LES SABATES. I

L’Egus està mirant l’aparador de la luxosa botiga de sabates. Espera impacient a la Marta, que amb la filla gran, ha anat a comprar a la propera  botiga de llenceria, la més selecta, xic i cara de Barcelona. Malgrat l’han convidat a entrar-hi no ho ha acceptat ja què entremig de les robes intimes femenines es troba violent: les calcetes, les tangues, els sostenidors, les picardies i demés transparents robes, amb que es vesteixen les dones quan volem ser encara més suggeridores, el fan enrojolar. 

 

Ja li agradava quan la Marta en moments d’erotisme íntim es posava alguna d’aquestes vestimentes que deixen entreveure i tapen al mateix temps. Però caram! L’edat és l’edat i molts d’aquest instants han quedat amagats i oblidats dins la rutina diària. Les necessitats del dia a dia han matat l’apassionament i la novetat de la joventut. 

Però ho compren, que la seva filla vulgui seduir un xic més al seu promès. Manoi! A veure, si es casen d’una vegada i la Laura deixa de venir cada tres per quatre a veure la mare per explicar-li tonteries i ploreres sense motiu. Ai! La joventut, amb allò de tan babau, que n’està el Pere.  

Fa bastanta estona que és palplantat davant de l’aparador on els prestatges de suaus colors, a més de l’encerat i brillant terra ensomnien les lluents sabates com l’article més preuat de la terra.  L’Egus, mirant els preus i la qualitat pensa que amb aquelles sabates no gosaria caminar pel carrer. S’embrutarien i aleshores es tacarien, Uf! No s’ho imagina, llavors pensà, i si trepitges alguna tifa de gos, com quedaria la sola. 

Ha mirat algun cop dissimuladament a dintre la botiga i malgrat el luxe i la categoria de l’establiment veu als dependents en un racó una mica apartat fent la xerradeta. Poca feina es diu, així no seran productius, tants a vendre i tants pocs a comprar.   

Guaita de nou al carrer per veure si d’una vegada venen la mare i la filla, i es mira el rellotge. Per experiència pròpia sap que almenys trigaran una hora més. En aquestes escolta un suau aclariment de gola a la seva esquena i escolta una veu amable i cordial que li diu.

¾    Què, senyor? Li agraden les nostres sabates. Aquestes que tant es mira són de pell de cocodril, resistents i lleugeres com si caminés damunt d’un núvol. Entri que li ensenyaré.

¾    Veurà, és que jo espero a la dona... i no vull comprar-me cap sabates.

¾    Amic, permetin que li tracti d’aquesta forma familiar. Escolti, psicològicament la seva parada aquí davant de l’aparador demostra que el seu subconscient necessita imperiosament,  per elevar el seu ego, satisfer el desig d’unes sabates noves.

¾    Però, què diu?- contesta sorprès l’Egus.

¾    Va vingui, avui, en aquest moment el poden atendre com es mereix. Ja veu que la feina no ens aclapara i li mostraré la forma més còmode per caminar pel món, amb extraordinària facilitat i demostrant el seu carisma davant de tothom.- Agafant-lo tendrament però amb fermesa del braç com si fossin coneguts de tota la vida, suaument l’arrossega dins de l’establiment, el fa asseure, i comença a  treure-li i provar sabates.

¾    Miri, aquestes li van com un guant, sembla que han estat dissenyades expressament pels seus peus. Uns peus de ballarí. Sí senyor! Amb elles es sentirà un nou Fred Astaire. 

L’Egus que de ballar no n’ha sabut mai gaire, es nega una i altra vegada a que li provi un nou parell de sabates, o moltes més per les caixes que hi ha mig obertes al seu costat i que l’habilíssim venedor obre com si fos un  prestidigitador d’hàbils mans, però amablement l’home no deixa d’enraonar i ofega totes les paraules que vol argumentar el pobre Egus. 

En aquestes la Marta; que ja ha acabat les compres per fer encisadora a la seva filla, de la que també s’ha acomiadat, perquè la joventut sempre té preses; ha observat l’entrada de la botiga i al veure al marit provant-se sabates ha entrat i assegut al seu costat.

¾    Senyora, que amable al venir a ajudar al seu espòs a decidir-se.- comenta l’hàbil venedor.

¾    Sí, ja li deia jo que havia de comprar-se unes sabates noves, sempre va calçat de qualsevol manera.- Encara la dona enfonsa més el dit a la nafra. 

CONTINUARÀ. 

Miquel Pujol Mur.