Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 27 d’agost del 2018

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT



Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Estrofes del Virolai: lletra de Mossèn Jacint Verdaguer

Publicat: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 24 d’agost del 2018

PONT DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ




Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Consta de quatre arcs (inicialment en tenia cinc) de mides desiguals; l’arc central és apuntat i els altres, més petits i de mig punt, rebaixats.

Serveix de via de comunicació entre la vila de Berga i l’església de Sant Quirze de Pedret.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimecres, 22 d’agost del 2018

VIA VERDA DEL BERGUEDÀ. TÚNEL.



Túnel il·luminat entre Pedret i Cal Rosal. 

Record d’una caminada d’estiu molt agradable per l’ombra dels arbres i el soroll de l’aigua davallant per la llera del riu Llobregat. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 20 d’agost del 2018

VIA VERDA DEL BERGUEDÀ. FONT DEL PESCADOR



Detall del broc de la font del pescador. Lamentablement no raja.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 17 d’agost del 2018

EL MILLOR AMOR II

Tot el dia les idees deambulaven sense parar dins el meu pensament. Amb elles turmentant-me vaig anar a dormir. Eren tals les meves cabòries que no vaig ni sopar.  Finalment, després de voltes i voltes neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques, amb els ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos de dia, la veritat.

No hi ha amor més excels que el de qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va donar el punt de partida a la humanitat. Aquell Suprem, que al poc temps, va haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver d’expulsar-nos del Paradís.

Aquell que va veure amb vergonya la nostra violència. Sí, la violència dels fills creats a imatge seva. Sentint-ho, com a Pare, va haver d’escarmentar a la majoria, guardant només la bona llavor per crear un nou món. El Diluvi va ser la destrucció de la maldat del gènere humà.

Però no va acabar tot així, segles després van haver de nou discòrdia i guerres. El mercadeig, la usura i l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va sorgir tota una gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al seus propis germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes. L’esperit de les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades als homes per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.

I que fa fer aquest Ésser admirable? El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos en forma humana al seu fill. Sí amics, al seu propi fill, i al mateix temps una part de la seva trilogia celestial.

I aquest Ser diví patí com home el martiri, les injuries i va ser mort a la creu. Però abans de morir va ensenyar i va estendre pel món la bona nova. La nostra religió, per a què els homes i dones de bona voluntat salvessin les seves ànimes.

Amics, no he pogut trobar mostres més clares, més palpables, més patents com per a definir el millor, el més gran amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran, més poderós i més misericordiós que qualsevol amor humà.

Acabada la meva al·locució vaig gira.me als primes bans i dirigint-me a la Cèlia vaig preguntar-li:
¾     Cèlia, respon això a la teva pregunta?

Una veu prima, fina, i malgrat els anys una mica entremaliada, va cridar des del primer banc.
¾     Mossèn, vostè la sap molt llarga.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 15 d’agost del 2018

EL MILLOR AMOR I

Apreciats amics:

L’altre dia caminava pel passeig a la vora del riu. La majoria de vosaltres ja coneixeu prou la meva ruta habitual. Fa tants anys i panys que caminen junts pel camí de la vida terrena. Perdoneu el temps em fa desvariar un xic. Torno enrere, passejava –deia - quan vaig trobar-me a la Cèlia. He d’admirar que malgrat la seva edat, ja passats els noranta, camini sempre tan ràpida i lleugera. Al veure’m va aixecar el cap i mirant-me amb els seus ulls blaus, quasi inexpressius, ja que l’edat no perdona, va preguntar-me amb la seva veu, un xic vacil·lant:
¾     Quin és l’amor millor, el més perfecte, aquell sentiment que arrela dins el cor i del qual és impossible lliurar-se, malgrat sàpigues que no és gens convenient.    

La pregunta de la Cèlia va clavar-se dins el meu cervell. A la nit, desvetllat, vaig quedar amb els ulls esbatanats de son. Molt més confós, ja a la matinada encara em preguntava: “El millor amor”. De bon matí, excepcionalment, vaig sortir a voltar pel carrer. Actualment no ho faig, prefereixo la vesprada. Quan el sol ponent i les primeres ombres em permeten gaudir del dia passat.

Vaig veure una parella que s’acomiadava al portal de casa seva per anar a treballar. Hi havia tal desig, tantes ganes de l’un per l’altre, tanta passió en els seus petons, que no vaig poder deixar de pensar en les paraules de la Cèlia: Amor terrè, amor sexual, desig carnal. 

Continuant el meu camí vaig observar davant meu una parella ja gran. Agafats de la mà, caminaven lentament, com arrossegant els peus. S’assenyalaven mútuament els fets que els hi cridava l’atenció. Quasi no parlaven, però s’endevinava en el seu tarannà el seu enteniment.  Afegí al meu pensament: Amor ja gran, camaraderia, goig d’una vida viscuda amb estimació.    

Vaig observar una noia molt jove que alletava el seu fill. Ambdues cares  mostraven una tendre simfonia d’això que li diuen amor. Era somrient i dolça la cara de la mare. També el rostre del nen expressava la seva satisfacció. El petit bellugava els braços amb les mans closes, fregant-se suaument els ulls i, expressava en el seu somriure els seus sentiments. Sincerament, un espectacle de l’amor de la mare i el fill.

Continuant el meu camí, vaig veure una nena jugant amb un gatet petit. La petita acaronava la panxeta de l’animaló, que satisfet llepava la mà de la seva jove mestressa.

Diverses mostres d’amor: l’humà i la dependència –amor?- animal. Però tot això, és l’essència del més excels sentiment humà? Les expressions, en ambdues ocasions, mostraven la més gran estimació?

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dilluns, 13 d’agost del 2018

LA LLEGENDA DE LA MALAVELLA

Visitàvem Caldes de Malavella amb Amics del Romànic del Berguedà. A pesar que el nom de Caldes coneixíem que era a causa de les seves termes de aigua calenta, “calda/calenta“, el nom de Malavella no sabíem ben bé perquè s’hi anomenava. El nostre guia va comentar-nos bastant extensament la raó.

Caldes de Malavella es una vila i municipi de la comarca de la Selva, és a mig camí de la Costa Brava i de la Serra de Guilleries, a la plana de la Selva, rica de contrastos, patrimoni i tradició.

Com les llegendes sempre són interesants vaig cercar-la per escriure-la el millor possible. A continuació la deixo exposada tal com ho he trobat:

Temps era temps... Fa molts anys el poble de Caldes vivia atemorit per les desaparicions dels infants de la vila i per la penúria econòmica. La gent vivia atemorida per una criatura espantosa, meitat home, meitat llop que a les nit agafava nens petits del poble i se'ls emportava al Castell. Era el Sucdebrut, el geperut, el criat de la Malavella que disfressat acovardia els vilatans.

Vet aquí que un dia, va  arribar un xicot foraster, en Maurici, que buscava feina. En Maurici va començar a desanimar-se, i tenia gana. Llavors va trobar-se amb la vella i el seu seguici. Anaven a recollir impostos, amb Punyestret, el seu ajudant que prenia els pocs recursos monetaris de la gent del poble. Famolenc  va voler agafar una moneda, però fou enxampat. La senyora feudal, era tan geperuda, lletja i dolenta, que tothom la coneixia com la “mala vella”. La bruixa, a l’adonar-se de la valentia del noi, el va fer servent del castell.

En Maurici va començar a treballar-hi, però de mica en mica, es va anar donant que allà hi passaven coses estranyes. Un bon dia,  va seguir a Sucdebrut, el bufó de la bruixa, tan geperut com ella mateixa, fins a la cuina, i va veure com treia un nen de Caldes d’un sac amb la intenció de llençar-lo dins un calder amb aigua bullent.

Es veu, que havia de cuinar cada nit un cor de nen petit a la “mala vella”, qui tenia un pacte amb el dimoni, de manera que si es menjava un cor tendre cada nit tindria poders sobre els pagesos caldencs.

En això, que en Maurici, al veure que l’aigua ja bullia, va agafar una revolada i empentà el geperut dins l’olla. Aleshores va deixar anar el nen perquè anés a avisar la gent del poble i quan va tenir el geperut ben cuinat, li va treure el cor i el va portar a la bruixa. A la primera queixalada, es va adonar que aquell cor no era tan tendre com el altres. En Maurici se li va encarar i li confessà que era el cor del geperut.

La “mala vella” va ordenar als guàrdies  que l’agafessin, però en aquell  moment va arribar tota la gent de Caldes que havia estat avisada pel nen. Ella, en veure-ho, va marxar corrents del castell cridant: TORNARÉ, TORNARÉ!

El castell de Malavella fou cremat per la gent del poble. A certa distància de Caldes es poden visitar les restes del castell anomenat de Malavella. Al seu costat l’ermita de Sant Maurici.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau