quadre en si mateix, segurament ha estat alguna fibra sensible dins el meu interior que s’ha rebel·lat amb una explosió de tristesa. Tal cop, només ha estat una reflexió de la vida.

¾    Pot quedar-se més, si vol. No he de marxar encara.

¾    No és que el vulgui comprar, els meus mitjans són molt minsos. Però, quan val?

¾    Ho lamento molt, senyor.- Fent un moviment amb el cap continua- l’autor diu que no el vol vendre.

¾    No!- pregunto sorprès.

¾    Diu que l’emociona massa. Quan el mira els records ballen dins el seu cap.

¾    Li deu passar com a mi. Admiro la bellesa de la tardor, mes em fa pensar en el final del cicle. La vida, tal vegada!

¾    Estiguis una estona més. Si necessita qualsevol altra cosa estic a la sala del costat.

¾    Gràcies li agraeixo molt. 

I marxa tancant suaument la porta per no pertorbar les meves idees. 

Miquel Pujol Mur.

L’INVENTOR DELS SOMNIS HUMANS.

L’ancià és assegut enmig de l’habitació amb els genolls i les cames plegades. Descansa en la clàssica postura del lotus. (Padmasana). Sota seu li serveix de seient una humil catifa de tons vermells enfosquits pels pas del anys. Està posat d’esquena al llum que entra pels finestrals anunciant un nou dia.  

Prefereix estar d’esquena perquè als seus ulls ja cansats, després dels molts anys viscuts, els hi molesta els forts raigs del sol.  També per en aquest posició la claror no pertorba les seves idees. En la penombra els seus pensaments dansen davant del seus ulls mig oberts.   

Però la seva ment no observa el reduït món que el rodeja sinó que es capbussa dins de la seva memòria cercant les coses que ha intentat crear en la seva vida. 

El primer que volia inventar era l’amor. Va començar a treballar-lo poc a poc. Primer va buscar la matèria prima ideal per aconseguir el millor resultat i va modelar-lo amb tota cura i estimació. En el torn de terrissaire, va depositar el millor caolí possible, per aconseguir la porcellana més pura. I llavors amb infinita paciència com un pare que estima el seus fills des d’abans de néixer, poc a poc, va aixecar les primes parets. 

La fina peça va créixer al mateix ritme que els fills creixen. Aleshores va veure com pujava sentint els diferents graus de l’amor: el filial, el fraternal, l’amical, i fins i tot, el juvenil. Però per una fotesa, només un instant, va perdre l’atenció del seu invent. La suau porcellana va trencar les seves parets i va créixer l’esquerda de l’amor sexual fent trontollar tota la seva obra. Va reparar-la el millor possible però no va donar amb una solució final i la peça de l’amor va prendre tantes formes i tantes variants, com té el ser humà. A partir d’aquest moment l’ambició humana va finalitzar malmetent-lo.   

Desenganyat del seu estimat invent va oblidar-lo en el passadís de la vida. Però el seu fill malmès, no va voler ser postergat. Com un arbre ben adobat, malgrat que lluny de la puresa de la idea original, va estendre les seves arrels amb diferents idees (creences), i aleshores com un monstre sense entranyes va acabar devorant-se entre sí. Algun trosset de l’amor sí que queda de la primitiva peça, però, molt malejada amb les passions del món actual del posseir sense mida. Aquesta petita flor llueix encara més ufana dins el desori de l’odi humà. 

Com volia regalar als humans moltes coses va intentar inventar la felicitat. Va fer multitud de proves, va enriquir a uns, va educar a altres, va canviar els termes i va voler trobar aquella solució que el podia satisfer. Fins que va comprendre, que l’invent no era tal invent. La felicitat és crea dins els sentiments de cada element humà i cadascú la sent de diferent manera en si mateix. Els pobres d’esperit no l’aconseguiran mai. 

Inventar, idear, crear. Ara l’ancià voldria crear la pau. Els seus infructuosos intents es veu visiblement quins camins de destrucció segueixen en el instant actual. La humanitat s’extermina a si mateixa.  

Pobre vell! Que veu que els seus invents més preuats, aquells que volia oferir a mans plenes, s’estavellen per si sols gràcies a l’avarícia, la cobdícia, la riquesa i l’ambició de poder humà o religiós.  

Hi ha tants que malmeten els seus desigs que tal vegada deixarà d’admirar la seva obra i l’abandonarà per a què els mateixos que haurien de vetllar per ella la destrueixin. 

Miquel Pujol Mur.

XERRAR AMB DÉU.

És una petita església d’un barri obrer. Tot en el seu interior està en penombres. Els humils vitralls de la capçalera de la nau deixen entrar el tènue resplendor d’un sol que s’amaga. Quatre llums penjades del sostre juguen amb les ombres. La claror vermella de la llum de l’Altíssim il·lumina parpellejant enmig de l’altar. Una postada, amb alguna espelma encesa, és a la dreta, al costat de la porta de la sagristia. 

Sobtadament la porta s’obre. Un home vestit amb un ample pantaló i una camisa blanca entra a l’espai eclesial. Camina indecís, fent tentines, emmarcat per un moment pel contrallum lluminós del carrer. De la mateixa manera com s’ha obert la claror s’apaga al tancar-se la porta. Per uns instants, ha estat com l’efecte d’una càmera fotogràfica al prendre una instantània. 

Fa unes quantes ensopegades més i recolzant-se en els bancs, per avançar, l’home es dirigeix a una capella a l’esquerra de la nau. La llum que resplendeix sobre el confessionari, com far de guia dels pecadors, indica que hi ha un mossèn disposat a escoltar als feligresos.  

L’home, sense vacil·lar gaire però fermament agafat als bancs, avança i una vegada al costat s’agenolla i com a salutació exclama:

¾    Avé Maria Puríssima.

¾    Sense pecat concebuda- contesta una veu amable però un xic cansada d’escoltar als creients-  Digués germà, quins són el teus pecats?

¾    Miri pare, no sé que em passa. Quan bec una mica massa i em dono compte a temps, per no fer el ridícul pel carrer entro en aquesta església.

¾    Això no és cap pecat, fill meu. Has reflexionat per a què vens aquí en recerca de refugi? Estic segur que dins teu, potser inconscientment, saps què és la casa de qui et pot perdonar els teus excessos.

¾    Bé, veurà és que jo visc al carrer de darrera i el bar és aquí davant mateix. Al sortir-ne i travessar el carrer és la primera portalada gran que trobo. I com fa fred, entro en el temple, que sempre s’està una mica més arrecerat.

¾    I avui per què recorres a aquest pobre capellà?- respon aquest amb una veu més animada i més dolça. Com quan un pastor creu pot recollir a la pleta una ovella perduda.

¾    Miri mossèn, quan entro, m’assec. Com sempre és buida! (té poca clientela, mossèn). Bé, m’assec al primer banc. Aleshores, i no sé quina és la causa, alço la cara i miro al Sant Crist penjat damunt l’altar. Fa cara de tristesa i em mira amb llàstima com dient-me; “Albert, no pots fer alguna cosa més recomanable que embriagar-te. Ja saps que jo perdono totes les faltes, però tu, fill meu, de propòsits d’esmena no en tens cap ni un. Fa dies que beus, no dies, anys i sempre igual. Millor dit cada dia pitjor. Abans feies esses, ara si no és pels bancs cauries a terra. Si continues així, ja no sé com tu faràs d’aquí a endavant, com no sigui arrossegant-te”.

¾    Veus Albert- interromp mossèn Carles- la teva ànima no és dolenta, El Senyor parla amb tu, recomanant-te canviar de vida.

¾    Això ja ho sé. Però també vull fer-li una reclamació!

¾    A mi, fill meu?

¾    Sí, a vostè!

¾    Digues?

¾    El Crist, veient-me tan malament va dir-me: “Albert ves a la pica de l’aigua beneïda  i beu una mica que tens la boca queca”. Jo vaig anar i, sorpresa de les sorpreses, les piles, tan la de la dreta com la de l’esquerra, eren buides.

¾    És què ara Albert, ens diuen que les deixem sense aigua per higiene. Jo ho saps passen tantes coses. Fins i tot, algun drogoaddicte venia a netejar les xeringues.  

¾    Això, ell no ho sap?

¾    Albert, el Senyor té coses molt importants a solucionar. Quan et trobis així, truca a la porta del costat de l’entrada. Sí, aquella petita i jo mateix et donaré aigua.

¾    I una mica de vi?

¾    Això, ni ell ni jo tu recomanarem. No és el que més et convé.

¾    Ara que faig, mossèn. Gaires més pecats no en tinc.

¾    Saps què fill meu! Mira jo et perdono tot els pecats i com a penitència ves a enraonar amb ell una estona. Potser t’obrirà els ulls.

¾    Però, em dóna poques contestes. Tota l’estona enraono jo.

¾    Segur que ell de viva veu poques coses et diu. Però diguem quan has acabat de xerrar, veritat que la pau és amb tu.

¾    Té tota la raó mossèn, em trobo millor.

¾    Sí fill, perquè et descarregues de tota la sutge que t’omple el cor.

¾    Gràcies mossèn, però trucaré a casa seva si...

¾    Sí, val, ves,- respon amb paciència de sant- però de vi no te’n donaré ni una gota. 

A vegades escoltar a una persona, malgrat digui alguna bajanada, serveix per recuperar una ànima.  

Miquel Pujol Mur

LA FIRA DELS BOLETS. III

¾    Caram! Sí que és valuós aquest... Com m’ha dit, Cantharellus lutescents, no?

¾    Sí, senyor Pau. Després, ha estat molt pesat el meu treball per protegir-lo de qualsevol mal girbat insecte, rosegador o bestiola del bosc que pogués malmetre la seva bellesa. Fins avui, que a primera hora del matí. Sí, avui, perquè la lluna ens està favorable. Aleshores, he pujat de nou al bosc i l’he recollit tendrament. Com la bona mare acull al seu nadó acabat de nàixer.

¾    Oi, si! Com l’ha cuidat vostè! Això és una feina molt acurada.

¾    Senyor Pau, la feina s’ha de fer sempre amb el grau màxim de bé. Sinó només és una potineria, una rere altra, que no omple d’orgull ni al que la produït ni al que la compra. Observí, que és tendre. Que viu és el color groc del seu camal. I la seva copa, del grec Kantarus, és fina, alta i de vores fines. Què en diu del seu color i aquesta franja que surtin del peu de la copa arriba fins dalt trencant la monotonia del seu color fosc. Observi vostè, aquestes dues arrels, com dos finíssims pèls, que sobresurten del tronc groguenc. com indicatiu de la seva jovenesa.

¾    M’han convençut les seves paraules- em contesta ja completament entregat- Quan val?

¾    Miri per vostè, que veig que és de cor sensible, jo li volia vendre per 25 €. Però he notat que vostè és un home com cal, i aquest deliciós camagroc, no podria estar en una altra taula que no fos la seva. Senyor Pau, com amic i fent una gran sacrifici, no cregui la meva senyora no estarà gens contenta, li rebaixaré fins a vint-i-tres. Sincerament, no puc abaratir-li mes.

¾    És car! Allà els venen a 12 € el quilo.

¾    Senyor Pau! No voldrà compara un vulgar cotxe de 49 cc. amb un Mercedes Benz. Escolti, si ho compara així no li venc la meva obra d’art, més que meva del Senyor del Cel i la Terra, de l’Altíssim.

¾    Va tingui li compro m’ha atès tan bé que no vull regatejar. Aquí té els vint-i-cinc. Ja li fet perdre prou temps.

¾    El temps no té importància, senyor Pau, la qualitat sí.– Responc melosament.  

Llavors quan el senyor Pau marxa tot content amb el seu camagroc, això sí, dins un estoig de plàstic dur transparent, torno al cotxe i de la bossa del maleter trec un altre camagroc que remullo i el poso enmig de la safata. Per que vendre caixes, si venen tres o quatre al dia em guanyo més bé la vida. Si passa de nou el senyor Pau, li diré que aquest me l’ha portat la Maria, quan ha vist era en el seu moment idoni.   

Miquel Pujol Mur.

LA FIRA DELS BOLETS. II

 

Poc després els primers vianants passen mirant encuriosits a dreta i esquerra, observen només observen. És com quan en una representació teatral, el públic llegeix i comenta l’elenc de l’obra. Això ja és el primer delicte de la vulneració de la intimitat que només s’ha de produir quan l’interès és mutu i a parts iguals.  

El primer client se m’ha aproximat, i després de mirar primer la meva exposició i a continuació la meva cara, m’ha preguntat sense cap mirament com si la seva sorpresa per la meva pobre mostra li permetés escopir-me quatre paraules, sense ni tan sols saludar:

¾    Què ven? Les flors, el gerro o la safata. Perquè només veig un simple camagroc.- Em pregunta despectivament.

¾    Senyor, m’ofèn!- he exclamat cortesament, ja que al client sempre se l’ha de tractar amb amabilitat, malgrat el seu grau d’imbecilitat.- Jo, no venc cap cosa material, que vostè podria comprar en qualsevol botiga de parament per la llar o en una floristeria. Jo li venc una obra d’art de la natura.

¾    Sí, com moltes que hi ha pels boscos. – Contesta malhumorat i gira la cara marxant cap una altra parada on venen piles de bolets. He aprofitat el moment per, amb un mocador de paper, humitejar el meu únic camagroc.  

Aleshores s’apropa un home, ja sobre la quarantena, que per la seva roba i la seva manera de vestir-la he comprès immediatament que els diners no li són cap problema.

¾    Hola!- m’ha saludat mirant-me francament a la cara amb un tarannà amistós.

¾    Bon dia, senyor. L’ambient agradable d’avui convida a passejar.

¾    I que ho digui! Què ven, bon home? No veig gaire cosa en la seva parada.

¾    M’estranya que un home de la seva categoria i posició no vegi que venc un camagroc.

¾    Amic meu, miri en aquella altra tenda en tenen a caixes.

¾    Sí, són vulgars camagrocs, vulgar boletus com molts. Però miri, vostè senyor... no sé el seu nom ? Vostè em sembla un home capaç d’apreciar les diferències.

¾    Pot dir-me Pau. A veure, expliquis?

¾    Aquest és un Cantharellus lutescens, del nom grec Cantharellus, diminutiu de kántharos: copa. I també el seu determinant que prové del llatí lutescens: que vol dir que es torna groc. És una obra d’art de la naturalesa. Una creació del déus, només per un home que sàpiga apreciar-la, amb sensibilitat i amor, un profund amor! A més l’he cuidat i protegit amanyagant-lo al màxim com si fos una tendre donzella de catorze anys. Cada matí anava al bosc i cercava l’arbre i la molsa més apta per produir aquest prodigi. Si senyor, prodigi en el seu més alt valor. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

LA FIRA DELS BOLETS. I

Quan aquest matí he mirat per la finestra era ben bé l’anunci d’un esplendorós dia. Llavors m’he decidit aprofitar la Festa dels Bolets per vendre la meva joia. 

Ja amb tots els permisos necessaris i carregat amb tots els estris que considero adequats per plantar la meva parada m’he dirigit al lloc determinat per l’Ajuntament per muntar-la. És el lloc 48 per si us és necessari trobar-me. 

Fàcilment he col·locat les quatre potes roscades a la fusta plana que fa de postada, per exposar el meu producte. Una mica més, m’ha costat posar el tendal de roba plastificada a l’alçada correcta per a què il·lumines adequadament i al mateix protegís del sol la meva perla.  

Una vegada establerta l’estructura, el problema està en trobar el color òptim que ressalti, a la vista dels possibles clients, allò tant esplendorós que jo els ofereixo i com no, per poder valorar-lo amb el seu preu just. Finalment he cregut que un color pàl·lid, un marró o un verdós clar, farà que els seus colors magnifiquin, encara més si és possible, la seva perfecció.  Així, he folrat la taula amb una tela de cotó a petits quadrats verdosos i blancs que em recordava la cuina de l’àvia. Seguidament també he pensat que la presentació del producte amb el seu context total és molt important. Què valdria una diadema de diamants si no fos mostrada dins el seu corresponen estoig revestit de seda. 

Corrent perquè s’ha aproxima l’hora d’apertura de la Fira he corregut a la floristeria propera i després de regatejar força estona he comprat un gerro d’un viu color blau per fer contrast amb el conjunt i un parell de roses vermelles que sempre criden l’atenció del públic femení.  

M’he posat correctament la corbata, he cordat els botons de la jaqueta i he raspallat, amb la mà, un xic els pantalons que mostren una mica de pols a l’alçada dels genolls. No solament ha de ser correcte la presentació del producte, sinó que a més el venedor també ha de causar respecte, no és pensi el client que ets un xitxarel·lo sense cap mena de cultura ni ideals. 

Finalment el senyor alcalde ha tallat la cinta inaugural. Aleshores és quan he decidit que aquell era el millor moment per exposar la meva meravella. De la bossa que porto he tret la capseta on està protegida de qualsevol mal. Oh, Déu meu! Sento temor de mostrar l’ofrena, el regal dels déus, a la vista sacrílega de la gent. Finalment he posat el meu camagroc enmig de la safata de plata anglesa, que també he transportat dins a la bossa, i els he deixat a la vista avariciosa del públic.   

Fins aquest moment, tot ha estat com una cerimònia, com una preparació maximalista i minimalista de l’escenari on es representarà una part de la comèdia de la vida. Simplement el sacrifici d’un objecte, d’una persona, en aquest cas una cosa viva a canvi de vulgars diners. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

VENDA D’ABRAÇADES.

Aquest matí m’he despertat amb una forta migranya. El meu cap, ben bé semblava a punt d’estavellar. Als meus ulls esgrogueïts i lleganyosos els hi costava enfocar correctament els objectes. Fins i tot, les meves oïdes semblaven només escoltar contínuament el xiulet del tren a punt de sortir de l’estació. 

Fent mans i mànigues m’he llevat del llit i desesperat pel meu malestar físic i mental he obert el calaix on guardo els medicaments i he pres un analgèsic ben fort. Al cap d’una estona el meu món ha canviat de tarannà i els colors blaus i serens han il·luminat les meves retines. 

Un cop esmorzat m’he trobat força bé i he decidit sortir al carrer a fer alguna tasca que alces el meu esperit. He rumiat una estona i he considerat com la millor opció sortir al carrer a vendre abraçades. Clar, que em diran que una abraçada no té preu i la meva contestació serà que no té cap valor intrínsec, calculable en euros, sinó que tot el seu mèrit és poder retornar tot el caliu i la tendresa, tant de qui la dóna com de qui la rep. 

M’he mirat de cap a peus i he comprès que anar vestit amb el pijama no és la millor forma de presentar-se i oferir una abraçada a qualsevol persona, sigui home, dona, nen o nena. 

De dins l’armari he triat una jaqueta i un pantaló a joc. El que m’ha semblat idoni no és ni fosc, com el d’un enterramorts, ni blanc, com si anés vestit d’orxater. El gris blavós m’ha semblat el més adequat per la meva nova aventura.  

Vestit i endreçat amb tota cura, cabell ben pentinat i enrere per deixar la cara ben visible, sense amagar cap bri de dubte. Un mica de massatge, no massa que el molt ofèn, i una boca  raspallada i brillant per oferir una rialla encantadora però, sense passar-se. 

Una vegada situat en un carrer cèntric he ofert a tothom els meus braços. La majoria sorpresos no sabien que fer però al cap d’una estona altres vianants també s’oferien a abraçar-se amb l’altra gent. 

Poc després el carrer era ple de gent que rebia i donava abraçades, alguns quasi s’acaronaven a canvi d’aquella percepció tan humana que és sentir-se bé dins de si mateix. 

En poca estona més tard s’obrien les portes dels col·legis i els alumnes contagiats per les cares somrients que veien al seu entorn, com en una alegre juguesca s’abraçaven entre ells i amb la resta de la gent. Llavors se m’ha apropat una noia vestida amb l’uniforme de la policia i m’ha dit:

¾    Escolti, l’he observat i em faig aquesta pregunta: Què guanya vostè amb tot això?

¾    Monetàriament res, però el meu cap, el meu cos i la meva ment es consideren ben pagades amb els somriures de les persones i la gratificadora sensació  del benestar aliè i del meu propi. Miri, senyoreta, abrasim i li donaré un euro.

¾    No! Li faré una abraçada, però no vull el seus diners. Em creuria comprada i no em donaria cap satisfacció. 

Així aquest matí he gaudit de l’amor en general he comprès que la venta més profitosa és la què no mereix cap recompensa, solament l’estimació de les persones de bé. 

Miquel Pujol Mur.

WHATSAPPS.

L’Egus com a dia especial, habitualment només acut al matí, aquesta tarda torna a la cafeteria. La Marta, la seva Marta estimada, ha hagut d’acompanyar la filla i el nét al pediatra. Per no restar tot sol al pis s’ha dit anem a la cafeteria i almenys faré una xerrada amb el Marcel o el Salvador. Al propietari, fa dies que no l'ha vist.  

El Marcel està força ocupat servim als clients que han entrat al bar, uns a prendre  una beguda i altres a berenar o sopar. El Salvador, malgrat té força desig d’enraonar de política amb el seu client preferit i conegut de molts anys, es veu obligat a deixar-lo per ajudar al Marcel. 

L’amargor de la política, gens clara, que mana en el país els porta a enraonar moltes estones. Saben que no trobaran la solució a la gran disbauxa d’un “Gobierno” sense cap més lògica que dir no. Ni a la seva sabuda rèplica a tot intent de sentir, fortament proclamada, l’opinió de les persones. Què menys que escoltar les raons del poble sobirà, ja que segons fa anys van vendre als pobres ciutadans que la força de la democràcia, era el vot. 

Doncs ara no, com els temps de Franco. Poc hem avançat en el transcurs dels anys. 

Però bé, ja que no hi ha possibilitat de parlar de política l’Egus es dedica a observar a la gent que per una raó o altra està asseguda en les tauletes fent el berenar o també matant el temps. 

Guaita una parella jove, li recorda quan amb la Marta anàvem al bar s’asseien en una taula més o menys com aquestes i demanaven una consumició. Aleshores, xerraven amb veu queda, les mans avançàvem per damunt la taula fins que agafant-se s’acaronaven simplement el dors de la mà com intentant trobar en la escalfor de l’una el desig d’altra. Unes quantes paraules enamorades i potser un fugisser i atrevit petó als llavis, tan suau com el volar de una papallona. 

Però observa a la parella i veu que s’instal·len en la taula, demanen una beguda i un “montadito” per cadascú i s’embranquen per separat en una tauleta de telèfon mòbil modern. D’aquest que la seva dona i la filla fan servir per enviar-se “whatsapps” segons la terminologia moderna o petites notes segons el seu parer. No ha entès mai per que no paren d’escriure quan seria més fàcil parlar per telèfon. A més no acaben mai. La Marta quan ell vol dir-li  qualsevol cosa sempre li fa gests d’estar molt ocupada. 

Bé, la parelleta mengen, beuen i no paren de mirar la pantalla de l’artefacte. Ni es parlen, ni es miren, ni riuen i molt menys es toquen les mans. Tot de cop es miren, ella assenteix, demanen el compte, paguen cada un la seva part i marxen. A la porta quasi ensopeguen amb una altra persona que com ells, que s’havien tornat a enganxat en mirar la pantalla, també està enviant “whats”  

L’Egus es fa creus de la fredor actual. On han anat les abraçades i aquelles tonteries que feien ell i la Marta. I el voler i el no voler, i la foscor de l’escaleta i ... 

S’imagina a la parella ja en el llit nus, fent allò que per eufemisme es diu o es deia fer l’amor. Una manera tan dissimulada com altra d’evitar dir una paraula més real, però segons mentalitats, més malsonant.  

Bé, se imagina a la parelleta fent sexe en el llit ben reviscolats i gaudint en fruïció de l’acte carnal, quan en el moment sublim i buscat de l’èxtasi final sobtadament sona el telèfon. Llavors què: deixar-ho tot parat, contestar al meravellós invent i desprès tornar. Potser és una nova teràpia per allargar el moment. 

Clar sempre pots escriure: “Estic f. Tornaré al whatsapp d’aquí a una hora quan acabem.”  Així almenys algú es morirà d’enveja al pensar què... 

Ho s’aniran al llit cadascú al seu cantó i enviaran continuament missatges a les seves amistats i coneixences. Finalment un breu: “ Bona nit” 

Déu meu! Com ens modernitzem i de veritat això porta a quelcom lloc. I les abraçades on s’han perdut. 

Miquel Pujol Mur

HEM DE RECICLAR! COM?

L’Egus surt al matí de casa seva per anar com cada dia, tret d’alguna excepció, a la cafeteria la Tasca a prendre el seu habitual cafè i llegir el diari. Bé llegir el diari, vol dir també fer els mots encreuats i els sudoku. Però tot això, ho té bastant per mà, després encara li resta temps per passejar una estona i fer aquells encàrrecs que sempre li encomana la Marta. 

Mes avui és un dia diferent la Marta ha hagut de marxar a primera hora ja que a la filla li ha fallat la cangur. No entén el perquè d’aquesta denominació, quan la noia és una mossa molt eixerida i de bon veure. A ell aquest animaló, quan l’ha vist al zoo, no li ha trobat cap cosa que podem dir engrescadora. Deu ser alguna influència, de tantes, d’origen anglòfil. 

La Marta quan ha anat a corre cuita a socórrer al seu nét li ha deixat una bossa, damunt la cuina, amb totes les capsules de la cafetera. Els hi va regalar la noia amb motiu del seu aniversari de noces. Tants anys passats i només per premi: una cafetera. Però també sap que al seu gendre no li agrada el cafè, i el que han fet és treure’s una nosa de casa que van rebre com a regal, amb motiu del seu casament. 

No estan descontents amb la nova cafetera, el cafè és bo, malgrat la antiga també el feia gustós, però el preu resultant per tassa amb la nova compra de capsules surt més car que abans. I..., caram tot li em de trobar un i..., després hi ha que llançar les capsules al contenidor adequat i manat per l’ordre públic. Una molèstia a sumar al preu. 

També sap perquè li ha deixat la seva esposa la bossa amb les susdites càpsules. Per no haver de barallar-se amb el nou vigilant que l’Ajuntament ha posat en el seu carrer. La seva feina és que a títol informatiu ha d’indicar com s’han de reciclar les escombraries i a quin contenidor correspon la deixalla respectiva. Sembla ser que els ha tocat un individu que en lloc de ser un servidor públic, benaurada paraula, sembla que es creu que té galons i mana autoritàriament amb un gest adust, enfadant-se amb tots els veïns.  

Bé l’Egus baixa tranquil·lament amb l’ascensor, que un quart ja és massa, fins a la porta del carrer observa a dreta i esquerra i veu que no està l’informador públic i ràpidament va fins el contenidor i entafora la bossa dintre. Però el contenidor està massa ple i no admet el nou encàrrec. Aleshores el vigilant com si estigués a l’aguait esperant l’indisciplinat i díscol veí surt de sobte de darrera un gros arbre.

¾    Ei, mestre, que no veu que no hi cap res més.

¾    Home, potser empenyen una mica.

¾    Com diu això d’empènyer? Què vol fer mal bé el mobiliari urbà? Ui, Encara dir això és més greu!

¾    Home, només és una bossa de capsules de cafè.

¾    El seu deure és telefonar al número que hi ha pintat al contenidor i avisar per que el vingui a canviar.

¾    Ah, i per que no ho fa vostè?

¾    Per què en van avisar que no ho fes. La trucada costa diners i no me’ls abonaran després.

¾    Aleshores per que haig de telefonar jo? També hauré de pagar a Telefónica.

¾    Si, però es el seu contenidor. El que està davant de casa seva.

¾    Ep! Que jo ja pago cada sis mesos la meva contribució per cànon d’escombraries.

¾    Caram quin individu més primmirat! Deu ser un garrepa a més no poder. Ja li preguntaré a la seva dona, l’esportista, com va arribar a casar-se amb un home com tu.

¾    Mestre, que s’està passant jo encara no l’he tractat de tu. Així que aquí té les capsules del dimoni i se les fot on càpiguen. 

Per no allargar més la discussió l’Egus marxa emprenyat deixant la bossa al costat del contenidor ple. El vigilant també s’ha donat compte que s’ha desviat força de la seva labor informativa i com té antecedents de raons amb altres llocs empeny amb el peu la bossa a sota. 

L’Egus arriba a seu bar favorit i el Marcel se li acosta tota alegre i li fa una pregunta.

¾    Sr. Egus, avui tenim novetats. Ens han portat uns gots de cafè com els de les pel·lícules. Vostè el pren i si no l’ha acabat, pot sortir a passejar portant el cafè calentet a la mà, anar bevem, i quan no n’hi hagi el llança a un contenidor. 

Mai el Marcel havia rebut una mirada tan sinistra com la del seu amic i client Egus. Només va ser capaç de dir:

¾    No,... si ja li porto... el cafè... en una tassa de porcellana... com sempre- i mig escuat marxa cap a la cafetera. 

L’Egus pensa per un moment: com hem de reciclar si cada vegada tenim menys utensilis recuperables. Per un instant passen davant seu com en una visió cinematogràfica les postades del supermercats plenes d’envasos de plàstic, de llaunes de begudes i de productes tots ells envasats en material que hem de reciclar.  

Miquel Pujol Mur.