PENES I PUNYALADES.

"Pensa, si reps sotragades, que a les penes, punyalades.

Aquest relat pràcticament és una mala transcripció d’una faula jo creia d’Isop (Esopo) però recollides en un llibre titulat “El comte Lucanor i Patronio” faules escrites entre 1330 y 1335 per l’infant Don Juan Manuel, Príncipe de Villena. En aquest llibre fa un recull de relats de diferents fonts: hindús i gregues. Tanmateix La Fontaine i Samaniego begueren de les mateixes fonts i publicaren diferents versions. 

És l’hivern i fa el fred que correspon a aquesta estació de l’any. La gent camina lleugera pel carrer. Tots van força abrigats i no s’entretenen per res. Un home plora assegut en una placeta del poble. Va ben vestit amb roba de bona qualitat i calçat amb unes sabates noves i lluentes. Les seves lamentacions eren sentides per tots el qui se li acostaven:

¾     Ai pobre de mi! Que faré jo ara! Desvalgut i sense recursos hauré de demanar almoina a tots el meus parents. Qui sap si em voldran donar.

¾     Home no es desesperi així!- li va dir una dona, que portava un petit cabàs, que va acostar-se a l’escoltar els planys de l’home. 

Una noia jove  també va apropar-se esparverada al veure el panteix del inconsolable.

¾     Que no li doni un atac de cor! El veig molt malament a aquest senyor.

¾     Si té tota la raó. Telefoni a una ambulància i als municipals. No pot ser que es quedi tan trist i sol- digué la dona. 

La noia apartant-se fa servir el mòbil truca a la ambulància i la policia. Mentrestant no acudeixin resta al costat de la dona. Desesperat l’individu s’arrenca d’una tibada la corbata que portava i la  llança a una paperera.

¾     Pobre home com està de desesperat!- És plany la dona, sofrint al veure el desencant de l’home per la vida i per les seves possessions. 

A  l’instant, com un ocell negre que voleiant espera que el cuc tregui el cap del forat, un altre home de paupèrrima presència, corre i abocant-se a la paperera pren la corbata i ràpidament se la nua  abrigant-se el coll nu de tota roba. 

Venen el sol·licitats socors i la dona gran marxa cap a casa seva. Mira el cabàs i pensa poca cosa menjaràs avui. Quatre patates, unes mongetes i una  raspa de peix. Ai senyor! Més val menjar poc i pair bé, que perdre el cap com aquell pobre senyor. El que estarà content serà aquell pidolaire que aprofitarà la corbata. No hi ha mal que per bé no vingui. 

Cadascú es consola com pot! 

Miquel Pujol Mur.

PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI. Patrick Modiano.

Fa dies que no escric res de llibres llegits potser per no haver trobat cap que m’inspires suficient. N’he llegit d’interessants i de bons autors però casualment tractaven d’històries paral·leles que finalment es trobaven. Sincerament per a mi que no sóc cap crític avesat només un simple lector les he trobat independentment molt bones, però llegir un capítol d’una i l’altre de l’altre m’han cansat. Suposo que la culpa és meva. 

Portat pel grat record de la primera obra llegida anteriorment de Patrick Modiano he tornat a llegir una altre de les seves novel·les.  

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt 1945) va ser nombrat premi Nobel de Literatura 2014. La seva obra “Carrer de les botigues fosques” va ser guardonada amb el premi Goncourt l’any 1978. “En el cafè de la joventut perduda” va guanyar el premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007.  

El llibre “Perquè no et perdis pel barri” que ha arribat a les meves mans és un tom de 156 pàgines publicat per l’Editorial Proa,  primera edició de juny de 2015. La traducció en aquesta ocasió pertany a Mercè Ubach. 

Es barrejant en aquesta en el llibre els pensaments d’un nen, d’un jove  i d’un escriptor ja gran. A causa d’unes dades publicades en una de les seves novel·les rep la visita d’un home i d’una jove que sotraguegen els records de la seva infantesa i després també els de la seva joventut. 

M’ha agradat llegir-lo, malgrat el constant flash back dels records he seguit interessat la narració. La mà de Modiano sap portar l’argument sense que el lector perdi el fil de la narració. Simplement el títol fa referència a una nota que el nen porta a la butxaca per si es perdés. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

PARIDA AL CENTRE D’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

Pertanyo al grup de càmeres del Centre d’Atenció Primària. Jo sóc la càmera del passadís de la planta quatre d’aquest nou centre mèdic. Amb les meves companyes, la dos i la tres vigilem a la gent que acut a visitar-se. 

Avui hi ha molta gent gran. Com sempre. Arriben s’asseuen. Segons l’estació de l’any sigui estiu o hivern  es treuen o no la roba d’abric. Algun fa una petita becaina. Altres es donen conversa. Parlen quasi sempre del mateix. Els dolors, aquella pesada artrosi. Els malucs. L’esquena, l’hèrnia discal o la lumbàlgia. També de records del passat. D’aquells coneguts que ja no hi són o estan molt malament. 

Passen infermeres, sí, les de bata blanca, ja fa tant de temps que sóc aquí que al final reconec, els malalts vestits de carrer, del personal sanitari. Actualment arribo a separar les infermeres. les assistentes o les ajudantes, totes amb bata blanca. Els homes de la casa també van de blanc.  

Avui és un dia especial. A l’hospital fan vaga total. Els metges i tot el personal sanitari i administratiu han fet una barrera humana davant de les portes. Agiten contínuament banderes i pancartes i no deixen entrar a ningú. Aleshores han traslladat tots el malats i totes les urgències a l’ambulatori. 

Per tant, avui hi ha molt rebombori al centre. Molta gent pels passadissos. Tres o quatre parteres amb llitera estan aparcades al costat de la paret dreta. De tant en tant una dona de bata blanca els hi fa una ullada. Veig una noia jove que crida i crida. Com el so està apagat, no escolto els seus gemecs. L’home del seu costat nerviós dóna petits cops de puny a la paret. Una de les dones de blanc li recrimina. Algú de la sala de control ha obert el so del meu delicat mecanisme i gravo les seves paraules. 

Escolti, tingui calma que hi ha països que per parir a una criatura les dones marxen soles al bosc.  I tornen quan han desocupat la panxa. El renec de l’home, prefereixo no gravar-lo per que està ple de paraules malsonants. Aquest o aquesta del control auditiu és un orella tendra. Una dona assenyala a la infermera un líquid que regalima de la llitera on hi ha una noia molt jove, quasi una nena, que és retorça les mans nerviosa. La infermera aixeca el cobrellit, mira i girant-se a la dona gran la calma: Ui! No té importància. Tot just ha trencat aigües. N’hi ha per una bona estona. Calmi-la una mica. No sé canti-li una cançoneta. Estem molt enfeinats. 

De sobte, unes corredisses pel passadís del fons. Com les càmeres som integrades veig pel ulls de la meva companya. Els doctors i les doctores, les ATS, els assistents i assistentes, fins i tot, ha pujat una noia de recepció, estàn donant-se empentes per mirar des de la llinda de la porta de la improvisada sala de parts. 

Escolto mitjançant la càmera amiga unes paraules animadores. Va, va, va, un esforç petita. Una mica més. Calma. Aturat. Poc a poc. Respira. Sí, ara fes una mica de força. Prou. Descansa. Torna a respirar. Així, profundament. Molt bé bonica. Que maca que ets. Vinga valenta. Ara quieta. Una mica més de força. Una mica només. Prou. No et posis nerviosa. Molt bé, molt bé. Ànims. Vinga la última empenta. Calma’t un moment. Tranquil·la. Veus ja està. Tot s’ha acabat. 

Tothom  fa un sospir d’alleujament. La noia de recepció baixa cap el mostrador de la planta baixa, a la seva feina, mentre diu a la gent del passadís no hi ha problema, tot ha anat bé, els xics estan bé, la mare també, estem més contents, una meravella. 

Poc després la llevadora surt tota ufana, porta un petit bressol i ensenya a tots els pacients els nous vinguts. Una nena petita li diu a la àvia: jo vull el que mou el cap. Que bonic que és. La bata blanca mostra la cistelleta on reposen còmodament la gata gris i els seus cinc petits gatets. 

De sobte esdevé un gran soroll. Tothom es gira i  veu com l’home ha donat un cop de puny a la porta dels lavabos. L’ha enfonsat i ha travessat la fusta, mentre mira anguniosament la cara, cada cop més pàl·lida, de la seva dona. 

Miquel Pujol Mur.

ESTIC ESPORUGUIDA...

Estic esporuguida, sola...la bombeta s’apaga cada cinc minuts i es torna a encendre. Torno a llegir les línies de la novel·la. És un llibre que he agafat portat per un insospitat impuls de una lleixa de la sala d’aquest hotel. 

El relat, només he llegit cinc pàgines, fa que múltiples calfreds em baixin per l’esquena. Sincerament i amb quatre paraules potser mal dites però reals: estic cagat de por. 

Jo em prenia per un home valent, de cor ardit, disposat a tot en la vida, però aquesta tarda tot em fa recança. El dia ha estat negatiu des del principi. He marxat de casa després d’una enganxada amb la meva dona i el meu fill. Com volien que em quedes a veure al meu fill jugar un partit de rugbi? La feina és la feina. M’ha telefonat un bon client, perquè està interessat a fer una gran compra. Si no venc, pocs partits podrà jugar el meu fill.  

Quan anava per la carretera un desgraciat amb un bolquet que circulava davant meu no se li ocorre alta cosa que aixecar la caixa. Ha bolcat damunt el meu cotxe tot de terra i runa. Sí, s’ha disculpat, ja ho sé! S’ha equivocat, segons diu, de maneta. Ha reconegut la seva culpa, hem fet l’informe per la companyia. Tot el que vulgui, però a l’esquivar part de la brossa he donat un cop de volant i he saltat el marge.  

Poca cosa.- ha dit el gruista. Després he sabut que és, al mateix temps, l’amo del taller del poble. Ha portat el cotxe al seu malendreçat local i ha començat a remenar a sota. “Se li ha trencat la tapa... Què sé jo, si no entenc res de mecànica. Demà li posaré una de nova”. 

He telefonat al client disculpant-me. Ha dit que li sabia greu, però no té cap importància. S’anava a pescar i demà ja en parlarem. Ostres, quina tocada de...! 

També he telefonat a la dona. M’ha contestat que m’ho tenia ben merescut. Més valia hagués acompanyat al Fred. El nano m’ha dit que m’ha trobat a faltar i que ha jugat un pèssim partit. L’entrenador l’ha amenaçat que si continua així no jugarà més. La meva muller li ha tret el telèfon de la mà i m’ha acabat d’ensorrar. Ja t’ho deia, però ves a saber si tal vegada tenies un pla amb qualsevol bandarra. I amb un cop sec ha penjat. He intentat parlar-hi altre cop i l’aparell no contesta. 

Estic absolutament esporuguit, sol...la bombeta d’aquesta maldestre habitació s’apaga cada cinc minuts i no sé mai si es tornarà a encendre... 

Sento una música estranya a l’habitació del costat. M’ha arribat als narius una olor a podrit i ranci. Entremig de la música escolto forts crits i corredisses pel passadís.  Algunes d’aquestes passes es detenen a la meva porta. Escolto com xerrica el pany. Algú vol obrir-lo. A les fosques i sense veure res, a les palpentes cerco un raconet no gaire gros. M’aclofo i provo de desaparèixer en la foscor. Toco més amunt i noto el marc d’una finestra. Aleshores un cop fort i sec, com si alguna cosa s’hagués estavellat als finestrals. Tinc por. Ajupit m’encongeixo més. Un nou cop a la porta. Una escletxa fina com la fulla d’un ganivet il·lumina breument la cambra. Unes desagradables rialles a fora.  La música sona més fort. Noto una respiració forta i entretallada. Xisclo i perdo el coneixement.  

I... la negror cau, com una llosa, damunt meu. 

Miquel Pujol Mur.

LA PETITA ODISSEA.

Aquesta és una crònica de la nostra anada a Taüll. Al principi va ser una invitació a veure el dia cinc d’aquest mes de març la presentació del nou vídeo mapping de l’església de Sant Climent.

 

Aquí no escric cap gesta ni cap odissea homèrica només és el relat d’un dia atrafegat.  Moltes persones ens dirien, això no és res, a nosaltres... 

Per tant, em limito a exposar els fets i tal vegada els nostres errors. Com qualsevol humà reconeixem els nostres. Malament aniria que els volguéssim ignorar. Som de carn i ossos i desgraciadament, gràcies a les ensopegades i les  equivocacions aprenem a viure. La sort, és que no depèn la vida de ningú dels nostres despropòsits. 

Al planejar la sortida ja vam errar completament. Van confiar en una informació treta d’internet i van preferir la ruta més llarga, però la més rectilínia. I aquí va ser la nostra equivocació, vaig triar-la sense confirmar si les dades corresponien vertaderament al camí més fàcil.

A mig camí, però ja  terra enllà, vam adonar-nos que no seguia per on creiem era adequat. Potser tampoc, vaig seguir al peu de la lletra les indicacions pertinents. Va ser el moment crític i vaig prendre una decisió salomònica, treta de la memòria i experiència d’anteriors sortides per la mateixa zona. Allò de dir, pel dret i al nord. 

Però això sí, el nervis dominaven la situació. Malgrat tot van ser afortunats i vam aconseguir el nostre destí i a més ser-hi a l’hora. 

La resta, la visita, el vídeo, el dinar va ser bons i agradables. Quan sortíem del restaurant queien unes petites volves de neu que van fer ens acomiadessin ràpidament dels nostres amables amfitrions.  

Per tornar vam decidir fer-ho per un camí més giravoltat, però més curt. A més ens era conegut d’anterior sortides. Taüll, Pont de Suert, Sort, Tremp i la Seu d’Urgell, pel port de Cantó.  

Tot anava perfecte però la felicitat mai és complerta. Quan començaven el port, la neu va fer acte de presencia per recordar-nos que a pesar del bon temps encara som a l’hivern.  Però atrevits o no, vam prosseguir la ruta ja que les roderes dels vehicle que havien passat anteriorment eren ben definides i es podia circular sense  cap problema.  

Ja una vegada superat el port la neu va anar agafant. més i més. a la carretera- Però no havia cap perill a la circulació rodada. Fins... 

Prop del poble de Canturri, hi ha un viratge problemàtic fins i tot a l’estiu. És bastant tancat i ombriu. A més passa per sota les aigües del riu de Canturri. La humitat i el fred van aliar-se per gelar el tram de carretera.

 

Tot una llarga fila de vehicles parats amb la neu als nostres peus, millor dit, a les nostres rodes. Cada vegada la cua més llarga.  

Mirava i admirava, al Mosso d’Esquadra que vetllava pel trànsit i em meravellava que és mantingués dret i ferm amb el fred i la neu de la carretera. Finalment (1h. o 1  ^½ h. després) va arribar el llevaneus i va obrir-nos el pas cap a la Seu d’Urgell. 

Allò que acaba bé, és profitós, i la nostra petita odissea, va acabar bé. Com Ulisses, vam arribar sans i salvs a la nostra petita Itaca berguedana. 

Algun cop, parlem malament dels agents de seguretat, però el nostre va complir a la perfecció la seva tasca.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL MEU SÒSIES. (Relat negre)

En entrar a l’edifici on visc només amb una breu mirada a les bústies me n’adono. Una fiblada punyent travessa el meu cor. Talment com si fos un llampec en una nit d’estiu. 

Algú ha posat una nova etiqueta, al pis buit de la mateixa planta on resideixo. Els meus ulls, que venien esmorteïts i nebulosos a causa del brillant sol, de seguida han llegit el nom. Ostres, Ostres! Ostres! El meu mateix nom i cognoms. 

Ràpidament obro la porta de l’edifici i entro corrents dins el meu cau. Tens i nerviós, amb la ment i el cos temorosos quedo dempeus rere la tancada porta. Quin insult a la meva persona! En silenci i retenint la respiració, quasi fins a ofegar-me, miro per l’espill. Més d’una hora resto en aquesta incòmode posició. Han entrat la majoria dels veïns i he vist com els dels pisos superiors pugen per l’escala. De sobte uns passos, ni ràpids ni lents, però si un xic sorollosos. Penso: Com els meus. Aleshores el veig i el meu cor es deté ple d’angúnia. Aquell individu no tan sols porta el meus determinants, sinó que la seva figura, la seva cara, els seus gests i la seva respiració, són com la meva. Un duplicat exacte de mi mateix.  

Truca a les diferents portes del replà i es presenta com el nou veí. També  polsa el meu timbre, però jo em recaragolo i m’ajupo com un horrible geperut. Amb passes silents m’allunyo de la porta. Com puc mostrar-me davant d’un ésser tan paorós.  

Fujo a l’habitació fosca i mossegant-me els llavis crido. Sí, crido amb la boca tancada fins que els meus pulmons esgotats de cridar sense so m’obliguen a tossir. La sang dels llavis em cau per la barbeta. Les meves dents s’han clavat fins a tallar la carn. 

Poc desprès és el meu cos el que es retorça pel terra. El meu cap dóna cops a les potes de les cadires. Aquestes, com a càstig, al caure copegen el meu cos. Finalment, llassat, caic en un ensopiment total. En desvetllar-me un xic m’arrossego fins el dormitori. La meva debilitada força no ha pot ajudar-me a pujar a damunt del llit. Com un gos, si un gos apallissat, respirant estentòriament, dormo. Un malson ha estat el dormir sobre la catifa. 

Al matí següent, per marcar diferencies, decideixo deixar-me barba. Menjant poc, resisteixo tancat dins el pis fins a buidar les existències comestibles que hi ha. Lluint finalment una espessa i negra barba m’aposto altre cop rere la porta. Per fi escolto les seves odiades passes, tan semblants a les meves. Puja per l’escala. Què era allò! El destí malastruc! La perdició dels déus! Les bruixes de l’avern! Els turments més cruels han lacerat el meu cos i la meva ànima! No m’ho puc creure! 

Aquella imitació del propi jo. Aquell individu infecte. Allò, aquella maldestre recreació meva porta barba, negra i espessa. Igual, igual que la meva. Ofego el salvatge crit que surt de la meva desesperació i corro al lavabo. Em rapo i amb brotxa i sabó m’afaito el cap. Després rere la porta  torno a esperar. 

Sapastre! Carallot! Valgui’m Déu! El meu sòsies també s’ha rapat el cap. Fins i tot ressalta el color vermell de la meva cicatriu al seu crani. Perdo l’oremus, embogit em depilo les celles. Igual. Aprofito un cèrcol vell d’acer per posar-me’l al nas. Ell també. Cerco unes arracades de la meva difunta mare. Una altre cop igual. Sempre faci el que faci aquell esquerro imita les meves acciones. Celles, pírcing, arracades és reprodueixen un i altre cop. 

Ja sóc en el súmmum de la desesperança. No veig cap sortida al meu horror, per petita que sigui l’escletxa! Sense cap llum que il·lumini el meu camí decideixo agafar unes tisores i m’escapço les orelles. Això si que no ho farà. Per fi, canto alegrement ple de follia. Ara sí, que no seré imitat! Ara seré jo mateix! L’únic! JO!.

 

Com un soldat que fa guàrdia espero. Finalment arriba. Bruixes! Dimonis! Infern! Allò porta les orelles escapçades. Les dues com les meves! 

Em trobo ridículament petit rere la porta. Finalment la única decisió, tal vegada la darrera i crua realitat. Opto per l’únic que puc fer. Corro a la cuina. Agafo el ganivet més gros i afilat. Surto al replà. Truco a la porta de l’odiat veí. 

La porta s’obre i ens trobem cara a cara. Amb un moviment ràpid clavo al seu pit l’arma que porto. Es desploma als meus peus. 

Mentre enfonso en el seu impúdic cos la improvisada daga, noto com al mateix temps es clava en el meu. Però no paro, sinó que portat per la meva follia encara la moc molt més per obrir i aprofundir la mortal ferida. 

El món, la vida, el remordiment, la bogeria han finit en aquell moment. 

Notícies de darrera hora: 

El cos sense vida d’un veí, del mateix replà, s’ha trobat mort a la porta d’un pis buit. 

Miquel Pujol Mur.

L’AUTÒMAT AL METRO.

Sóc el robot càmera núm. 4282 dotat dels màxims avanços tecnològics. He estat dissenyat especialment per fer una tasca periodística. Filmo les situacions del meu voltant i gravo les paraules i frases dites per la gent. Només per això i per desplaçar-me automàticament a on em manen sóc uns dels  autòmats més apreciats. 

Avui m’han enviat a veure el comportament humà en el metro, no solament als accessos, a les andanes  si no també dins als vagons. He de dir que al principi els meus circuits s’han curtcircuitat a l’escoltar la paraula: metro. No la entenc la paraula, millor dit si que sé que és un metro. Diccionari entrada dos. Aleshores el meu mecanisme electrònic fa un reset i el circuit tres recupera la idea: Unitat de longitud (o llargària) del sistema internacional equivalent a la longitud del trajecte recorregut en el buit per la llum, etc, etc. Quedo immòbil. La unitat transportadora no és mou. 

De cop rebo un cop al receptacle superior i la veu del operador diu: metropolitan. Una nova recerca i el circuit mestre comença a moure’s i els meus peus també. 

Després de recórrer el carrer, tros bastant llarg de camí, he baixat per unes escales sense caminar. Tot un mecanisme bastant rudimentari, sense gaire electrònica. Passada una sèrie d’entrebancs, com taquilles, barres per impedir el pas, hi ha humans que salten per sobre, i llargs passadissos entro dins el vagó del metro. 

Sóc a dintre i automàticament la gravadora s’ha posat en marxa. La gravació és borrosa. Algun dels humans m’ha empès a l’entrar i he anat a donar un cop al vidre de la porta del davant.  Un altre ha aprofitat l’ocasió i m’ha robat l’antena del costat esquerre. Recuperat l’equilibri filmo la situació. 

La majoria dels humans, sobretot un nombrós grup, els altres fan cara de suportar les circumstàncies, salten, criden i beuen d’estris de vidre o llauna. Un vomita en el racó d’una porta. Altre es pixa a una altra porta mentre el grupet el mig tapa. Les seves cares són suades i vermelles d’excitació. Van guarnits amb samarretes multicolors, bufandes i trompetes. El grup magnetòfon grava unes paraules, com: aliron, aliron, campions, campions. No sé a que es deuen aquestes manifestacions cridaneres.  

Aprofito que estan entretinguts, amb els seus càntics, per girar la plataforma i observar a l’altre costat. Unes dones joves, pintades i repintades també riuen. El circuit de memòria i seguretat fa que m’acosti a elles. Al grup de salvatges cridaners no, em fan por per la integritat del meu complicat mecanisme. Les dones (sexe femella/contraposada sexe mascle) al veure el meu lent moviment esclaten a riure. Les seves fortes rialles són tan agudes que el meu mecanisme de so no les suporta i no registra en la pantalla més que ratlles. 

Quan estic a un parell de metres, una em treu la llengua provocativament, com si voles ... no ho sé. Una altra fa un moviment amb el braç com si senyales una cosa entre les cames que no tinc, sóc simplement una maquina, sofisticada això si, però màquina. Novament el circuit diccionari cerca dibuixos per interpretar les senyals femenines. Sort que sóc un estri electrònic i no compren el significat total de les accions humanes, sinó el circuit quatre s’hauria cremat. La primera m’insinua un gest fregant-se els dits índex i polze. Novament el nano-circuit diccionari-enciclopèdia fa un reset per entendre el significat: Peles.  

Els meus dos objectius superior obren al màxim el seu diafragma per cercar profunditat d’imatge. Aleshores un altre gest em fa deturar. La dona alça la mà amb els dits tancats i només alça amunt el dit gros. El motor interior fa reset rere reset, el circuit diccionari ha esclatat, sense ell no hi ha tampoc memòria enciclopèdica.  

Quedo parat.  De cop s’obren les portes i un nou grup d’energúmens entra al vagó. De l’empenta travesso l’espai i surto projectat com un coet, sense tocar ni de peus a terra per l’altra porta. 

M’estavello contra una columna. Una velleta crida i em dóna un cop de bossa i em maleeix. Solament gravo: Vàndal. 

Quedo doblegat i fet malbé al terra. Cap circuit, ni cap sistema funciona. Tal vegada un fumet a electrònica cremada surt del meu cos. Resto immòbil com una desferra qualsevol. Passa un home vestit de guàrdia i mira el meu coll. 

Gravo les seves paraules amb el meu darrer buf electrònic: 

Sèrie Z núm. 4282 telèfon de recollida 12345678. Trucaré vinguin a recollir aquesta deixalla. 

Miquel Pujol Mur.

LA GRAN PUJA.

En rebre i llegir la carta d’Hisenda el Joan va dir-se- “aquí s’han equivocat”. Però és una persona força reflexiva, i per tant abans de tot, va optar per raonar tranquil·lament el tema. Després de molt reflexionar, va pensar: “millor dit, estan foten-se de la meva bona fe”. Va tornar a mirar-se el paper. Com sap que l’edat no perdona va buscar les ulleres que li van recomanar per la vista cansada. Va posar-se-les i va remirar el paper. Un exabrupte va sortir de la seva boca. Quasi desxifrable com una dedicatòria a la mare que ... Sí, això però en plural.  

Malgrat les ulleres encara estava incrèdul, veia ben bé el que deia la missiva però no s’ho empassava, va aproximar-la més als ulls. No s’enganyava allà posava 0’25%. I al costat una minsa quantitat que incrementava la base de la minsa quantitat, valgui la redundància, de diners, que cobrava de pensió. 

El Joan, home d’oficina i números en una empresa, va asseure’s  davant de la taula. Va començar a fer les seves matemàtiques. No gaires. Sabia de sobres les seves despeses. Tampoc li sobrava mai res. Comptant que la llum, l’aigua, el gas, el telèfon i la hipoteca del pis, tot plegat, no pogués més; (hi ha individus que després d’una carrera política, més o menys triomfal, cobren molt en aquests organismes privatitzats i hi ha que mantenir-los) podria al cap de tres mesos prendre un cafetó amb els amics o amb la dona. Fins ara en prenia cada dos però, el cafeter també ha pujat els preus. Els impostos, ja sé sap. 

Finalment decideix anar a l’oficina de la S.S. a reclamar per si hagués hagut cap error. Primer entrebanc. Va sortir el guarda de seguretat i va dir-li que si no tenia cita prèvia no podia passar. Amb bona voluntat el guarda, que el coneixia una mica, eren veïns, va fer-li la gestió i van citar-lo pel cap de dos dies. Aquest vigilant ho va fer per què va comprendre que amb la irrisòria xifra d’augment que li mostrava el Joan, si telefonava sol·licitant-la no li restaria res de la pujada. 

Finalment el dia i hora assenyalada era a l’oficina de temes oficials. Una noia molt ocupada el va atendre. No és que li fes gaire cas, però almenys el va escoltar. Tenia l’ordinador engegat i el mirava contínuament. També tenia un mòbil de darrera generació que sempre piulava i l’agafava. Mentre el Joan parlava, la jove l’escoltava i també responia els missatges. 

Va esposar totes les seves dubtes i la noia va dir-li que ho comprenia perfectament: “els meus pares es troben en la mateixa situació”. Mentre parlava va respondre tres “whatsapps”. Després de donar-li la condolença per la puja de la pensió, va sospirar i indicant amb el dit el sostre va dir: “és cosa dels de dalt”. El Joan remira l’oficina però va veure que no havia cap escala. Aleshores es digué: “més val que als de dalt, aquests que són tan amunt, els deixi estar. 

El Joan capcot va marxar a casa. Com li faria entendre a la dona. Quan arribava una idea va il·luminar els seus trists pensaments. Una pancarta. Aniré als llocs on són la gent de dalt. I va començar a pensar on havia d’anar. A la sortida de missa, ostres actualment hi va poca gent. Al Liceu, això sí. Al tenis, a hípica, a clubs nàutics, al paddle, etc. Fins que va aconseguir fer una bona llista.   

Amb la pancarta demanant ajuda econòmica i un barret vell del seu pare va començar el seu pelegrinatge. Poca cosa, però alguna almoina recollia. Però no va comptar que altres amb el seu mateix problema van copiar la seva idea. A més van decidir acompanyar-lo. Llavors va ser el no va més. 

Allò ja no era una persona que necessita ajuda. Allò eren mils de persones que necessitaven ajuda. Finalment la policia anti-avalots els va detenir acusats de manifestació no autoritzada. El Joan va ser empresonat i com a cabdill de la revolta condemnat a un cert temps de presó.  

El Joan es troba força bé. No li manca de res. Té menjar calent cada dia. Surt a fer exercici pels matins i a les tardes. Li donen roba neta cada setmana. Fins i tot, passa un pres, un company, i li porta llibres.  

La dona el visita de tant en tant. Com no li han retirat la pensió, sola, pot viure bastant bé.  

El Joan respira profundament, quan surt al patí a vegades troba algun d’aquests que s’han ficat els diners a la butxaca i els hi diu: “Jo per poc, vosaltres per molt, però finalment hem acabat al mateix lloc”. 

Miquel Pujol Mur.

UNA NIT DE DISBAUXA.

Aquella nit vaig sortir a celebrar el fi de curs amb les companyes i els companys. Una nit boja va comentar un dels amics. Així va ser, vam començar a voltar de bar en bar. De sala de festes a sala de festes. Anàvem sense rumb determinat. Fèiem gresca i bevíem en tots els llocs on entràvem. Sense rumb com un vaixell perdut en una tempesta. I a més amb moltes ganes de divertir-nos. 

Ben bé no sabria dir on l’havia trobada. Potser a l’aparcament del centre comercial, o la cafeteria on vam anar després. No ho sé! Només recordo que enmig de la barra del darrer bar una mà lleugera va acaronar-me el clatell. Un llampec voluptuós va baixar per la meva esquena fins a... 

El pantaló em tibava endavant a causa de la meva ... Aleshores la seva mà va protegir la meva tenda de campanya. Aprofitant-se de la meva manca de voluntat, va situar-se davant meu i amb quatre savis moviments de malucs, va alleugerir-me de la meva excitació.  

Les llumenetes de colors de la sala de festes van fer-me adonar de les centelles daurades que es bellugaven dins els seus ulls. 

Ara som sols a la sala de ball. He perdut les companyes i els companys. Els meus ulls embadalits tenen la mirada fixa en els seus. Mentrestant dansem lentament fragant cos amb cos. Noto la seva escalfor que revifa el meu ... 

La meva calor es concentra en un punt d’àlgida turgència. Els meus ulls sense voluntat segueixen el mandat dels seus. Finalment estem en una habitació. La roba ha seguit els nostres voluptuosos desitjos. La nuesa descobreix una cosa impensada. 

Allà  a on jo esperava trobar un somriure vertical penjava ... 

Per què negar-ho, allò que jo volia enfonsar a dins la meva conquesta va davallar en un instant. 

Esparverat vaig agafar la roba de terra i posant-me una mà rere, no fos ... vaig córrer. 

Miquel Pujol Mur.

VA ESCOLTAR UN SOROLL I VA AMAGAR-SE DINS L’ARMARI.

En entrar a casa un soroll m’ha sobtat i sense saber la raó m’he amagat dins l’armari gran. Quina tonteria, he pensat immediatament, per a què,  aquesta casa és la meva i  jo sóc el seu únic habitant. En alguna ocasió el meu fill, que té clau per entrar, hi passa una temporada quan li és convenient. No és que m’agradi massa la seva presència, perquè el meu fill és una mica especial. No vol viure sota cap norma ni cap llei. Ell és l’únic amo de la seva voluntat i el seu caràcter és molt fort. Fins i tot, a mi, el seu pare, se’m fa difícil argumentar cap solució per les seves quimeres. També sé que al mateix temps és una persona violenta. I certament sé que el seu subordinament a viure algun cop a casa meva és degut a haver fet alguna cosa que no té nom. Tal vegada, tampoc jo sento cap interès per saber quines soterrades situacions formen part de la seva vida. 

Quina és la il·lògica situació que m’ha portat a amagar-me dins l’armari? Sempre ho ignoraré, però que en aquest lloc fosc la he trobat. He notat la seva presència i he olorat el seu alè, fragant com les flors del seu país. De seguida he sabut que era ella, la dolça mucama, així li diu el meu eixelebrat fill, que ve cada dia a posar ordre a la casa. Li he parlat en veu queda, malgrat haver escoltat el cop de porta que anuncia que, aquella part del meu propi jo, ha marxat. 

L’he demanat que fa amagada en l’armari i m’ha contestat amb el so suau i cadenciós de la seva parla: És que veurà el senyoret em fa por. Moltes vegades he hagut d’amagar-me en aquest armari per fugir de les seves dèries. Quan les meves cames no han estat prou ràpides he hagut de sucumbir als seus embats.  Perquè vostè és una bona persona, i necessito el diners per sobreviure en aquest país que no es el meu, si no hauria fugit com ocell de primavera en arribar la tardor. Senyor, que ha de fer una pobre mossa vinguda de països llunyans? 

He avançat les mans en la foscor de l’armari i he tocat els seus braços. Un corrent m’ha recorregut el cos com si una descarrega elèctrica de gran voltatge hagués passat del seu cos al meu. Aleshores, el darrera de l’armari ha desaparegut com per encanteri i un paratge inoblidable s’ha obert als meus ulls. També als foscos ulls de la meva Danay de pell canyella i cabells arrissats. En veure el resplendor de la llum en el meravellós jardí, he rigut. També les rialles m’han sorgit de dins al veure el somriure en el seus ferms, molsuts i ardents llavis, que mostren les seves blanques dents com una promesa de força, de salut i de longevitat. Aleshores, alguna cosa ha canviat en el meu cos. Tal vegada he crescut. Ha desaparegut la part trista del meu cor i de la meva energia. Ha nascut un home nou, fort i valent. Un home  decidit i disposat a crear un món millor pels dos. 

Per un instant m’he vist com el John Wayne, de les pel·lícules de joventut, que protegint el cos de la Maureen O’Hara amb un braç, amb l’altre disparava sense parar contra el pells roges perseguidors. O imitant a Don Quixot quan rendia homenatge, rendit als peus, de la seva estimada Dulcinea.  

En primer pla la llum del jardí. Després el mar que a la llunyania. Però formant part de la nostra mirada, fon els blaus de l’aigua amb el blau del cel. Llavors s’ha iniciat una nova dansa que ompli la nostra vida. 

Danay, de la flexible cintura. Danay, de les carns fortes i dolces a la vegada. Danay, de sines suaus com terra fèrtil que s’esmuny a les meves mans. Danay, de mirada profunda. Danay, d’ulls negres. On em perdo en la seves profunditats, cercant l’esperit del seus ancestres africans, barrejat amb la sang vermella dels conqueridors de la seva Cuba. 

Danay, exclama la meva boca desgranant les lletres com si em elles s’escapés part de la meva vida. Un frec i un altre frec. Els llavis dels dos xiuxiuegen paraules enamorades, com forta ambrosia pels fets carnals. 

Al fons de la platja, allà on el cel i la mar confonen els seus colors s’ha aixecat un arc de Sant Martí. Tal vegada una mostra de la benedicció dels déus al nostre apassionat enamorament. 

Danay i jo, aquell instant va ser un nou punt d’inflexió de la nostra realitat. Danay, dels somnis oblidats de la joventut. Danay, de les llargues nits de insomni solitari. Danay, Danay, Danay, la meva nova companya de noves nits i nous horitzons.  

Això no és cap miratge. És un somni fet realitat, que reomplin al meva vida ha fet que hagués d’esmenar moltes situacions, que per deixadesa tenia aparcades, al fons del bagul de la vida. He arrancat el meu fill del meu costat. L’he dit que ja és prou gran per ser valent i afrontar les seves decisions. Si són equivocades -vaig dir-li- rebràs el teu càstig. Si son encertades podràs enorgullir-te dels teus actes. He de dir que ha estat una cura ràpida. Sense saber on amagar-se, on trobar parany, el seu cap ha posat seny i ara sóc el seu més gran admirador. 

I la gran lluita ara és, sé que difícil i continua, ja que sempre sonen a les meves oïdes, unes paraules dites en veu baixa: “que fa aquell home que comença a ser gran amb aquesta mossa jove, de color i cubana. Pobre home!”. Potser si soc un pobre home, però dins noto la meva pròpia felicitat. 

Danay, Danay, canto al despertar-me al matí, com un ocell enamorat. Seguidament noto la carícia dels seus llavis que baixen, des de la meva front, fins als meus. En arribar sempre reposen damunt en senyal de profund amor. 

L’armari del fons celestial continua en el mateix lloc. En alguna que altra ocasió, rememoren la nostra estada en les seves meravelloses profunditats.  

Miquel Pujol Mur.