ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER I

"La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer.  El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç".

En un país d’altes muntanyes i extrema pobresa un terratrèmol va deixar isolada una població minera.

Després dels caòtics moviments de la terra els ponts nous que s’havien construït eren al fons dels precipicis. No hi havia cap més mitja de comunicació que les ancestrals rutes a peu que travessaven les valls i, pels colls de muntanya, ascendien per costeruts camins fins al poble.

Aleshores alguns dels més vells va recordar-se que anys enrere, molts anys enrere, hi havia un tren que pujava setmanalment a l’aïllat poblat. Va fer-se una reunió urgent a l’ajuntament per saber si la via encara era oberta i si permetria pujar provisions i medicaments. Feia tants anys que no s’utilitzava que tothom s’havia oblidat del tren, ja que el viatge per carretera era més fàcil, ràpid i econòmic.

Una veu rogallosa a causa de l’edat - en moltes ocasions els anys també comporten coneixements dignes d’aprofitar, si són escoltats - va cridar:

¾     El Juanes! El Juanes ho sabrà, ell era un dels maquinistes.

¾     On és aquest Juanes! – va exclamar l’alcalde.

¾     Senyor alcalde! Un home vell i sense feina on pot ser? Al bar.

Corrent l’agutzil va anar fins al bar i poca estona després tornava amb un home de cabells blancs, cara rugosa, encorbat pels anys i el treball que mostrava amb les seves formes i moviments que havia estat molt forçut. El Juanes va  escoltar al batlle i capcot va respondre.

¾     Si però el cablejat elèctric es va treure fa molts anys. Costava tants diners! La via és vella, però crec que s’aguanta. Ara, sense màquina... - i va picar de mans damunt el pantalons, com dient què poder fer. - No hi ha cap màquina, també se les van emportar amb els cables. Total, ferralla vella per vendre.

¾     Així que no hi ha cap possibilitat.- va sentenciar el jutge de pau.

El Juanes negava amb el cap dient tristament:

¾     No queda res.

¾     Res! – va exclamar amb recança, l’alcalde.

A l’home vell, de cop i volta se li l’il·lumina el semblant.

¾     Senyor, en queda una de molt vella. La meva primera, la “Matildita”. Va quedar abandonada dins un magatzem. Com que era tan rovellada no se la van voler emportar. Podríem mirar-la.

Com que era l’última esperança, tothom va anar a veure l’abandonada i oblidada màquina de carbó. El Juanes va donar-li una volta d’inspecció. L’alcalde també, però com que no hi entenia res, prudentment va callar. El vell maquinista va dictaminar amb veu emocionada:

¾     Si li untéssim les bieles, i els coixinets de les rodes, a base de bé, i la caldera s’encengués es podria intentar.

¾     Qui serà el conductor?- va dir la màxima autoritat.

¾     Home, jo! – Saltà ràpidament el Juanes. - Va ser la meva primera màquina i prou orgullós en vaig estar. També vaig ser el darrer que la va conduir per tancar-la al magatzem. Posarem un vagó davant, per obrir pas. La resta del comboi serà la maquina, la vagoneta del carbó i un vagó carregat amb queviures, aigua i medecines. No sé ben bé el que aguantarà la via, però amb una dotzena d’homes amb pics i pales al primer vagó, ho podem intentar.

¾     No ens ho pensem més. Endavant!- va cridar el batlle.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

APRECIATS AMICS I SEGUIDORS DE: ESCRIT AL BERGUEDÀ / INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ

Tothom espera aquestes dates per descansar, malgrat sigui un xic, del dia a dia.

Nosaltres no volem ser menys, per tant aquestes dos blocs deixaran de publicar noves cròniques fins el 30 de juliol, que retornarem a ser amb vosaltres.

Les vacances són ideals per reciclar-se, emprendre de nou coses deixades de costat i agafar noves forces per continuar amb il·lusió.

Miquel

Com acomiadar-se només amb paraules queda molt sec, us deixem la fotografia d’unes flors, fotografiades per la M. Rosa

Juliol 2018

DOTZE PARAULES COMPROMESES

El treball del taller d’escriptura consistia en utilitzar una sèrie de paraules i fer un text que les utilitzes totes. Així va quedar el relat.

La nit és fosca. Des del meu amagatall dins l’armari de fusta d’alzina observo la porta. Entra una colla d’homes i l’últim és un home alt, vestit de fosc. Una de les seves cames és de fusta i porta un lloro pujat damunt de l’espatlla.

A la cintura porta una faixa molt ampla feta de cordill trenat. D’un costat penja una espasa de fulla corba. Al darrera, i ficada dins l’entramat es veu la culata d’una pistola.

La seva cara es plena de cicatrius i la mirada del seu únic ull fa tremolar. Amagat i mal posat dins l’armari, vull escriure una nota per al meu padrí explicant-li la tenebrosa presència.

Però primer, observo. L’home, no s’asseu com els seus companys en els tamborets de la tasca, sinó que és deixa caure damunt del bagul que han entrat. Clava un cop de puny damunt del taulell i crida:

¾     Taberner! Porta uns tramussos pel lloro i unes pintes de cervesa per nosaltres. I que no hi hagi cap mosca a dins de les gerres.

El cop de colze de la meva dona em desperta. Em diu malhumorada.

¾     Què remugues, que crides tant. No em deixes dormir.

Malaguanyat somni, ara que m’ho passava bé.

Gràcies per la inspiració, Robert Louis Stevenson

Miquel Pujol Mur

UN MAL SOMNI

El Biel dorm a la seva habitació. L’àvia escolta el seu respirar intranquil. De tant en tant, sent un xiscle i un sospir, quasi un sanglot i nota el seu regirar-se dins el llit.

Amoïnada entra a l’habitació a veure el seu nét i tapar-lo si fos convenient. Sempre és en el pensament de la dona que no es refredi el xic.

La seva filla i el seu gendre han aprofitat les festes per anar-se’n a fer un creuer pel Mediterrani. Ella s’ha quedat el nen molt contenta i satisfeta de tenir el nét a casa i poder malcriar-lo un dies, aprofitant-se de la absència de la filla. Què no faria una iaia pel bé del seu nét/neta.

Només s’acosta al llit quan el nen espantat i amb els ulls oberts crida:

¾     Han vingut iaia, han vingut!

¾     Aquí no hi ha ningú, Que no ho veus Biel?

¾     Sí, iaia, sí. Han vingut del bosc. No feien soroll. Les seves passes eren silencioses. En arribar han il·luminat la plaça i han dansat envoltats de força llum. Deien que perseguien els esperits dolents.

¾     Dolents, aquí ho hi ha d’esperits dolents. Ni malvats tampoc! Segurament la Patum, el salt de plens t’han impressionat.

¾     No, iaia, que eren els homes dels bosc, s’embolicaven amb vidalba i portaven caretes verdes. Deien que volien castigar els dolents, els bruts, els que ho llencen tot per terra, els que beuen massa. Per això han vingut del bosc per espantar-los. Després en silenci com havien vingut, han marxat.

¾     Va Biel, aquesta nit has vist massa la Patum. Demà ho veuràs diferent.

¾     No, iaia, no han marxat del tot ens vigilen. Demà al matí t’ho ensenyaré. Jo sé el camí.

L’endemà després d’esmorzar el Biel pren per la mà a la l’àvia i se la emporta cap a la baga de Queralt.

¾     Veus, iaia, aquest hi era i aquest també i aquest ...

¾     Va Biel, que ha estat la Patum.

¾     Sí, iaia. Però ens vigilen perquè no ho fem tot malbé. Mira, mira.

I assenyala un grup d’arbres que tenen posades la careta del plens en els seus troncs.

¾     Ai, Verge santa! Marxem a casa! - Exclama la iaia espantada.

¾     Ja t’ho deia iaia! Ens vigilen perquè no destruïm el medi ambient i respectem la natura i les ciutats.

CIVISME: Prou de places i carrers plens de llaunes, plàstics i deixalles de tota mena. Cuidem el nostre entorn i tot el que l’envolta.

Miquel Pujol Mur

VA CAURE AL POU

La Laieta és agenollada a la seva habitació. L’Eliseu, el seu home dorm en un costat del llit de matrimoni i ronca tènuement. La Laieta és una doneta molt prima i força gran, uns vuitanta llargs. Amb l’Eliseu, un homenàs treballador com el que més, però aficionat a les cartes i al bar, no ha tingut fills. Lliurada de la maternitat, malgrat sempre li ha pesat, la religió ha estat el suport de la seva vida. S’ha dedicat a cuidar-se de l’església. A ser l’ànima caritativa disposada en tota ocasió i per la causa que fos, per ajudar als necessitats, per cuidar malalts o tenir cura de la roba dels pobres.

L’altra gran passió, a la que ha dedicat també molt temps, ha estat la canalla dels seus amics i veïns. Ha conegut de sempre tota la mainada del poble i per molts d’ells és una segona mare, darrerament ja una segona àvia. Mai ha mancat un caramelet a la seva butxaca. O un mocador, que s’han de netejar moltes llagrimetes dels ulls dels infants.

Fervent religiosa, ha muntat una capelleta en un racó de la cambra matrimonial. Hi ha una Sant Crist i tot d’estampetes de la Verge i els Sants. En ella, cada nit de genolls damunt d’una prima catifa resa i aprofita per repassar els fets del dia. L’estora no és gens tova, perquè pensa que Déu escolta millor al que senten alguna molèstia mentre parlen amb ell. Ella aquestes reflexions les anomena exàmens de consciència. Els roncs del seu marit l’acompanyen en els pensaments com si fossin la part coral de la seva ment.

Ara està repassant els fets d’aquesta tarda. Quines coses de dir-nos el mossèn a l’hora del rosari. Ave Maria Puríssima! Una, va amb bona fe a resar la novena amb les companyes, arriba mossèn Pere i ens esbomba la desagradable notícia. Mira que dir-nos així de cop: Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ...

Pobre Joan quina desgràcia li ha passat. Això que era un bon noi. El Senyor el tingui al seu costat a la Glòria! Pare nostre que esteu en el cel, tingueu misericòrdia de la seva ànima.

Ai! No sé treure-me’l del cap. Tan amable que havia estat sempre. Crec en Déu Pare, tot poderós i en la Verge Maria! Quin disgust per la seva mare! Sant Joan, el seu patró, serà el seu advocat davant de la taula dels justos i  sabrà com protegir-lo. Jesús, fill de Déu, prega per nosaltres! Us imploro, Oh Senyor, per a què tingueu pietat del pobre Joan. Era la llum dels seus pares. El fill que volia prosseguir la tasca del seus antecessors. Treballar i cuidar la terra. Com ens vau ensenyar i al mateix temps castigar als homes en treure’ns del Paradís. Vós, oh Senyor, vau dir: Treballaràs la terra amb la suor del teu front. I això és el que agradava al Joan, treballar la terra i rebre la benedicció de veure créixer les plantes i fructificar en fruita. Els temps han canviat, ara ho feia amb un tractoràs, amb aire condicionat, però la seva intenció era digna. Benaventurats, sí Senyor, com ens ho vau transmetre: Feliços els nets de cor, perquè veuran a Déu.

 

Ja ho sé que corren veus que perseguia a les mosses. Oh, Senyor Déu de l’Univers! Vós que sou capaç de ser en molts llocs a la mateixa vegada, per això una de les vostres persones és l’Esperit Sant, sabeu que ho feia amb bona intenció. Vós, ho proclamàveu en les epístoles; si no vaig errada crec que vau dir: triaràs la teva parella, deixaràs als teus i aniràs pel món escampant la bona nova de la fe que salvarà als homes.  I el Joan va cercar durant força temps la seva parella, en va tenir moltes potser, però vós ja sabeu que trobar l’adequada fa dubtar, i molt. Vós en les benaventurances ho expresseu amb aquestes paraules: Feliços els pobres d’esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.

Alguna vegada també participava amb alguna bronca al bar però la seva intenció era bona, perseguia la veritat. Vós que teniu tota la saviesa del món! Perquè la saviesa sou Vós, que ens permeteu endinsar-nos un xic en la vostra profunditat per il·luminar la nostra ignorància. El Joan tenia sempre raó i és de justícia precisar que el seu equip de futbol és el millor. I Vós, ho deixàveu ben clar en la vostra benaurança: Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats.

Pobre Joan, amb alguna raresa, qui no la té, era un bon noi. Crec que demà aniré a veure la seva mare i resar una mica per la salvació de la seva ànima.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Sigui santificat el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre regne.

Amén

Ai, Senyor, pobre Joan. En mal moment li va passar aquesta desgràcia, ara amb la xicota embarassada i l’equip del poble que ha perdut el campionat. És que tots el homes són iguals, agosarats, valents però de cap calent.

Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ... què devia dir.

Miquel Pujol Mur

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT II

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

A la poca estona surt amb la cara blanca i trasmudat.

¾     Senyor! Senyor! La Flamínia, penja com un fanal amb el seu vestit blanc i el coll torçat. Una abraçada amistosa, si us plau, ho necessito. És horrorós.

¾     I el Leandro? - pregunta espantat el gros amo.

¾     També plora. Ara mateix és estirat damunt el terra i no fa més que somicar.

¾     A veure, pensem! A això cal donar-li una solució, la Flamínia no pot faltar demà a la rua. El fill de l’alcalde feia uns ulls com a plats quan la mirava. On és l’Scaramouche? Tu cerca’l, Pierrot!

¾     Jo que sé! - respon aquest amb aire del que no vol saber-ne res de res.- Haurà fugit. Ja sabeu com és molt amic, una vegada ha armat la bronca, de desaparèixer. El que vingui darrere que hi busqui la solució. I si troba entremig unes faldilles, encara més!!

¾     Sí tot el que vulguis, però al mateix temps, és el de més ingeni i el més trapella. Ell sabrà com sortir-se’n de tot.

Poc després s’escolta una veu que torna alegrement del poble cantant amb veu abaritonada.

¾     Veniu molt content, Scaramouche.- inquireix recelós el Pantaleone.- Segurament la sort us ha estat propícia. Joc o dones?

¾     Mireu, és que la tavernera és vídua, força xamosa i anava ..., vós ja m’enteneu. Ens hem passat una estona força divertida i productiva. – Es treu unes quantes monedes d’or de la butxaca.- Demà m’ha promès que a canvi de més estona hi haurà més diners. Em sembla que sóc del seu grat. Ai! Aviat us deixaré i em convertiré amb taverner. I aquí què? Us veig esvarats.

¾     La Flamínia s’ha suïcidat.- Crida el Pantaleone.- Demà hem de fer una rua pel poble ... I el fill de  l’alcalde ...

Scaramouche queda pensatiu rere la seva emmascarada cara. S’acarona el front i durant una estona s’endevina que molts pensaments es creuen per la seva ment. Està concentrat cercant una solució al que sembla ser un atzucac indestructible. Finalment un somriure sarcàstic mou el seus llavis i diu:

¾     Això us treu de polleguera ... Vestiu a l’Arlette com la Flamínia i la pinteu com si fos una dama, també és jove i segurament colarà. Com que només l’ha vista dalt de l’escenari. Ja sabeu que quan aquests xitxarel·los joves s’encapritxen ràpidament de les dones maques, no es fixen en gaires coses. Tu, Arlette, després t’explico el que has de dir i com ho has de fer per no semblar curta. Com més callada i prudent millor. Per a tots.

¾     Però?- pregunta dubtós l’Arlequí mentre menja una cuixa de pollastre que havia sobrat del sopar- Què fem de la Flamínia. Eh? Scaramouche ...

Aquest queda pensatiu mentre tothom el mira.

¾     Ja està! La posem dins una caixa ben tapada i embolicada i l’enterrarem al proper poble. Si algú fa massa preguntes respondrem que ha marxat a veure la seva mare que està molt malalta. Ep! Parlant de tot! Queda alguna cosa per sopar. Tant exercici m’ha esgotat!  I només arribo, i em feu barrinar el cap.

S’asseu al costat del foc, agafa la cassola i tria una de les cuixes sobreres de pollastre. Aleshores sense miraments, ni per girar-se a mirar com treuen a la Flamínia del remolc aprofita per fer unes bones queixalades i un traguet de bon vi.  Poc després repenjat en uns coixins deixa anar a l’aire de la nit uns roncs que mostren clarament la seva indiferència al succeït. 

Miquel Pujol Mur

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT I

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

El circ ha acabat la funció. No és un circ clàssic amb animals i espectacles de trapezistes i de malabaristes. No, és el que podríem dir un envelat de lones amb un escenari per representar funcions de teatre ambulant. Allò que es coneix com la comèdia de l’art.

Fa una estona cinc membres de l’elenc teatral, encara vestits amb la roba del seus respectius papers, sopen tranquil·lament. Al mateix temps que de comediants, també fan la feina de camàlics muntant i desmuntant l’espai teatral. Com en totes les companyies de gent heterogènia les relacions són plenes de camaraderia i també de petites o grans enveges.

Mes amb tota, aquesta baluerna de passions i odis conviuen el més amigablement possible.  Acabant el darrer mos el Leandro s’ha aixecat per veure què fa la Flamínia que no s’ha presentat al sopar. Tots ja cansats s’acomiaden i es preparen per recollir-se i anar-se’n a dormir en els seus respectius remolcs. Quan de sobte un xiscle dolorós, sortit del més profund del fons de l’animal humà  ha ensordit les converses. Un dels més decidits, l’Arlequí, ha entrat al remolc, ha mirat a dins i baixant l’esglaó ha dit esparverat:

¾     Ostres! Ostres! I ostres! Collons i recollons! La Flamínia s’ha suïcidat.

¾     Què dius! - exclamen a l’uníson la resta de la “troupe”.

Ara, pesarosos, s’estan al voltant dels remolc plorant a llàgrima viva i amb cares molt tristes. I com si fossin un cor pregunten:

¾     I el Leandro?

¾     Plora als seus peus. - Respon compassivament l’Arlequí.

En aquestes, pel camí del poble venen xerrant animadament dos artistes més. Són el  Pantaleone, l’amo de la troupe  i el Balanzone, que interpreta generalment el paper de metge. Males llengües comenten que a la seva joventut havia fet un curs de medicina, però va haver de fugir per males pràctiques. La Colombina corre àgilment i, amb un salt, es llança al coll del Pantaleone. Aquest llueix com sempre uns pantalons molts grossos que li serveixen per dissimular la seva obesitat, també per actuar en els papers que representa.  L’espavilada noia hàbilment li registra les butxaques i li pren unes quantes monedes aprofitant-se de la seva creixent inquietud.

¾     Què us passa! A què venen aquesta plors? – pregunta neguitós l’empresari- Avui la funció ha estat un èxit. L’alcalde està tant content que demà ens deixarà fer una altra rua pels carrers del poble per atreure més gent a la funció. Segurament podrem estar-nos una setmana actuant en aquest indret.

¾     La Flamínia és morta! – Xiuxiueja a cau d’orella la mossa.

¾     Què t’empatolles! Desgraciada. – Exclama el Pantaleone.

¾     Sí, s’ha penjat.- respon desvergonyidament, tot fent un gest de torçar el cap

¾     No em facis bromes, que te’n donaré una, que te’n recordaràs.

¾     Guaiti-ho vostè mateix.

¾     Ja hi vaig jo! - interromp amb aire professional el Balanzone.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur