Sóc
un bitllet de deu euros
que
de butxaca en butxaca va
Abans
estava força temps
amb
l’amic que em posseïa.
Com
el valor ha baixat, corro
barrejat
amb els companys
esbojarrat
de mà en mà.
Em
guardàvem amb amor
en
un plec de germans meus
per
si un dia passava
oh,
gran déu! Una desgràcia, o
també
un gros trasbals.
Ja
no, ja no duro,
i
poc servei dono,
dos
entrepans i beguda
per
una jove parelleta,
sobrepassa
el meu valor.
Abans
de la caixa al banc
on
em polien i classificaven,
Sense
fre, camino ara
per
la vida amb frenesí
Sense
destí jo voleio
perdut
de tot sentit.
De
tant córrer i tant anar
trafegat
de mans a mans,
he
quedat brut i arrugat.
Però
encara sóc apreciat
a
pesar del poc valor,
fent-me
servir en demesia.
Vaig
ser el goig
de
la guardiola de
un infant,
ara
sense trobar on
aturar-me,
corro, m’embruten
i
em
refreguen
sense
consideració.
Tant
serveixo per comprar pa
pidolar
favors de tota mena
manllevar
de la farina,
demanar
carn o
qualsevol
altra cosa.
Per
servir-se i per fruir
de
plaers de tots miratges
que
a la moderna vida
enlluernen
sens parar.
Sóc
un bitllet de deu euros,
humil,
brut i rebregat,
però
els que em duen
dins
la butxaca,
són
més rics i més feliços,
que
els de buida faltriquera.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada