NOTA DEL MIQUEL.

Hola amics i amigues,

Els meus blocs ESCRIT DES DEL BERGUEDÀ I INDRETS D’ESCRIT DES DEL BERGUEDÀ em veig forçat per uns dies donar-los un breu descans.

Aquest cop no ha estat un virus informàtic que hagi trasbalsat el meu ordinador. Més aviat, l’atac ha estat més profund, una bactèria ha fet emmalaltir el meu organisme.

No és cap cosa d’importància, (febre, malestar, somnolència, etc.) però he pensat descansar uns dies i aprofitar, sempre hem d’aprofitar, els temps per una i mil tasques complementaries a la meva afició.

Per tant si no hi ha res de nou el primer dia del nou nat 2014 serè altre cop amb vosaltres.

MENTRE: US DESITGEM DE TOT COR.

 

UN FELIÇ NADAL 2013

UN PRÒSPER I VENTURÒS 2014 

M. Rosa i Miquel.

Berga, 13/12/2013.

L’INNOMINAT SENYOR TEMPS.

El que no té nom, l’innominat com volia que se’l conegués, voltava pels passadissos guaitant a la gent que  esperava a ser atesa pels metges.

Les busques dels rellotges rodolaven sense parar, passava un segon i un altre, fins a completar un minut i després seguien segon a segon, minut a minut, fins a completar l’hora d’espera i no solament una primera hora sinó una hora darrere altre com si l’esperança no tingués fi i els malats tinguessin l’obligació d’aguantar pacientment fins que s’obrís la porta i el metge, quasi com un califa, sense almenys saludar-los mires l’expedient sense aixecar tan sols la vista cap el malalt, com si fos una màquina més a reparar seguin l’actual protocol de la minsa garantia humana i ell l’operari especialista.

Mentre els altres “esperadors desesperats” tant els que eren en un baiard o en una cadira de rodes com els que pacientment eren asseguts a les dures cadires de la sala, remugaven trenta mil exclamacions, ignorants de si la causa era la peresa dels metges, la insuficiència d’instrumental o tal vegada una carrega  inadequada de pacients a visitar.

L’innominat, també conegut com Lucífer, observava que en aquell lloc de l’hospital recollia una gran dosis de desesperança i d’imprecacions que faria valorar el seu negoci. Al cap dels anys, quan davant del aleshores finat, obris la llibreta on apuntava sense misericòrdia les frases dites per cadascuna de les persones, les confondria i podria castigar-los llançant-los pels penya-segats plens dels xaragalls i les bardisses de la perdició i caurien en el rocós i erm sòl de casa del seu Pare demoníac. 

No tenia per que córrer, ja que el treball s’ha de fer sense presses però sense pausa, per això treballava en llocs on podia recol·lectar forces ànimes pecadores, malgrat l’enutjós treball dels homes sacerdots de vestimenta negra i coll blanc, sempre trobava alguna causa perduda que remetre al seu cap. Ambiciós com és, creu, “mala paraula aquesta que ha de procurar no usar” que finalment serà recompensat i gaudirà d’asseure’s a l’esquerra del Maligne. Asseure’s a la dreta de Déu és la millor posició per estar al seu costat però com el Maligne i el seu avern és un món contradictori, a les masmorres infernals la millor cadira per seure al seu costat es a l’esquerra.

Els metges, eren la seva especialitat per recollir ànimes perquè sabia que la majoria havia perdut la fe, ja no creien gaire en Déu, cansats de les pèrdues de vides entre les seves pròpies mans, molts cops quan pensaven havien salvat al pacient.

Pacient, avui em sorprèn aquesta paraula que vol dir?: una persona pacient o un pacient malalt o només una pacient persona que aguanta sense protestar tot el temps que sigui necessari per finalment ser rebut i rebre algun signe de cura.

Ara finalment he confessar-vos la veritat, aquest descabellat escrit surt després de ser assegut en una sala d’espera envoltant de una gernació de persones, essent una més dintre la gernació, durant quasi set hores per ser atès per una persona que encara no sé si era la metgessa o una infermera titulada o una simple auxiliar.

He de reconèixer que malgrat he parlat de temps-estona almenys no havia cap rellotge de paret que sonés regularment amb el seu insistent tic-tac ni anuncies el pas de les hores amb les seves incomodes campanades.

TEMPUS FUGIT...

Miquel Pujol Mur.

LES SABATES. II

Un dels altres desocupats venedors ràpidament s’acosta portant una safata plena de bombons i els convida, sobretot a la Marta. Ella que està cansada de convèncer a la seva filla i discutir amb la dependenta de la botiga de llenceria de la millor roba per conquerir un home, ara la gentilesa dels simpàtics dependents la commou interiorment.   

L’Egus com veu que la Marta ha acabat la feina, que els ha portat al centre de la ciutat, vol marxar i ficant li la mà sota el colze li insinua que caldria anar-se. Però nota la recança de la dona i la complaença amb que escolta els arguments del venedor. Finalment mira el rellotge i diu.

¾    Òndia! Què n’és de tard! Te'n recordes que en d’anar a l’especialista. 

Sorprès escolta la resposta de la seva estimada.

¾    Ai sí! No me’n recordava. Ves jo em quedo un instant més, escoltant aquest joves tan atents, i vindré amb taxi a casa. 

L’Egus, molest, aïrat interiorment allà on més dol, marxa quasi sense saludar ni a la seva dona ni als dependents. Quan surt escolta rere seu, rialles i cortesies amb veu alegre. 

L’Egus se’n va a la cafeteria de sempre intentant treure’s l’amargor que li puja estomac amunt amb dos o tres copetes de licor que li serveix el Salvador. 

A l’hora de sopar entra per fi a casa seva, no val la pena discutir-se per una cosa tan banal com negar-se a comprar unes sabates. En passar per la floristeria ha comprat una rosa groga, li ha dit la florista que el color groc era senyal de passió, i ell a la Marta l’estima, potser no amb l’apassionament d’acabats de casar, però l’estima molt. Al mateix temps el petit present floral servirà per segellar la pau. 

Entra al pis, sent a la Marta feinejar a la cuina. Aleshores sense fer soroll va al dormitori per deixar l’americana i el primer que veu enmig de l’edredó és una caixa i damunt com si fos una exposició unes fines sabates de pell de cocodril. 

Esgarrifat, mal anomenant els dependents i els venedors és a punt d’agafar les sabates i ficar-les a la rentadora. Una punxada d’una espina de la rosa el fa pensar més serenament, no vol discutir-se amb la Marta. 

Llavors L’Egus comença una compte enrere, mètode que havia llegit recentment: 10, 9, 8, 7,... Els seus pensaments s’asserenaren, per què s’ha de discutir amb la seva esposa per unes simples sabates quan sempre han estat d’acord en moments problemàtics de la seva vida matrimonial.  

Escolta rere seu la veu de la Marta que des de la cuina ha escoltat tancar-se la porta i resta intrigada per la seva tardança. La muller ha arribat fins la llinda de la porta del dormitori i li parla així.

¾    Egus, per fi has vingut. Mira t’he comprats les sabates que segons el depenent t’agradaven tant. Com he explicat que era per la boda de la nena m’han fet un descompte excepcional, malgrat la seva qualitat. Que en serè de feliç al veure’t tan elegant, amb el vestit nou i aquestes sabates que t’hi fan conjunt, portis la teva filla a l’altar. La Laura m’ho deia:- Mare, vigila al pare que sempre per comoditat va amb aquelles sabatots. 

L’Egus fa un somriure, potser una mica forçat però no pot menys que abraçar a la companya de sempre i fer-li un petó.  

Quantes paraules i fets incorrectes s’evitarien si abans de prendre una decisió comptéssim de 10 a 0. 

Miquel Pujol Mur.

LES SABATES. I

L’Egus està mirant l’aparador de la luxosa botiga de sabates. Espera impacient a la Marta, que amb la filla gran, ha anat a comprar a la propera  botiga de llenceria, la més selecta, xic i cara de Barcelona. Malgrat l’han convidat a entrar-hi no ho ha acceptat ja què entremig de les robes intimes femenines es troba violent: les calcetes, les tangues, els sostenidors, les picardies i demés transparents robes, amb que es vesteixen les dones quan volem ser encara més suggeridores, el fan enrojolar. 

 

Ja li agradava quan la Marta en moments d’erotisme íntim es posava alguna d’aquestes vestimentes que deixen entreveure i tapen al mateix temps. Però caram! L’edat és l’edat i molts d’aquest instants han quedat amagats i oblidats dins la rutina diària. Les necessitats del dia a dia han matat l’apassionament i la novetat de la joventut. 

Però ho compren, que la seva filla vulgui seduir un xic més al seu promès. Manoi! A veure, si es casen d’una vegada i la Laura deixa de venir cada tres per quatre a veure la mare per explicar-li tonteries i ploreres sense motiu. Ai! La joventut, amb allò de tan babau, que n’està el Pere.  

Fa bastanta estona que és palplantat davant de l’aparador on els prestatges de suaus colors, a més de l’encerat i brillant terra ensomnien les lluents sabates com l’article més preuat de la terra.  L’Egus, mirant els preus i la qualitat pensa que amb aquelles sabates no gosaria caminar pel carrer. S’embrutarien i aleshores es tacarien, Uf! No s’ho imagina, llavors pensà, i si trepitges alguna tifa de gos, com quedaria la sola. 

Ha mirat algun cop dissimuladament a dintre la botiga i malgrat el luxe i la categoria de l’establiment veu als dependents en un racó una mica apartat fent la xerradeta. Poca feina es diu, així no seran productius, tants a vendre i tants pocs a comprar.   

Guaita de nou al carrer per veure si d’una vegada venen la mare i la filla, i es mira el rellotge. Per experiència pròpia sap que almenys trigaran una hora més. En aquestes escolta un suau aclariment de gola a la seva esquena i escolta una veu amable i cordial que li diu.

¾    Què, senyor? Li agraden les nostres sabates. Aquestes que tant es mira són de pell de cocodril, resistents i lleugeres com si caminés damunt d’un núvol. Entri que li ensenyaré.

¾    Veurà, és que jo espero a la dona... i no vull comprar-me cap sabates.

¾    Amic, permetin que li tracti d’aquesta forma familiar. Escolti, psicològicament la seva parada aquí davant de l’aparador demostra que el seu subconscient necessita imperiosament,  per elevar el seu ego, satisfer el desig d’unes sabates noves.

¾    Però, què diu?- contesta sorprès l’Egus.

¾    Va vingui, avui, en aquest moment el poden atendre com es mereix. Ja veu que la feina no ens aclapara i li mostraré la forma més còmode per caminar pel món, amb extraordinària facilitat i demostrant el seu carisma davant de tothom.- Agafant-lo tendrament però amb fermesa del braç com si fossin coneguts de tota la vida, suaument l’arrossega dins de l’establiment, el fa asseure, i comença a  treure-li i provar sabates.

¾    Miri, aquestes li van com un guant, sembla que han estat dissenyades expressament pels seus peus. Uns peus de ballarí. Sí senyor! Amb elles es sentirà un nou Fred Astaire. 

L’Egus que de ballar no n’ha sabut mai gaire, es nega una i altra vegada a que li provi un nou parell de sabates, o moltes més per les caixes que hi ha mig obertes al seu costat i que l’habilíssim venedor obre com si fos un  prestidigitador d’hàbils mans, però amablement l’home no deixa d’enraonar i ofega totes les paraules que vol argumentar el pobre Egus. 

En aquestes la Marta; que ja ha acabat les compres per fer encisadora a la seva filla, de la que també s’ha acomiadat, perquè la joventut sempre té preses; ha observat l’entrada de la botiga i al veure al marit provant-se sabates ha entrat i assegut al seu costat.

¾    Senyora, que amable al venir a ajudar al seu espòs a decidir-se.- comenta l’hàbil venedor.

¾    Sí, ja li deia jo que havia de comprar-se unes sabates noves, sempre va calçat de qualsevol manera.- Encara la dona enfonsa més el dit a la nafra. 

CONTINUARÀ. 

Miquel Pujol Mur.