El
passat dia 28 de juny passat vam assistir a la Galeria d’Art ANIM 2 de
Puig-reig a la inauguració de la exposició de fotogràfica “EL BLAU DEL MAR” de l’artista fotògraf Pere
Oliván López.
Damunt del marc blanc dels murs de la sala
d’exposició ressaltava el blau marí de les fotografies exposades. Vertaderament
el mar blavós i el seu flaire salí ens manca en les nostres terres berguedanes.
La més gran extensió blava que els nostres ulls gaudeixen és el cel. La nostra
mirada està acostumada als colors de la pedra i la terra, dels arbres i sobretot el verd que s’estén
pels nostres prats i contrades.
Per
tant, es d’agrair veure les tonalitats blaves de l’aigua del mar i entre les
distintes fotografies me’n recordo especialment
d’una de pluja en terres de Donosti. En
Pere Oliván, de parlar agradable i
entenedor, ens va fer una dissertació sobre la seva obra i els treballs per
aconseguir finalment retratar el blau de l’aigua i les línies de la seva vida interna. Com si es tractés del traspunt de la
vida humana, però traslladat al líquid element. Moltes hores de treball
invertides, molta tècnica també apresa durant la preparació i una dedicació extraordinària per fer
possible la comprensió intel·lectual i donar a conèixer el seu treball.
Les
persones assistents gaudíem de les seves paraules i de la seva demostració en
viu per mostrar-nos l’inici del seu quefer.
Aleshores va ser quan desgraciadament, aquí recordo el títol d’una obra
de la mestra de la novel·la negra, l’Agatha Christie, “com si el mirall es trenqués de dalt a baix”, apartant-nos
desgraciadament de l’ambient propici per escoltar i comprendre, i portant-nos al món real i
quotidià.
Un
sobtat cop de frens i tot seguit del soroll escandalós de la planxa, el vidre i
el plàstic al ser abonyegats i trencats contra un altre vehicle, ens va fer
perdre la nostra abstracció seguint les paraules d’en Pere Oliván. Vam sortir a
comprovar la causa i veure si no havia
cap problema que demanés la nostra col·laboració humana.
Al
cap de certa estona continuava la conversació ja en un pla més plaent, per sort
en l’accident no va haver cap conseqüència lesiva. La planxa es pot reparar,
malgrat sigui cara, però el nostre cos és molt més sensible i patidor.
Ja
situats en la sala annexa va fer-se un dolç mos de les llaminadures que tant
ens agraden en general, com són: coques en diferents formats i sabors, bombons
acompanyats per begudes varies i van brindar amb cava per augurar un bon èxit a
l’autor i la seva exposició.
Una
tarda complerta unint cultura i bona companyia. Gràcies a l’Anna i al seu espòs
pels vostres esforços en bé de l’art!
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada