M’he llevat al matí i m’he trobat
super maquillada. Sí, això mateix, m’he llevat, he anat al lavabo, cosa natural
que fa tothom de bon matí, i al mirar el mirall he quedat tota corpresa. Jo
acostumo controlar de bon matí els estralls que la vida ens marca en forma
d’arruguetes. M'agrada dir-ho així, arruguetes. Ves per que dir-ne arrugues,
com si fossin les marques de l’explosió d’un volcà damunt la terra. Però
aquesta vegada les arruguetes no hi eren - unes esquerdes, sí - allà al lloc on
les meves amigues, sempre han estat, ara estan remarcades per unes ratlles que es
destaquen damunt el blanc gruix de maquillatge.
Les parpelles dels ulls són decorades
amb un color negre carbó que deixa veure les meves ninetes, bastant dilatades
per cert, i destaca el color de l’iris verd dels meus ulls. Les celles pintades
com si fossin d’una bruixa, bé no una bruixa, bruixeta ... Ai! Mira! No em
quedem malament, em donen un aire desvergonyit i atrevit que no em desagrada. I
les pestanyes mai n’havia vist unes de tan llargues i gruixudes. Quasi em fa
mal el moure-les de tan pesades i rígides que són.
Sincerament en aquestes hores del
matí, quan comences el nou dia però no hi ets del tot, un somrís de felicitat s’ha
desprès dels meus llavis. Aleshores he quedat encara més sorpresa, els meus
llavis ... No allò no eren els meus llavis, reconec que són petoners i
gruixudets, per jugar força. Però d’aquell color vermell, fosc i cridaner per
lluent, mai se m’hauria ocorregut pintar-me’ls.
Encuriosida i de veritat, malgrat
tot, contenta pel canvi, he continuat la meva exploració. La meva cabellera és
plena de rínxols i el cabell de mil coloraines. Però quan he passat la mà per
posar-me’ls bé resulta que s’ha mogut de lloc i m’he adonat que no era més que
una perruca.
Ahir a la nit, he hagut de beure
bastant per que no comprenc la meva cara. A pesar de tot ho admeto com una diversió. Les arracades, més aviat són uns cèrcols enormes que em pengen de les
orelles. Com podia anar pel carrer amb això.
Ja tan sorpresa he quedat, que he
continuat explorant la meva persona. Si el rostre ha estat sorprenent el meu
cos encara més. Una espècie de collaret corretja em rodeja el coll.
El meu vestit, no l’havia vist mai,
és escotat, mostra més del que tapa. Per què no dir-ho m’avergonyeix. Bé,
m’hauria d’avergonyir, però reconec que avui no hi ha res que em faci gens de
vergonya. No sé quin beuratge dec haver pres. La boca la tinc un xic pastosa,
espessa però el gust és bo, amable, íntim.
M’assec al tamboret i començo a
recordar què va passar ahir. El Daniel, el meu home va venir a les nou del
vespre a buscar-me per anar a un sopar de matrimonis. Som amics de tota la
vida, la majoria anàvem junts a col·legi.
Cada any per aquestes dates ho celebrem
amb una bona festa. Fins i tot, dues parelles van casar-nos el mateix dia i
lloc. La sala de festes era magnifica, el sopar va ser diví, potser sí, que
vam beure un xic massa. Llavors vam començar a ballar, la pista voltava sola.
El DJ va anunciar un ball que cada
vegada que sonés un toc de trompeta s’havia de canviar de parella. Alegrement
ens canviàvem entre nosaltres mateixos amb bona camaraderia. La música era
alegre i engrescadora. Els cambrers passaven amb copes plenes de cava i
recollien les buides. Ja avançat el ball van tancar els llums i va sonar la
música encara més fort. Vam canviar una i altra vegada de company. Els xiscles
i els riures omplien la sala. I després ...
Ostres!! No recordo el després.
M’aixeco hi vaig al dormitori. El meu home dorm. És estrany, no ronca gens.
M’acoto i el miro.
¾
Aquest
no és el meu home!
Tampoc és cap dels nostres amics. Giro
els ulls esparverada.
¾
Aquesta
no és la meva habitació.
Escolto una veu rere la porta. La
reconec és la del Daniel. Xiuxiueja:
¾
Nena,
que ets aquí. Quina bogeria.
¾
Sí
ja surto- contesto en veu baixa. Mentre recullo les mitges i la roba interior
llençada de mala manera damunt el sofà. Aleshores rabiosa penso: M’haurà traït!
Amb quin penco de dona s’haurà anat al llit.
Sortint tanco la porta vigilant no
pugui veure l’habitació.
M’agafo al Daniel per suportar la
meva pròpia vergonya i la meva ignorància. No sé el que ha passat, em fa por
cridar massa. No sé el seu pensament del succeït.
En passar per davant de la
consergeria observo el rellotge i el calendari. Assenyalen diumenge i les sis de la tarda. Maquinalment
amb el dits conto, divendres nit, dissabte i diumenge. M’agafo fort a la màniga
del meu home. El seu braç s’aixeca agafant-me per les espatlles i em prem
contra el seu cos.
Miquel Pujol Mur
