El Ramon, des del carrer, dret com
una estàtua, guaita la finestra del segon pis de la casa que fa xamfrà. Mira de
no fer cap soroll o moviment estrany, com si volgués passar desapercebut. La
Laura triga molt – pensa- mentre mou el cap, tot preocupat.
Tal vegada, potser la mare de la
jove, sap que no l’aprecia gaire, s’ha adonat de la seva presència. És que a les
mares, tots el nois que fan el gara-gara
a les filles, els assemblen unes males bèsties, i uns aprofitats. Malgrat que a
casa seva, beneïda llar, només se la sent cridar a ella que el pobre marit,
menja ràpidament i fuig de pressa, o cap a la feina o cap el bar. Sempre amb
els amigots, critica la mare, a jugar al dòmino o qui sap a quina cosa més. Però,
l’home amb els altres companys de partida mai no ha tingut cap disputa, ni
tampoc a dit cap paraula, més alta que una altra.
La Laura, amb cara de murri, escolta
les raons de la seva mare. Ja les sap de memòria, quasi tant com el credo de la
missa de la propera església. Tantes vegades, han estat repetides les mateixes
paraules que, finalment són com un murmuri, al que fa les orelles sordes.
Tampoc, comprèn tanta malvolença, cap el noi. Però sempre, que li vol explicar
el bon xicot que és el Ramon, la mare sembla ben bé, que s’enfili per les parets.
Les paraules que surten de la boca
de la dona són tot un reguitzell de mals pensaments:
¾
Aquest
noi és un perdulari! Ja té quinze anys! Un bala perduda! Si no va a col·legi,
que fa pel carrer! Amb el que ens costa pagar els teus estudis, clar que amb el
míser sou del teu pare, poca cosa podem fer! Ai, els homes! I sobretot, el
pocapena del teu pare! I tu què, donant-te-les de doneta perquè surts a
passejar amb un noi! Fregar, cosir i ajudar, a la teva pobra mare, hauries de
fer! Mira que voler estudiar, per què, si al final acabaràs gratant l’esquena a
un desgraciat home! Sí, a un carallot!
La noia amb veu queda com qui
llegeix les absoltes contesta:
¾
Mare,
el Ramon ja treballa en una botiga de roba. És un bon nano, ens coneixem des de
petits, al parvulari i al col·legi. Ets amiga de la seva mare. Us veig parlant
moltes vegades, juntes i, amigablement, a la plaça. Quina por, el pot fer el
Ramon? És tan educat i parla tan suau. Em convida a orxata, moltes tardes.
Però la mare replica, tot argumentant
les seves queixes:
¾
Sí,
sí, però tu ets la meva filla. Ves per on, si encara sortissis amb el Torcuat,
aquest si que és de bona casa, tenen molts diners i moltes terres. Aquest és un
bon partit, no el llepafils del Ramonet. Ai, el Ramonet, com diu la figaflor de
la seva mare! Llenya els donaria a tots dos, í encara m’he de fer la simpàtica.
Vella, mala dona, mira que casar-se amb l’Asensi, tan maco com era, i és! Com
jugava a futbol. Quines cames tenia i tan bo que era, sempre feia gols.
¾
Mira
mare, no sé quantes coses t’empatolles. El Torcuat, tan maco com el veus, ha
deixat embarassada la Carme, la seva cosina. A veure, la mare del meu Ramonet, és
de la teva edat. Anàveu juntes a classe. El Ramonet també juga a futbol, i
força bé, com diu el seu pare. Simpàtic, el seu pare. Em va dir que havíeu
festejat. Però que quan va marxar a fer unes proves al Barça, et vas fixar amb
el pare, i t’hi vas casar, tot de cop i volta, no el vas pas esperar. A més, el
Ramonet és tan maco, com el seu pare i a mi m’agrada. Cada cop que fa un gol,
m’envia un petó.
¾
Petons
ja, si només sou uns marrecs. Només tens quinze anys.
¾
A
l’aire, mare, a l’aire, no malpensis. Ara que tens molta raó, el proper dia, en
acabar el partit, li’n faré un de ben fort a la galta i després ja veurem què
més farem. Així mare, que no em maregis. La nostra edat, és la mateixa que tu
tenies, quan perdies l’oremus vers el seu pare. Marxo, abans no se’n penedeixi,
d’esperar-me.
Poc després. s’escolta un fort cop
de la porta al tancar-se i, les ràpides petjades de la noia, baixant alegrement
l’escala.
Miquel
Pujol Mur
