Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 1 de juny del 2018

MOLÍ D’OLI. CADAQUÉS



Passejàvem per Cadaqués i ens va cridar l’atenció aquest entramat de bigues exposades en una placeta vora el mar. No vam esbrinar que era i no vam veure cap cartell aclaridor. Aleshores, vam preguntar a un senyor que era assegut en un banc i ens va assabentar que eren les restes d’un antic molí d’oli.

Així ho expressem, oberts a qualsevol indicació contraria a aquesta tesi.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 30 de maig del 2018

EL REGAL II


Obro la tapa, la flaire dolça i tendra pròpia de la Lluïsa, m’omple els narius. Dintre hi ha cartes i documents. N’hi ha tants que aboco el contingut sobre el llit i asseguda damunt repasso un a un els diferents papers.

Em crida l’atenció un plec de cartes ben lligades amb una cinta. Miro els remitents, unes són de la meva germana i les altres, d’un tal Hans. Les darreres amb el nom de l’home estan sense obrir. Llegeixo primer les cartes de la meva germana i em sorprenen tant, que haig de parar per fregar-me els ulls. Mai a la meva vida havia escoltat paraules tan apassionades, i menys de la Lluïsa.  Sentiments, amor, il·lusió no lligaven amb la seva personalitat. En una, expressava tant els seus actes sexuals que jo l’avesada a tot, m’enrojolo.

L’última pràcticament és un acomiadament sense destí, més aviat una reflexió interna que mai va ser tramesa. Noto que el temps ha eixugat moltes llàgrimes vessades damunt el paper. Llegeixo.

Avui he rebut les cartes que et vaig enviar. Els teus em diuen que vas morir en l’accident de l’avió que et portava al meu costat. La teva presència serà constant, no vull oblidar-te mai. T’havia de donar una sorpresa que crec t’hauria omplert de goig: Estic embarassada, porto dins meu el fruit de la nostra passió. Teva sempre.

Entremig de  cartes i documents - la meva germana era una obsessiva de guardar-ho tot - finalment he trobat una carta dirigida a mi. Escrit al sobre el meu nom, Judith, amb lletres grosses perquè fos més fàcil veure-la entremig de les altres.  La lletra fluida i llegible de l’escriptura de la meva germana, em diu.

Judith, quan t’arribi aquesta jo serè morta. No pensis mai malament, el suïcidi no entra en els meus plans. Però sí el dolor.

He tingut un fill, però el pare i la mare s’han negat sempre a que fos un més a la família. De cabra boja ja en tenim una, deien, només manca que tothom sàpiga que en sou les dues. Quina opinió tindran les nostres amistats, de nosaltres. Quin respecte tindran de la nostra honorabilitat els familiars i els nostres companys feligresos. Si se n’assabenta el mossèn, mai més podrem assistir a missa amb el cap alt. He tingut el meu fill lluny de casa, acompanyada per la mare.

El Hans era un bon home, un director d’orquestra afamat, però ja deus haver llegit que va morir en un accident d’aviació. Casualment el vaig conèixer a l’ acompanyar-lo musicalment, al faltar per malaltia la pianista, i amb ell vaig descobrir un nou món. Va ser despertar a la vida, però desgraciadament no va durar.

No puc lluitar amb els pares i les seves opinions. Estic afeblida i confosa. He donat el nen en adopció seguint les instruccions paternes. Malgrat ja són morts tots dos, el meu cor està mort com el Hans i sincerament no he tingut forces per recuperar el meu fill. Ho deixo tot a les teves mans, sempre has estat la més decidida. Si no ho vols fer, res no passarà. El fill del meu amor crec que també serà capaç de resistir-ho tot a la vida. Tot està a les teves mans. Et deixo la documentació de tot aquest afer.
La teva germana Lluïsa

El meu cap ràpidament ho ha tingut clar des del primer moment. He telefonat el meu home i li he explicat breument el succés familiar. Jo, que mai havia estat mare ni mai havia pensat ser-ho, he dit  al Jordi: Vull ser la mare del meu nebot. He escoltat la seva veu i el seu riure quan m’ha dit amb veu alegre: ves per on tindré un fill. Arregla els documents i veniu, us espero amb impaciència.

Ha estat el darrer i el  més important dels regals de la meva germana. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 28 de maig del 2018

EL REGAL I


Avui el notari m’ha entregat les claus de la casa de la meva germana. Ho he dit malament, la casa que compartia amb la meva germana per herència dels nostres pares. Fa temps que no hi he anat. La meva germana, la Lluïsa, i jo ens hem estimat sempre, però els nostres camins i les nostres vides han seguit sempre sendes diferents. Ella era l’ànima tranquil·la i pacífica de casa i jo, l’esperit turbulent i aventurer. Sembla estrany, perquè jo era la gran i la Lluïsa tenia un parell d’anys menys. Els meus pares ho comentaven en moltes ocasions, si la Judit hagués estat la petita, ho entendríem.

La Lluïsa havia estudiat la carrera de música, de piano, i era una bona intèrpret, però mai va voler sortir de la seva vida assossegada al costat dels pares. Jo des de petita m’havia  apuntat a trenta mil coses, ballarina, cantant, escaladora, si hi havia una expedició fos on fos, jo era de les primeres a apuntar-se. Sempre l’aventura i el risc convivien amb la meva ànima. Corredora amb motocicleta, amb cotxe, esquiadora, no hi havia cap situació rocambolesca que no fos capaç de realitzar.

Al meu company, el Jordi, el vaig conèixer en una d’aquestes diguem-ne proves. Vam fer una regata a vela, els dos sols, al voltant del món. Conseqüència, després d’avenir-nos en el viatge, ens vam acoblar a la cosa més senzilla del món, vam ser parella. I per paradoxal que sembli en dos esperits tan lliures com nosaltres, fa quinze anys que vivim junts. No ens hem avorrit mai l’un de l’altre. Per sort, o per desgràcia, no hem tingut fills que ens lliguessin en cap lloc determinat. Fa uns cinc anys ens hem aposentat en una illa i hem obert un restaurant. Segurament era arribada la hora d’asserenar-nos de la nostra bogeria.

La relació amb la meva germana, sempre ha estat cordial i fraterna. Cadascuna sabia com era l’altra, i mai ens vam empipar ni molestar. Ens acceptàvem, tal com érem. Ens comunicàvem sovint pels mitjans més fàcils possibles donada la meva transhumant vida. Darrerament ho hem fet per correu electrònic o alguna vídeo-conferència, malgrat que aquestes novetats no eren del seu grat. Quan van morir els pares vaig visitar-la per darrera vegada i la vaig trobar com sempre, tranquil·la, aposentada i dolça.

Em va sorprendre la notificació del notari, comunicant-me que la Lluïsa, als trenta vuit anys, havia mort sobtadament. Però segons sembla tranquil·la i entenimentada com sempre. La seva malaltia va ser ràpida, tothom pensava que era una cosa sense cap importància i no van avisar-me. Aquest matí he anat al cementiri a presentar-li el meus respectes i deixar-li un ram de violetes. Les seves estimades flors, de suau fragància, com ella mateixa. Després he tingut l’entrevista amb el notari i ara vaig a la casa de la nostra infància i joventut.

Obro la porta i tot segueix igual. Sembla ben bé que els anys no han passat, tot conserva la mateixa aparença. Quasi espero escoltar les veus dels meus pares i la meva germana, ja absents. Noto aquella olor familiar que sempre és present en els meus records. Trec de la butxaca del pantaló el sobre que m’ha donat el notari i veig amb recança una nota i una clau.

Obro la nota i llegeixo:
Tu ets valenta, decidida i suposo que a causa de les teves vivències potser també, prudent. Fes el que més convingui.
Lluïsa

Res més, cap més aclariment en la seva nota de comiat. En sento molesta, i expresso amb veu alta el meu pensament dient: per una vegada podies haver estat més explícita, germaneta, i donar-me pistes del teu desig.

La clau em crema a la mà. Pujo a la seva habitació i regiro les seves pertinences. Darrere una roba molt ben posada trobo una arqueta i provo la clau, que encaixa perfectament en el pany.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

divendres, 25 de maig del 2018

PEDRES DE MOLÍ. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA



Passejàvem i ens va complaure veure les pedres de molí ancestrals convertides en una bonica  font d’aigua.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 23 de maig del 2018

AQUEST VESPRE


M’he llevat al matí i m’he trobat super maquillada. Sí, això mateix, m’he llevat, he anat al lavabo, cosa natural que fa tothom de bon matí, i al mirar el mirall he quedat tota corpresa. Jo acostumo controlar de bon matí els estralls que la vida ens marca en forma d’arruguetes. M'agrada dir-ho així, arruguetes. Ves per que dir-ne arrugues, com si fossin les marques de l’explosió d’un volcà damunt la terra. Però aquesta vegada les arruguetes no hi eren - unes esquerdes, sí - allà al lloc on les meves amigues, sempre han estat, ara estan remarcades per unes ratlles que es destaquen damunt el blanc gruix de maquillatge.

Les parpelles dels ulls són decorades amb un color negre carbó que deixa veure les meves ninetes, bastant dilatades per cert, i destaca el color de l’iris verd dels meus ulls. Les celles pintades com si fossin d’una bruixa, bé no una bruixa, bruixeta ... Ai! Mira! No em quedem malament, em donen un aire desvergonyit i atrevit que no em desagrada. I les pestanyes mai n’havia vist unes de tan llargues i gruixudes. Quasi em fa mal el moure-les de tan pesades i rígides que són.

Sincerament en aquestes hores del matí, quan comences el nou dia però no hi ets del tot, un somrís de felicitat s’ha desprès dels meus llavis. Aleshores he quedat encara més sorpresa, els meus llavis ... No allò no eren els meus llavis, reconec que són petoners i gruixudets, per jugar força. Però d’aquell color vermell, fosc i cridaner per lluent, mai se m’hauria ocorregut pintar-me’ls. 

Encuriosida i de veritat, malgrat tot, contenta pel canvi, he continuat la meva exploració. La meva cabellera és plena de rínxols i el cabell de mil coloraines. Però quan he passat la mà per posar-me’ls bé resulta que s’ha mogut de lloc i m’he adonat que no era més que una perruca.

Ahir a la nit, he hagut de beure bastant per que no comprenc la meva cara. A pesar de tot ho admeto com una diversió. Les arracades, més aviat són uns cèrcols enormes que em pengen de les orelles. Com podia anar pel carrer amb això.

Ja tan sorpresa he quedat, que he continuat explorant la meva persona. Si el rostre ha estat sorprenent el meu cos encara més. Una espècie de collaret corretja em rodeja el coll.

El meu vestit, no l’havia vist mai, és escotat, mostra més del que tapa. Per què no dir-ho m’avergonyeix. Bé, m’hauria d’avergonyir, però reconec que avui no hi ha res que em faci gens de vergonya. No sé quin beuratge dec haver pres. La boca la tinc un xic pastosa, espessa però el gust és bo, amable, íntim.

M’assec al tamboret i començo a recordar què va passar ahir. El Daniel, el meu home va venir a les nou del vespre a buscar-me per anar a un sopar de matrimonis. Som amics de tota la vida, la majoria anàvem junts a col·legi.

Cada any per aquestes dates ho celebrem amb una bona festa. Fins i tot, dues parelles van casar-nos el mateix dia i lloc. La sala de festes era magnifica, el sopar va ser diví, potser sí, que vam beure un xic massa. Llavors vam començar a ballar, la pista voltava sola.

El DJ va anunciar un ball que cada vegada que sonés un toc de trompeta s’havia de canviar de parella. Alegrement ens canviàvem entre nosaltres mateixos amb bona camaraderia. La música era alegre i engrescadora. Els cambrers passaven amb copes plenes de cava i recollien les buides. Ja avançat el ball van tancar els llums i va sonar la música encara més fort. Vam canviar una i altra vegada de company. Els xiscles i els riures omplien la sala. I després ...

Ostres!! No recordo el després. M’aixeco hi vaig al dormitori. El meu home dorm. És estrany, no ronca gens. M’acoto i el miro.
¾     Aquest no és el meu home!

Tampoc és cap dels nostres amics. Giro els ulls esparverada.
¾     Aquesta no és la meva habitació.

Escolto una veu rere la porta. La reconec és la del Daniel. Xiuxiueja:
¾     Nena, que ets aquí. Quina bogeria.
¾     Sí ja surto- contesto en veu baixa. Mentre recullo les mitges i la roba interior llençada de mala manera damunt el sofà. Aleshores rabiosa penso: M’haurà traït! Amb quin penco de dona s’haurà anat al llit.

Sortint tanco la porta vigilant no pugui veure l’habitació.

M’agafo al Daniel per suportar la meva pròpia vergonya i la meva ignorància. No sé el que ha passat, em fa por cridar massa. No sé el seu pensament del succeït.

En passar per davant de la consergeria observo el rellotge i el calendari. Assenyalen  diumenge i les sis de la tarda. Maquinalment amb el dits conto, divendres nit, dissabte i diumenge. M’agafo fort a la màniga del meu home. El seu braç s’aixeca agafant-me per les espatlles i em prem contra el seu cos.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 21 de maig del 2018

EL NOI DE LA BALDUFA


He estat caminant tot el matí. He pujat a veure la Verge dalt del cim i ens hem saludat a certa distància. No he pogut entrar al temple per què era tancat. Ara després de baixar els sis quilometres que ens separen els meus peus lassats necessiten descansar.

Paso per darrera de l’escola i escolto els crits alegres de la canalla celebrant un gol.
¾     Aquest grans sempre guanyen.- diu una veu infantil.
¾     Clar són més grans i forts. Xuten i dona por quant fas de porter. Però no et preocupis l’any passat van perdre. Eren un altres els grans que ja no hi són. Si hi ha sort els propers cursos estarem tu i jo en l’equip dels grans i ja veuràs que n’estarem d’alegrois.

Deixant d’escoltar les ànsies futboleres dels dos col·legials he continuat camí avall. He arribat a un petit parc on hi ha una font i un pedrís. M’he descalçat i he posat els peus a refrescar sota el broc d’aigua. Quin descans! M’he trobat animat de nou.

He mirat a dreta i esquerra i he vist a un xicotet que jugava amb una baldufa.
¾     Caram! Que n’és de grossa!- L’he dit admirat. Més que res per encetar una petita conversació.

Sempre l’estar callat com un mussol m’ha molestat. Malgrat les meves germanes m’ho retreuen amb aquestes àcides paraules: Parles més que un lloro i després ens ho criticaràs a nosaltres.
¾     Sí!- m’ha contestat lacònicament el noi.
¾     I, no és hora de classe. què no vas a col·legi.
¾     No!
¾     No pot ser. Has d’estudiar, no seràs sempre un nen que jugui a la baldufa.
¾     M’agrada.
¾     Però necessites estudiar per aconseguir una feina i tenir família.
¾     Bajanades!
¾     Home! Tothom ...
¾     Tu no treballes.
¾     Sóc gran. Ja he feinejat prou a la vida.
¾     Vés per on. Jo vull ser també lliure sense anar a col·legi.
¾     Abans has de treballar.
¾     No! No! Treballar mai. Lliure sempre.
¾     I el teu pare?

Treballa i no el veig mai. Sempre treballa per duu diners a casa.
¾     Veus!
¾     Prou! Em molestes. Vull jugar a la baldufa.

Vaig comprendre que encara no era madur i per madurar la vida ens ha de sotraguejar un xic. El meu “baldufaire” està verd, encara té molt per aprendre.

Vaig calçar-me de nou, i fresc com si la Verge hagués obrat un miracle, vaig marxar a buscar l’autobús.

Me’l vaig mirar per darrera vegada, i vaig comprendre que tot havia estat un somni provocat pel meu cansament. Ell mai havia de créixer i encara que petit ja era famós en una plaça del seu poble.

Miquel Pujol Mur

divendres, 18 de maig del 2018

LA PEDRA DE LES CREUS. ROCAFORT.



En la nostra visita a Rocafort (Bages) paraven a la Pedra de les Creus i llegíem els seus indicadors. Ens va cridar l’atenció un en què semblava com si fos la mateixa pedra qui ens donés raó del per què de la seva existència. Diu:

A les primeries del segle XVII ja m’anomenaven:
“LA PEDRA DE LES CREUS”
Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de Roviralta a Rocafort.
Davant meu descansaven les comitives que de Roviralta i els seus masos portaven un difunt a enterrar a Rocafot. Resaven una absolta i em marcaven una creu.
Molt malmès l’indret per una urbanització i per l’incendi forestal de l’any 1985 m’han portat a aquest lloc on continuaré sent testimoni del pas dels difunts.

La Pedra de les Creus és una roca d'aproximadament 3.500 quilos i que d'uns 3,8 metres de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la roca s'hi poden observar una trentena de creus més o menys.

L’altre cartell comenta. La pedra de ñles creus es envoltada de moltes llegendes que giren entorn del seu origen. Es tracta d’un gran bloc que porta gravades unes quaranta creu, així com moltes marques. Fou descoberta per alguns estudiosos d’Amics de l’Art Romànic.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau