EL MÚSIC

Vaig entrar a l’habitació. El silenci omplia l’espai. El piano encara tenia el teclat obert. No vaig veure al Marcel. A les meves orelles encara arribava el vibrar de la darrera nota. Sabia que s’havia tancat per repassar un concert i composar una nova música. Ens havia dit que la volia presentar a un concurs de nous compositors a l’Scala de Milà.

El tamboret era mal posat, de gairell al teclat. Les tecles banyades per la llum que entrava pel finestral mostraven la clàssica lluita del blanc i el negre.

Aleshores vaig adonar-me del faristol caigut. També d’un paper arrugat i i llançat al terra. Vaig allisar-lo i el vaig llegir.

“No puc més, mai més la música clàssica”

El Marcel va desaparèixer com si no existís, com si no hagués viscut mai.

Anys després el vaig veure. Desastrat, mal vestit i brut. Tocava un clarinet a l’entrada d’un bar. Me’l vaig mirar i em va sorprendre la seva cara de felicitat. Vaig comprendre de seguida que s’havia trobat a sí mateix.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL D’ULLS BLAUS. CADAQUÉS

Passejar per les terres estimades del mestre Salvador Dalí sempre pot donar-nos sorpreses.

Que us sembla aquest rellotge de sol de formosa cara i amb uns ulls blaus que potser volen donar enveja al mar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA MEVA TERRA

A l’esquerra pastura un ramat d’ovelles. Faig les darreres passes per acabar de pujar el Coll de Jou, o de l’existència, no ho sé? La línia de les muntanyes convida a reposar. Una vegada a dalt de tot, miro els cims que m’envolten. Quasi tots els conec, en algun d’ells hi he estat. Uns, tenen noms propis com Canigó, Puigmal o Pedraforca. Els altres, els noms són més genèrics: ambició, desig o decepció.

En arribar a dalt dels reals, en tots, he respirat l’aire fresc que conforta de l’esgotament del camí entregirat i punyent. En ells, m’ha omplert la sana satisfacció d’un moment que ha perdurat durant tota la vida. Els altres, han estat el llot que t’embruta l’existència, per dins i per fora, i que per molts esforços que es facis mai aconsegueixes desprendre-te’n.

Des del primer dia, fins el darrer, el pujar és costós. Ni les muntanyes, ni la vida, ens regalen res. Segurament, la muntanya és més sincera, és com és, dura i forta, però no enganya amb fal·làcies. Tampoc, amb dolces paraules que amaguen rere seu la pitjor cara, l’engany, dit simplement per enganyar. El fer creure en l’amistat, en l’amor, en la camaraderia  i no buscar més que el guany econòmic o personal. Tal vegada, com si fos un joc de cartes trucat per mentir, mostrant-nos la cara amable de la vida, per destruir-nos després l’ànima.

Mentrestant, camino en la recerca d’un racó acollidor. Noto l’escalfor del sol que lluu en el cel blau i net. Al final de la baixada, al fons de la vall, l’aigua d’un estany resplendeix com si fos un mirall. Per fi l’he trobat, és un indret, de curta herba arrecerat del vent fred del nord. Mentre baixava he deixat les coses que em lligaven a la terra, a la matèria, a les necessitats humanes. Primer he abandonat la motxilla, després la jaqueta, més tard he descordat i he llençat les botes. Han rodolat pendent avall, com si també busquessin la veritat.

Per fi enmig d’un pla, a mitja muntanya, he acabat de traure’m la roba. L’he lliurada al suau vent com si fossin els darrers lligams que m’empresonen a la servitud humana. Nu, com quan vaig néixer, perquè cap persona em pugui retreure que m’he emportat d’aquesta vida, més del que havia rebut. Tal vegada, només els anys, això sí, els anys són els beneficis de la vida, i no una càrrega impossible de deslliurar-nos-en.

M’he estès damunt l’herbei, que m’ha rebut com si fos una part del seu mateix ésser. Quiet, sense quasi respirar, he anat notant primer les pessigolles de l’herba, més tard la duresa de la terra. Poc a poc, m’ha semblat que del meu cos eixien petits capil·lars que sense cap dolor, sense cap sensació estranya, m'arrelaven a la matèria tèrria. El meu cos s’ha endurit amb força, com si volgués robar part de la fermesa de les roques, o del substrat que alimenta les plantes.

Lentament, com qui no vol, he format part de la terra que estimo, de la terra que admiro. A pesar de les ambicions de poder i de glòria de certes persones. Nimietats envers de l’eternitat. Malmetre, fins arribar al sacrifici, la vida de la gent en la recerca d’una efímera fama.

Sóc lliure dins la meva terra, i a ella em lliuro.

Miquel Pujol Mur

EL VELL ISARD

El cim és proper, manquen només unes passes per remuntar el coll de muntanya. Però pel vell isard de barba blanca i gran cornamenta, aquells pocs metres s’allarguen molt per les seves forces minvants.

El grup ha passat lleuger ja fa una estona. Els veu en la llunyania, seguint els camins que els hi va ensenyar quan era jove. Els camins que els vells isards de molts anys abans li havien mostrat en la seva joventut.

Ara el seu cor i els seus pulmons ja no deixen que el seu cos sigui ardit com en els seus anys plens de vigor. El cor glateix descompassat i els seus pulmons deixen sentir, encara més forta, la ranera que fa anys l’acompanya.

Voldria córrer lleuger rere el seus, però comprén que això no és possible. Amb sort a la nit arribarà al lloc d’estada, cansat i sentirà els enjogassats i alegres riures dels seus. Tal vegada alguna vella matrona el mirarà amb pena recordant com n’era de vigorós i feia cara a cara als mascles joves. Ara ja no bramula, ja no lluita per aconseguir una nova descendència. Només mira, com ho fan els seus per decidir quin és el mascle alfa. 

Torna a emprendre el camí. Unes passes endavant i les cames també li fallen i el fan retrocedir. S’haurà d’esforçar més. Però el cos li pesa i les seves banyes, grans pels molts anys complerts, també són una llosa que li impedeix aixecar el cap.

Finalment en un esforç desesperat aconsegueix acabar la pujada. Ha estat un gran desgast però finalment és dalt i veu les planures d’herbei verd al seu abast. Segurament el darrer impuls ha estat fet, al sentir els udols dels fills del seu enemic de sempre. També ell va caure rendit fa uns quants anys. Recorda la seva cara de grossos ullals i ulls brillant en la obscuritat. Tampoc oblida la seva darrera cabriola en l’aire al ser mort per la bala d’un caçador. Ara són altres de la mateixa camada i descendència que el persegueixen.

Sap de sobres que seguint la llei de la vida el seu cos ha de rebre l’última mossegada. Però té por, com ho ha vist en la mirada dels mascles que el precediren. Però posa el seu empeny en fer el darrer glop de l’aigua de la font. Recorda quan vigilat per la seva mare jugava, malgrat les seves cames fossin encara maldestres.

Escolta el grunys, els xiulets dels seus botxins però somnia en tastar l’aigua fresca. Fent un esforç arriba a prop de la deu, olora l’aigua i beu. Aleshores nota la cruel i forta queixalada. No lluita, és ja mort al caure a terra.

Miquel Pujol Mur

DONES I HOMES III

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat i radiat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat:  “Contes per adults”.

La Marta calla i l’amiga continua amb la seva lliçó:

¾     Veus aquell senyor ja sobre la seixantena, aquest l’has de treballar amb més picardia, amb més classe. Segurament està de tornada de molts afers. T’acostes, li demanes foc, malgrat tussis a l’encendre el cigarret. Et poses vermella, fas una mica la nena innocent, dius que és d’emoció al trobar-te amb un senyor tan atractiu i atent. Assegura’t, que hi ha diners, almenys una targeta or o millor negra i te’n vas amb ell a jugar una estona, a fer-li creure que sou de nou una parella jove i ell és un fort mascle. Si el treballes bé segurament et durarà temps. Normalment, no té ganes de compromisos. A casa l’espera una dona vella com ell i néts i tot. L’abric de visó és d’un d’aquest cavallers.

¾     Però tu fas de ...- exclama l’amiga.

¾     Que dius! Jo sóc una senyora jove i atractiva que es vol divertir. A més sóc alegre i sé com tractar-los. Uns cops, has de ser feble i dolça i altres dura i exigent. Amb la varietat hi ha el plaer i el domini.

¾     Mira, tinc tard. Haig de recollir el nen.

¾     El nen! Que tonta! Porta una tarda el gran i li donaré una bona ensenyança.

¾     Tu estàs boja!!!- exclama molesta.

Aquestes paraules piquen el bon tarannà mostrat artificialment per la Samantha. I respon àcidament:

¾     Sí, però si et decideixes a deixar al teu home, vine. Dues dones van molt millor.

¾     Adéu, Lluïsa! No sé si ens veurem més.

¾     Tu t’ho perds. Sembla que encara no hagis sortit del col·legi de les monges ursulines. Aleshores sí que em buscaves.

¾     Jo, si eres tu qui es ficava en el meu llit i ...

¾     Sí, acaba de dir-ho, t’acaronava i et venies  i t’agradava. I m’ho feies tot seguit i no deies res, no protestaves.

¾     Érem dues cries de tretze anys. Quan ho vaig comprendre et vaig deixar.

¾     Sí, quan et vas fer la xicota del Joan. El més fort del jugadors de rugbi. Ja vas triar bé, ja. Jo també hi bevia els aires, per ell. Però vas arribar amb el teu posat de no haver trencat mai cap plat i te’l vas endur. Gata maula! Em vas robar al meu preferit i em vas deixar sola en un llit massa gran.

¾     Poc temps et va durar la soledat. Al pocs dies dormies amb la Irene, la de les cues llargues.

¾     Mira, i em va durar. Fins que em vaig casar. Però després em vaig assabentar que també s’ho feia amb el meu home.

¾     Prou! Saps què, em fas mal. Lamento aquesta trobada.

¾     Què, piquen els records d’adolescència. Eh, noia! Perquè et vagis donant aires de senyora perfecta.

¾     Adéu i fins mai. Que cadascuna remogui la seva cistella de cireres. Jo amb els meus en tinc prou i suficient per amoïnar-me ara en coses passades. No saps el refrany que diu: que aigua passada no fa molí. Doncs és així.

La Marta surt amb el cap ben alt, però amoïnada. Vol oblidar ràpidament a la seva amiga. La vida porta moments més interessants que el passat. La Samantha mira al seu voltant i observa un home que les mirava i que se li apropa dient-li:

¾     Un mal moment!

¾     Sí, és que la gent és tan ingrata. Tantes coses que he fet per ella.

¾     No es preocupi, de mals amics n’hi ha molts. Vol prendre una copa?

¾     D’acord, per oblidar

¾     I per començar.

La Samantha s’eixuga les galtes com si hagués plorar, al mateix temps que se les pessiga per enrojolar-les un xic i pensa: No hi ha mal que per bé no vingui. En agafar la copa somriu afalagadora a la nova coneixença. L’home és un galant cavaller, alt i eixerit de cabells grisosos. Potser en aquest cas serà el definitiu, qui ho sap.

Sempre en el cor, malgrat l’hagi endurit la vida, hi ha un raconet pel somni de l’amor.

Miquel Pujol Mur

DONES I HOMES II

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat i radiat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat “ Contes per adults”.

La Samantha se la mira i fent cara de picardia diu:

¾     Saps que el teu home està mol bé. Encara no s’ha engreixat i té força cabell.  Està maco!

¾     Fa molt exercici per mantenir-se en forma.

¾     Està força bo. Ja m’agradaria passar-hi una estona ben amanyagada en els seus forts braços. Ai! Perdona és el teu home i us vau casar enamoradíssims. Quina enveja que em vau fer. Tan joves i tan ximplets.

¾     Sí, encara ho estem d’enamorats. Però noia el treball, la casa, els col·legis, els nens, tantes coses. Tot és un batibull de coses que giren al meu voltant. – Mira el rellotge.

¾     No em diràs que tens pressa.

¾     No, encara tinc una estoneta. Però he d’anar a recollir el David que va a anglès. El Joan recull quan plega, el Martí que juga a futbol.

¾     Oi! Que maco. Deu estar trempador.  Jove i atlètic com el seu pare.

¾     Però què dius. Si només té setze anys.

¾     Babaua! Que no sap un noi de setze anys! Ja m’agradaria assabentar-lo del que ignora, si ignora alguna cosa ...

¾     Bé, deixem la meva família- talla la Marta, una mica molesta de les paraules insinuants de la seva amiga- A tu, et veig força maca. Caram! Quin abric de pell de visó que tens, això val una fortuna. –Assenyala la peça de lluent pell que reposa en un costat-  Que ha de valer, una cosa així de formosa!

¾     A mi. Res, és un regal.

¾     Et devia estimar.

¾     Estimar! Estimar! Dius cada cosa. Vam passar estones molt divertides, al llit. Ah! I no volia que la seva dona ho sabés.

¾     Però què dius, te les feies amb un home casat.

¾     Són els millors! Sempre callen i no donen cap escàndol. Tenen molt a perdre.

¾     Ai, Samantha! Tu què fas, vius dels homes.

¾     Ep! Jo d’això res. Jo treballo honradament en una empresa. Quan plego sóc lliure de buscar plaer on sigui.

¾     Pobres homes!

¾     Pobres homes dius, si són uns babaus.

¾     No m’ho crec. Deu ser-ho aquest que dius tu.

¾     Jo, mira a un home li ensenyes una mica de pell colrada i li fas un somriure afalagador i piquen com un innocent peixet a l’ham.

¾     Sí home, no és tan fàcil. També tenen la seva personalitat.

¾     Mira només has d’estudiar una mica la presa abans de sortir de caça. Veus aquell jove que ha entrat i mira com si s’ho volgués menjar tot. Vas, li ensenyes una mica l’escot al passar, ensopegues i el fregues una mica i de seguida et proposa fer ...

¾     L’amor.

¾     Què punyetes amor, sexe pur i dur. Malgrat tot, només serveix per un encontre ràpid, si una tarda vas desesperada. No té diners ni classe, només joventut. Jo li dic una trobada de portal o de sota escala. Després, quan ha complert, adéu i per un altre. És tan infantil que portaria problemes. S’enganxaria de mala manera.

La Marta no sap què dir i la Samantha continua el seu discurset.

¾     Veus aquell ben vestit i aproximadament a la quarantena, sí, de la nostra edat. Aquest l’has de jugar amb més subtilesa, no és pensi que ets una vulgar bagassa. T’hi acostes, somrius, passes a curta distància sense frecs, més que res per a què noti el perfum i t’asseus dues o tres cadires més enllà. Demanes una beguda, però no el mires, juga a que sapiga que hi est. Fes un posat pensatiu, una mica avorrit, si és necessari, però no gaire. Segur que caurà. Si no és casat, vigila, que amb aquest pots caure i perdràs la teva llibertat. Si de veritat té diners pot ser divertit i tal vegada el millor que et pot passar és que et duri anys. Sempre que no vulgui ser massa possessiu ni exclusiu.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

DONES I HOMES I

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat i radiat  en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat:  “Contes per adults”.

La dona obre la porta de la cafeteria i observa el seu interior. El local és un dels establiments de nova creació i de molta anomenada dins de l’elit ciutadana. Els vidres fumats de la seva façana fan que des de l’exterior es vegin les ombres de la clientela, però sense distingir la seva personalitat. Hi acudeix la flor i nata del comerç, de la indústria i també els esportistes més ben pagats de qualsevol practica. També hi entren persones de bona aparença que miren de navegar entre els famosos.

Una barra llarga ocupa tot un costat. Una mitja llum il·lumina discretament la gran sala. Les tauletes són disposades estratègicament en els llocs adequats. Unes queden en una zona fosca, com si fossin reservats i altres són ben visibles a la mirada dels nouvinguts.

De sota se sent una música que indica que a la part inferior hi ha una altra sala preparada per ballar, música i espectacle. Uns fornits vigilants permeten entrar o refusen la clientela de la porta de la discoteca. Tot és molt discret.

La Marta, així es diu, cerca amb la mirada la seva amiga Lluïsa. Troba que el lloc és una mica ostentós per una trobada d’amigues. Anaven juntes a col·legi, però fa molts anys que no es veien. Fa uns dies van trobar-se per casualitat en una botiga i van quedar per reunir-se i fer una mica de tafaneria de la vida i de les antigues companyes.

Porta un vestit jaqueta de color marró i per sota els pantalons es veuen unes sabates del mateix to. Porta un bonic mocador al coll. Va ben pentinada i és fàcil adonar-se que té un càrrec important en una de les moltes oficines del centre de la ciutat. Nota un senyal des d’un dels reservats i reconeix la seva amiga.

La Lluïsa vesteix més extremadament. Un vestit de color vermell força escotat que insinua unes ben arrodonides sines. La faldilla té una curta obertura a un costat que deixa intuir la seva ben formada cuixa enfundada en una mitja fumada.  En els seus peus llueix unes sabates de taló prim.

La Marta va poc maquillada i la seva cabellera té un color castany natural. La Lluïsa va tenyida de ros i el seu rostre va força arreglat i pintat. Però amb certa gràcia, amb certa finesa, sense arribar a ser excessiu.

¾     Hola! - saluda la Marta donant un petó a la seva amiga

¾     Hola! - respon igualment la Lluïsa.

¾     Caram, Lluïsa! Aquest establiment és molt modern. No hi havia entrat mai.

¾     Sí. És nou i discret. Ve gent molt “guai”. A propòsit no em diguis Lluïsa, aquí em coneixem com a Samantha. Això de Lluïsa és molt ordinari.

¾     D’acord. Escolta, fa molt temps que no he vist el teu marit. Li deu agradar moltíssim aquest canvi tan sofisticat teu.

¾     Tu vius a la lluna! No saps que el Pere i jo ens van separar fa cinc anys.

¾     Doncs no, perdona. Veuràs es que visc tan atrafegada  amb la feina i els nens. I el meu home, que de vegades sembla ben bé una altra criatura.

¾     No li fessis tant cas al teu home. Als nens encara, que són petits. Escolta – queda pensativa un instant- quan anys tenen. Us vau casar molt joves.

¾     El gran, setze i el petit, catorze. Mira quina foto tinc- remou dins la bossa de bandolera i treu una fotografia on es veuen el matrimoni i els nens.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur