No ho hem pogut evitar, la curiositat ha estat gran. Hem tornat a l’embassament de Sau per veure la bona nova del retorn a temps passats.
De l’església vella
de Sant Roma de Sau només sobresurt una part del campanar.
´´Miquel
Pujol Mur
Fotogra fia:
M. Rosa Planell Grau
Aleshores una tarda, com qualsevol
tarda, va visitar-lo el senyor del castell:
¾
Ei!
De la fortalesa que puc entrar
¾
Clar
que sí. Si vens en so de pau, veuràs que la porta sempre està oberta.
¾
Bé!
Puc asseure’m?
¾
Clar,
no és necessari que estiguis dret.
¾
Doncs
m’asseuré. Us he d’explicar una història i demanar-vos ajuda.
¾
Digués?
Fa molt anys que ens coneixem.
¾
La
noia, la meva filla, és arribat el moment de casar-la. Els cortesans s’han
reunit en consell i han acordat que ja és l’hora. Que aviat en complirà els
trenta-cinc i si es descuida se li passarà l’arròs. No hi entès mai que el
passar-se l’arròs sigui un problema . A mi m’agrada al punt però, si hi ha gana,
no refuso que a la meva dona se li cogui més.
¾
Bé,
no t’emboliquis més. Continua que de l’arròs en parlarem en una altra ocasió.
¾
Cada
cop que la mossa escolta les meves paraules, seguint la opinió del Consell és
posa de mala llet. Vos no sabeu quines rebequeries li agafen. Arròs, plats,
coberts i quasi la seva pròpia mare els envia daltabaix el femer. A mi no, ja
que estic massa gros i no passo pel forat de la finestra. Quines paraules,
quines malediccions, plora i pica de peus i em diu que abans es farà monja.
¾
Monja,
la teva filla, si ha saltat més marges que qualsevol altre cap de trons del teu
comtat. Bé, però què tinc jo a veure amb tot això?
¾
Doncs
que tu i jo, també hem fet de les nostres. Me’n recordo de les nostres batalletes i com acabàvem sempre signant la pau a casa l’Eloïsa i no
pecisament a dalt del pomer, sinó del llit, també de fusta, amb pells d’ovella i rinxols daurats, vermells o negres.
¾
Calla,
calla no em recordis aquell temps. La Queta ens portava als dos de ap. Als dos,
no m’ho neguis. Bé que vols que fem? Jo soc massa vell. La teva filla, de
trenta i pico d’anys, farcits d’experiència, jugaria amb mi. Aviat trauria foc
pels queixals i em creixerien unes banyes esplendoroses.
¾
Amb
qui la casaries? No tens cap badoc extraviat a casa teva.
¾ A veure deixa’m passar llista. Tal vegada potser hi ha el Rigo. La seva mare diu que és fill meu. Però ignoro de quina esposa es tracta i quin fet va succeir. Possiblement va ser la segona o la sisena, ves tu a pensar. El xicot, de llums no és que en tingui gaires, però va ben calçat. La teva nena no crec que anés a demanar més extres a cap marge.
¾
Creus
que els cortesans l’acceptaran com a senyor. Fins i tot, potser el bufó
protestarà.
¾
Me’ls
envies d’un a un. Quan tornin al teu castell estaran tant socarrimats d’idees i
d’algun altre lloc que mai més faran cap protesta. Callaran, per sempre més.
¾ D’acord, entesos. Apaivaguem a la mossa. Aprofitem la bona disposició del noi, fem callar als cortesans i tots junts a bullir l’olla.
No cal dir que el casament el van celebrar al voltant d’una bona paella, amb l’arròs al punt i lluint una bona panxeta la jove del castell.
Prou conte i prou del bon comte. El conte, no comte s’ha acabat i ho hem de tenir en compte.
Miquel Pujol Mur
La publicitat serveix per crear nous desitjos. Us imagineu
el nostre món capitalista sense
publicitat. Quina és la necessitat principal, promoure el consum en un món que
vol viure millor malgrat que les deutes siguin més grans.
GASTAR, GASTAR I GASTAR.
Aquesta és la premissa. Si no pots pagar demana una hipoteca o un préstec personal. Per tant, una part important del teu sou quedarà minvat per pagar els crèdits.
Una nova forma d’esclavitud. Qui no ha caigut en els dolços somnis de posseir una nova joguina, un nou cotxe, unes vacances a Hawaii, Xina o tant altres llocs meravellosos. La publicitat amb els seus espots ens mostra mil meravelles en terres desconegudes.
També no ens oblidem dels perfums, dels productes de bellesa per amagar els anys que són la nostra real possessió.
M’obligo a no escriure més ja que el tema és incommensurable. No acabaríem d’escriure per bé o per mal, no tot és dolent. També hi ha persones que viuen del seu treball en aquest mitjà que alegra les hores perdudes.
No són formosos aquests noies i noies que veiem pel televisor? No són meravellosos els paisatges, els animals, els costums d’altres races d’aquest planeta blau. Tot això va lligat en el món de la publicitat.
Perdoneu us haig de deixar encara no
m’he posat la crema anti-edat, el massatge de bona marca, ni la mascareta per
les arrugues. Ui!! Que un s’ha de cuidar, no sigui que li diguin vell o lleig.
Mai, que un sempre a de ser jove i musculat, i lluir unes dents ben posades i
blanques com la neu de les geleres.
Miquel Pujol Mur
Des d’aquella la nostra visita a Sant Climent de la Torre de Foix, publicada en aquest blog el 13 de març del 2013, ha canviat força l’edifici d’aquesta església Romànica Berguedana.
L'edifici va patir una degradació
considerable en els últims decennis del segle XX. La vegetació que ja cobria
part del mur de tramuntana havia envaït l'església i la volta es va ensorrar
pràcticament en la seva totalitat; fet que dificultava fins i tot l'accés al
recinte. El maig de 2017 la Diputació de Barcelona va finalitzar els treballs
de restauració de la volta de la nau i la coberta de l'església.
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Dades: Viquipèdia i cartell
promocional.
La dona observa la mar calmada i tranquil·la, poc vent i força sol. Qui anava a dir que aquesta placidesa, tingués res a veure amb la tempesta de la nit anterior.
Mira el sol, mira el blau del cel, mira les ones al trencar amb la sorra de la platja.
Malgrat tota l’aparença tranquil·litzadora el seu cor sagnà d’angoixa.
On és la barca? On és el seu mariner? On és la vida, el seu amor?
No pensa amb els altres mariners.
Pensa amb el seu home. El seu cor batega pensant amb ell. El seu amor i, el seu home.
Sí. L’home que al trencar l’alba sorgeix cada dia de nou rere la nit de dur treball.
Ella corre a l’escoltar les
seves passes. S’abraonen, s’abracen i els seus llavis noten la salabror del mar i els seus cossos senten
el que senten tots dos.
On és el seu home, clama airada al vent i a la mar d’aquest matí.
Aleshores escolta unes passes ...
Torna l’esperança i el desig d’una forta i violenta abraçada.
Miquel Pujol Mur
Alguns, el voldria haver oblidat. Altres, em fam obrir lleument els llavis, recordant coses passades, amb un regust amable que els endolceix.
Tot de cop, sona en el meu interior com una alarma que m’obligues a obrir els ulls. Els obro al firmament.
Un sospir i una estrella davalla del camí. Seguidament una, rere l’altra, inicien una caiguda de miliars, que emmascaren el blau fosc del cel, obrin a la nostra mirada una claror, pocs instants abans inesperada,
Observo meravellat com la teranyina celestial creix en lluminositat per després apagar-se sense cap mena de raó.
El miracle s’ha repetit com cada any. Després de la claror torna la foscor remoguda per algun que altre dels àngels voladors, que les costa esvair-ser.
Un any més i a esperar un de nou en que la meravella resplendent torni a il·luminar el firmament.
Estels blancs de les Perséides
Que il·lumineu el cel blau,
doneu-nos un any ple de pau
i joia de viure, per admirar
de nou, la vostra meravella.
Miquel Pujol Mur
