RELLOTGE DE SOL DE SANTA MARIA DE ROCAFORT. BAGES

Rellotge de sol ben casolà i amb les hores clares i ben marcades.

Text: Miquel Pujol Mur 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SER UN PERSONATGE FANTÀSTIC

Aquest treball em fa barrinar massa. “Ser en una història un personatge fantàstic”. Quines fantasies he viscut a la vida. No sé, potser moltes. Quantes s’han complert. Potser alguna, però tal vegada mai les més desitjades. O potser sí, però no les he sabut paladejar  en el moment oportú.

Però sóc un ser fantàstic? Sincerament, crec que no. Simplement un mortal que ha portat una vida normal repartida entre la època infantil, la pubertat, i l’adolescència, fins a arribar a això que hi diuen l’edat adulta. Aleshores han anat transcorren els anys, seguint unes pautes marcades per la societat, fins arribar a ara.

Néixer, viure, reproduir-se, envellir i morir: cinc premisses reals de la vida.

Estic davant de l’ordinador amb el cap buit d’idees. La pantalla no em diu res, està blava com blanc és el meu pensament. Miro les tecles i les lletres mal posades, callen, no responen res. Ni tan sols hi endevino, una mala definició de mots encreuats per agafar un xic de pista mediàtica. Girant el teclat tret d’una inscripció que diu “Made in Xina”, tampoc trobo cap camí per embrutar la pàgina Word.

En un tros de paper començo a escriure noms d’éssers mitològics, imaginaris, de pel·lícula, de contes infantils i no tan infantils, la meravellosa saga de superherois americans;  i fins i tot,  arribo als famosos “mangas” japonesos. Malauradament de tot aquest batibull no surt cap indici que mogui les cèl·lules grises del meu intel·lecte. Això d’intel·lecte em sona molt malament, primer perquè m’he equivocat, no he posat el signe de geminació, i segon, ho trobo massa pretensiós.

Ser l’Au Fènix que ressorgeix de les cendres per tornar a emprendre el vol. Em dic a mi mateix, no, vigila amic, que les cendres a la teva edat poden ser una premonició de la propera fallida. El tornar a volar, ni ho pensis i el caminar lleuger, tampoc.

La primera idea havia estat escriure de Frankenstein, no el metge boig que volia emular Déu, sinó l’estranya criatura que va crear i que, malgrat ser horrorosament lletja en el seu interior bategava un cor pur i sense maldat. Encara no havia estat contaminat per la condició humana. No he pogut.

Dràcula, tampoc, he llegit la seva història real i va ser un home que va lluitar pel seu país, la seva gent i la seva religió, utilitzant els cruels mitjans que tothom feia servir en aquella època.

I si fos Peter Pan? Aquest sí que es un personatge simpàtic, però només tanco els ulls i em surten davant escrites amb lletres negres i llums vermelloses, les lletres no. De seguida m’acusarien de tenir el síndrome del mateix nom. Sí, home, sí, allò que diu que els homes no creixen, que sempre malgrat l’edat són infantils. De veritat infantil no m’hi trobo, malgrat que jugar una mica a les “xives” potser també em distrauria.

Com que no em vull allargar massa que després em renya la professora , poso fi aquest escrit en aquesta ratlla.

Miquel Pujol Mur 

TREBALL DE FRASES FETES

Exercici del taller d’escriptura

El Joan veu el Pere que camina com una fura camí del bar. Se’l mira i es diu a si mateix: això si que es venir com anell al dit.

Malgrat haver-hi més dies que llonganisses per davant, abans d’arribar l’estiu pensa: d’una vegada i per totes, amb aquest noi cal saber-se cordar les calces i escurar-li la cassola  perquè sinó la meva boda pot anar-se’n a can Pistracs.

¾     Pere! Pere!- Crida assegut al banc del parc.

¾     Què? Què? Tinc tard.

Veritablement: on no n’hi ha, no en raja. Reflexiona mentre belluga negativament el cap.

¾     Vine d’una punyetera vegada i escolta’m.

¾     Sí, sí, ja ho sé que tu vols confessar-me, el que diuen fer buidar el pap, perquè estimo la Carina. I tot perquè jo també li agrado. Tu vols fer córrer les tisores sobre la nostra relació i dir-me que no em convé. Que es molt alegre, que si ha tingut molts acompanyants, que si a tu també et cau bé. Que si tu ets millor per a ella. Que si ets un bon padrí i a més, ric. Doncs no, ves-te’n a fregir espàrrecs i deixa’m tranquil.  

Miquel Pujol Mur

JOVES MUSIQUES. ARACENA (HUELVA)

Música sense so, però agradable imatge a recordar ( llàstima del cartell)

Miquel Pujol mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER II

I el poble va treballar entusiasmat. El Juanes va encendre la caldera i vam omplir el dipòsit de l’aigua. Poc després, a més del fum de la xemeneia s’escapava una fumarola de vapor per les escletxes de les juntures. El Juanes ajudat pel seu nét hi entaforaven draps mullats d’oli vell i negre fins a aconseguir taponar les esquerdes més grosses.

Aviat la màquina de tren arrossegant els vagons tornava a trepitjar els gastats i rovellats rails. El nét del Juanes volia fer sonar el xiulet del tren amb senyal d’alegria, mes el vell conductor s’hi va negar.

Només faltaria això, encara petaria.

Poc a poc amb l’esgarrifós xisclar del ferro damunt del ferro, les rodes començaven a voltar. Durant el trajecte l’asmàtica màquina havia de parar sovint a reomplir d’aigua, de tan grans com eren les pèrdues dels seus dipòsits. Per sort la maleïda esllavissada posterior al terratrèmol havia obert nous rierols per poder, encara que fos amb galledes, omplir el cor del cavall de ferro.

Però la “Matildita” era valenta. Sentia les velles i calloses mans del Juanes que l’acaronaven, com quan eren joves. Sabia el que era patir per les empinades vies que pujaven al poble miner. Malgrat fos de ferro lluitava enardida al notar la sang jove que l’esperonava quan al costat de l’avi alimentava, a cop de pales el seu forn, de carbó. A mesura que corria, com un vell artrític quan fa una estona que camina, les seves rodes anaven més lleugeres.

Els homes dels pics i les pales també sabien el que era la lluita diària. No els feia res baixar, treure terra o pedres, deixar la via expedita i tornar a pujar fins el proper escull. A més entre els dos pobles hi havia un gran grau de parentesc i volien amb ansietat, saber del seus familiars.

A mig camí la “Matildita” va haver de parar de nou. El Juanes va reomplir la bomba de l’oli, ja que com si fos la sang en el cos humà, la màquina el necessitava.

Finalment el comboi va entrar a l’antiga estació, també urgentment desembarassada de tots els mals endreços que havien estat llençats a les sales. La vella i oxidada màquina havia lluitat i també havia vençut.

Però ja parada, havent efectuat l’últim treball, la vella ferralla va entendre que havia complert la seva missió. La caldera va petar per dins i l’eix mestre es trencà també, fent un esclafit curt i sec.

Avui dia si pugeu al poble de muntanya trobareu una plaça enmig de les noves edificacions. En ella hi trobareu la vella “Matildita” mig reparada i pintada per commemorar la seva darrera gesta.

Hi ha una placa que recorda el fet, anomena a Juan García, alies el Juanes, i la seva proesa.

Miquel Pujol Mur

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER I

"La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer.  El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç".

En un país d’altes muntanyes i extrema pobresa un terratrèmol va deixar isolada una població minera.

Després dels caòtics moviments de la terra els ponts nous que s’havien construït eren al fons dels precipicis. No hi havia cap més mitja de comunicació que les ancestrals rutes a peu que travessaven les valls i, pels colls de muntanya, ascendien per costeruts camins fins al poble.

Aleshores alguns dels més vells va recordar-se que anys enrere, molts anys enrere, hi havia un tren que pujava setmanalment a l’aïllat poblat. Va fer-se una reunió urgent a l’ajuntament per saber si la via encara era oberta i si permetria pujar provisions i medicaments. Feia tants anys que no s’utilitzava que tothom s’havia oblidat del tren, ja que el viatge per carretera era més fàcil, ràpid i econòmic.

Una veu rogallosa a causa de l’edat - en moltes ocasions els anys també comporten coneixements dignes d’aprofitar, si són escoltats - va cridar:

¾     El Juanes! El Juanes ho sabrà, ell era un dels maquinistes.

¾     On és aquest Juanes! – va exclamar l’alcalde.

¾     Senyor alcalde! Un home vell i sense feina on pot ser? Al bar.

Corrent l’agutzil va anar fins al bar i poca estona després tornava amb un home de cabells blancs, cara rugosa, encorbat pels anys i el treball que mostrava amb les seves formes i moviments que havia estat molt forçut. El Juanes va  escoltar al batlle i capcot va respondre.

¾     Si però el cablejat elèctric es va treure fa molts anys. Costava tants diners! La via és vella, però crec que s’aguanta. Ara, sense màquina... - i va picar de mans damunt el pantalons, com dient què poder fer. - No hi ha cap màquina, també se les van emportar amb els cables. Total, ferralla vella per vendre.

¾     Així que no hi ha cap possibilitat.- va sentenciar el jutge de pau.

El Juanes negava amb el cap dient tristament:

¾     No queda res.

¾     Res! – va exclamar amb recança, l’alcalde.

A l’home vell, de cop i volta se li l’il·lumina el semblant.

¾     Senyor, en queda una de molt vella. La meva primera, la “Matildita”. Va quedar abandonada dins un magatzem. Com que era tan rovellada no se la van voler emportar. Podríem mirar-la.

Com que era l’última esperança, tothom va anar a veure l’abandonada i oblidada màquina de carbó. El Juanes va donar-li una volta d’inspecció. L’alcalde també, però com que no hi entenia res, prudentment va callar. El vell maquinista va dictaminar amb veu emocionada:

¾     Si li untéssim les bieles, i els coixinets de les rodes, a base de bé, i la caldera s’encengués es podria intentar.

¾     Qui serà el conductor?- va dir la màxima autoritat.

¾     Home, jo! – Saltà ràpidament el Juanes. - Va ser la meva primera màquina i prou orgullós en vaig estar. També vaig ser el darrer que la va conduir per tancar-la al magatzem. Posarem un vagó davant, per obrir pas. La resta del comboi serà la maquina, la vagoneta del carbó i un vagó carregat amb queviures, aigua i medecines. No sé ben bé el que aguantarà la via, però amb una dotzena d’homes amb pics i pales al primer vagó, ho podem intentar.

¾     No ens ho pensem més. Endavant!- va cridar el batlle.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

APRECIATS AMICS I SEGUIDORS DE: ESCRIT AL BERGUEDÀ / INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ

Tothom espera aquestes dates per descansar, malgrat sigui un xic, del dia a dia.

Nosaltres no volem ser menys, per tant aquestes dos blocs deixaran de publicar noves cròniques fins el 30 de juliol, que retornarem a ser amb vosaltres.

Les vacances són ideals per reciclar-se, emprendre de nou coses deixades de costat i agafar noves forces per continuar amb il·lusió.

Miquel

Com acomiadar-se només amb paraules queda molt sec, us deixem la fotografia d’unes flors, fotografiades per la M. Rosa

Juliol 2018