LES JOGUINES DELS NEBOTS.

La Clara i el Joan romancegen dins els llençols del llit. Han passat les festes nadalenques i les de Cap d’Any amb la família. Els seus joves cossos s’han vist obligats a menjar massa. 

A les dues famílies els hi sembla que la parelleta, acabada d’ajuntar, passen fam i els han volgut alimentar en demesia. Tant, a casa d’ell com d’ella tothom s’ha abocat a servir-los els plats més suculents i, a més a més, amb gran abundància. Ara finalitzades les celebracions descansen, sense esmà i molt atapeïts, tranquil·lament a casa seva. La Clara se n’adona que el sol ja Ha sortit i la seva claror traspassant les cortines del finestral il·lumina l’habitació, aleshores li pregunta a la seva parella .

¾    Escolta, quin dia i hora és? 

El Joan, malgrat està encara una mica ple del menjar i del poc dormir d’aquests dies allarga el braç, i prenen el rellotge de damunt la tauleta respon.

¾    Dos quars de nou del dia 32 de desembre.

¾    Ostres!- respon la Clara- Si hem d’anar a comprar els joguets pels nostres nebots. Pels nens de la teva i de la meva germana.

¾    A on?

¾    Al supermercat del Tossal de les Forques.

¾    Bé, ja hi anirem allà les onze. Eh, Clareta! Ara podríem...

¾    Sempre pensant en el mateix. Apa! Ens vestim ràpidament i anem corrents a comprar-los. Hi haurà força cua i s’acaben  de seguida.

¾    Tan pocs en porten?

¾    Tu no saps la cua que hi ha!  

Ràpidament es posen la roba i agafant el cotxe marxen cap el supermercat. Quan arribem ja una cua de gent que vol entrar. Fins i tot, algunes senyores es comencen a discutir entre elles qui li toca ser la primera. 

Un cartell molt gros està penjat damunt de la porta i pintades amb grosses lletres blaves es llegeixen aquestes paraules:  

32 DESEMBRE 2014

DIA DE LA FELICITAT MONDIAL. 

A dos quarts de deu, amb puntualitat germànica, s’obre la porta que dóna accés a l’establiment. Com si fos tanmateix un allau, la gent ficant-se empentes per entrar s’escampen per la botiga com enfebrats buscadors de la quimera de l’or americana. 

Les poques dependentes i els dependents vestits amb blanques túniques vigilen als compradors. Una jove obra una gran caixa, mira els joguets que hi ha dintre i girant-se per ensenyar-li al seu home, situat una mica enrere, li comenta:

¾    Mira Manel, que maco com jugarà el Manelet. (Una costum arcaica, ara ja no hi ha que posi el nom del pare al fill, tret d’algunes honroses excepcions)

¾    Això és pel meu nét!- Crida una senyora, ja una mica entrada d’anys, arravatant-li la caixa d’una estrebada.

¾    Però que diu, no veu que la tinc jo.

¾    Per què m’he la pres. Vostè és una mala educada!

¾    Jo, una mal educada? Vostè si que és una lladra!

¾    Clar, com és més jove i forta es creu que té tot el dret a prendre’ns-ho tot als vells.

¾    Però senyora que la meva dona ja la tenia a les mans i m’ho estava ensenyant- intervé el Manel, suaument però amb fermesa, i per evitar dubtes sobre la pertinença agafa fortament la caixa.

¾    Però com s’atreveix!- crida la dona gran- Pere, no veus? 

De darrere donant una empenta sorgeix un home que crida:

¾    Qui ets tu, per tocar la meva dona! 

Els dos homes són a punt de pegar-se. Mentre la caixa cau per terra i les joguines s’escampen entremig dels peus dels clientes. Una altra dona s’exclama dient que li han llançat una peça a la cara. Dues clientes situades de davant s’ho miren i xiuxiuegen mentre fan cara de resignació:

¾    Ai, que malament està el món!

¾    A mi, també m’agradava el joc.- respon amb veu innocent la més vella. 

Un gran rebombori es forma mentre els dos homes com galls de lluita s’enfronten entre si. Cara a cara, és criden els insults més forts possibles. Sembla una competició de renecs i males paraules. Les dues dones encara els ajuden més en la recerca de les frases més altisonants i més dures per defendre els seus drets. 

Per sort, un dependent de blanca túnica i ales, també blanques i en forma d’àngel, corre vers el grup. Abans que arribin a les mans amb la seva barreta màgica els paralitza. A continuació els  transporta, a totes dues parelles, a una aula imaginaria on una professora gran dóna una classe ja perduda en el transcurs dels anys i anomenada: URBANITAT I CIVISME. 

Miquel Pujol Mur