ALS SEGUIDORS D’AQUEST BLOC.

APRECIATS AMICS I SEGUIDORS

 

 

DURANT LA SETMANA DEL 29 DE SETEMBRE FINS AL 5 D’0CTUBRE PER DIFERENTS CAUSES HE DE PRENDRE UNA SETMANA SABÀTICA I NO PUBLICARE CAP RELAT NI CRÒNICA. 

Agraint la vostre benevolència.

Cordialment,

Miquel

FESTA DE SANT QUIRZE DE PEDRET. BERGUEDÀ.

En diferents mitjans de comunicació vam veure anunciada la festa que es celebra anualment a Sant Quirze de Pedret. Com feia anys que no hi anàvem en aquesta ocasió ens va semblar era un dia propici per recordar moments del passat.  

Per desgràcia per nosaltres, no passa res, ja que el diumenge és un dia per gaudir de tranquil·litat i no haver de córrer per cap necessitat urgent, el programa que vam llegir indicava 2/4 d’onze com hora d’inici però no va ser fins a les onze que van presentar-se els primers implicats en la festa.  

Tot i que pertany al terme municipal de Cercs, de Pedret és responsable el museu municipal de l’ajuntament de Berga i el temple està adscrita a la parròquia de Santa Eulàlia de Berga. 

Va començar la festa la dissertació d’en Pere Cascante, persona de fàcil paraules i explicacions convincents, ja conegut d’altres sortides romàniques, a donar-nos una explicació de la església sota l’advocació de Sant Quirze i Santa Julita, fill i mare,  dos cristians màrtirs l'any 304 a Tars. 

La seva extensa explicació del per què de la construcció de l’església, que segons indicis històrics, podria datar de l’any 983. Les seves reformes durant els pas dels segles i les restauracions, la darrera l’any 1989 han donat com resultat el seu aspecte actual.  

A continuació va fer-nos una exhaustiva exposició de les pintures del mestre de Pedret o millor dit de l’equip o cercle de Pedret j a que trobem obres seves en punts molt llunyans de la nostra geografia. Les distancies no tenen res a veure amb el món que nosaltres coneixem sinó més aviat en de ser pensar en el mitjans de transport de fa un miler d’anys.  

Erudites i molt adequades paraules sobre la realitat de les pintures i l’espoliació que vam sofrir gran part de les esglésies medievals per marxants catalans i grans Museus nord-americans majoritàriament. Malgrat tot, hem de donar les gràcies a que van adonar-se de la pèrdua dels tresors històrics. Aleshores va crear-se el Museu d’Art de Catalunya fruit d’un procés molt llarg que s’inicià el 1879 i també Museus Episcopals que protegiren en certa forma el patrimoni que restava en les nostre terres.  

Després de la visita cultural l’Esbart Queralt va interpretar diferents ballets i va servir per adonar-nos que joves i grans encara ballen les nostres tradicionals danses. No oblidem tampoc el patrimoni cultural que ens ofereix moltes maneres d’interpretar el cor del poble. Especialment graciosa va ser la història de la dansa de les rentadores on al final imposen serietat, i castiguen, les entremaliadures dels nois. Va finalitzar l’actuació l’Esbart Queralt convidant als assistents a sumar-se a ballar la contradansa final. 

A continuació a l’1 del migdia mossèn Marc oficià la missa amb assistència d’autoritats de l’Ajuntament de Berga. Van entregar-se fues plaques a persones destacades en la seva labor. Abans d’abandonar l’església van cantar-se els goigs del Patró. 

Un cop a l’exterior va efectuar-se la benedicció del pa i el seu repartiment acompanyat d’un rament de flors boscanes. 

 

Va haver un servei de transport des del pont damunt el Llobregat fins l’església. 

La festa de Pedret és una bona oportunitat per conèixer aquesta església que, també es pot visitar durant l’any, mitjançant visites concertades. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

D’UN TEMPS, D’UN PAÍS, D’UNA GENT. II

Però eren els anys infantils i recorda quan cada matí fes fred o calor pujava a l’escola, mitjà d’hora per anar i el mateix per tornar, no els hi treia ningú. Total per aprendre les primeres lletres i rebre moltes ensenyances que enjogassada com era no entraven gaire bé en el seu cervell. 

Recorda també les raons amb el pare quan portava les notes de col·legi i amb cara trasmudada li entregava.

¾    Tingui vostè pare, les meves notes no són molt bones, però la monja diu que sóc una bona noia.

¾    Maria, - a la mare- mira quines notes ens ha portat la Mercè.

¾    Ah, són bones o dolentes? Ja saps que jo no entenc de lletres. De treballar i fer anar la casa, sí. En el meu temps els pares deien que fer estudiar a les noies era una ximpleria.

¾    Doncs no! No són bones, la seva germana les porta millor.

¾    Perdó, pare! És que la Marta té més memòria.

¾    Sí, i estudia més. Tu sempre estàs corrent camp amunt, camp a avall, com una cabra boixa. No sé si farem alguna cosa bona de tu.

¾    Pare, vostè ja sap que jo treballo força, faig tot el que em manen vostè i la mare.

¾    Com les teves germanes. Ja saps que qui no treballa tampoc té gaire dret a demanar. Ho entens?

¾    Sí, pare, el que vostè mani.  

Recorda encara amb admiració aquell homenàs, sí el pare era un home alt i ple, enfortit pel treball al camp. Un home fort a qui no havia matxo que si li aixeques ni li donés mai cap guitza. Ho coneixia des de petit a casa l’avi, que era tractant de bestiar, com dominar aquestes bestioles i les sotmetia fàcilment.  

Al pare, poques bromes,  poca xerrameca ni cap explicació. Quan la mirava a ella o a les altres, tothom callava, abaixava el cap i corria a fer el que li havien manat. Mai havia sentit una mala paraula ni mai els havia donat un mal cop perquè amb la seva mirada era suficient. Les seves treballades mans, grans i endurides per la feina imposaven molt respecte. La casa funcionava gràcies a les instruccions de la mare però mai havien sentit que el pare li digués cap cosa. La sacrosanta alcova, sense  sorolls, era el lloc on  havia el repàs del dia a dia familiar.  

Ben plantat, amb la cara bruna del sol, feia molt goig. Generalment els festius vestia de negre, amb la faixa ben cordada, i atreia la mirada de moltes dones del poble, fet que enrabiava a la mare.  

El recorda amb admiració quan anaven a missa el diumenge, primer marxava la mare i les noies. A l’església els homes a la dreta, les dones i les criatures l’esquerra. Sempre es creuava més d’una mirada i un somriure entre el jovent d’ambdós sexes i més d’una mà femenina rebia una forta estreta d’avís per part de la matriarca, mentre murmurava a l’orella de la pecadora.

¾    Què pensaran de tu! Que n’ets de ximpleta!

Després anàvem els homes ja casats i pares que és posaven a la part de darrere de l’església per sortir els primers. La dubte era si sortien per parlar de la feina i de la collita o per mirar a les dones endiumenjades quan sortien per la porta. La majordoma del rector que vestia de forma força cridanera es portava la majoria del comentaris masculins i les males mirades de l’element femení. 

També en el record el dia que va complir dotze anys i el pare va venir a felicitar-la a la seva habitació i li digué:

¾    Noia, felicitats. Avui has complit dotze anys, ja ets gran. Ben bé una dona. Aixeca’t que m’has d’ajudar a treure el carro.

¾    Gràcies pare, com vostè mani. 

Els anys van passar però el pare amb el cabell tot blanc i la seva bruna cara sempre feia goig. Un home enfortit per un treball dur. El puntal indestructible damunt el que girava una família i una casa. Quan va morir el metge va meravellar-se que mai no hagués emmalaltit, fins el darrer moment ni denotés cap senyal de la seva malaltia. Allò que antigament es deia un mal dolent. 

El recorda moltes vegades i el compara amb els d’ara i veu els fills, els seus néts, tan enfeinats amb estris electrònics que no compren, i dubte pesarosa quins temps eren millors.   

Recolzant-se sobre els braços de la cadira s’alça lentament, posant les cames rectes i dient.

¾    Redimonis, ara veig que si que sóc vella. Vaig a fer el sopar. 

El sempitern company, girant el cap mira el rellotge i només comenta:

¾    Uff, sí potser sí, que es l’hora de sopar. Què tard se’ns ha fet!

¾    No et preocupis en un moment estarà a taula. 

A una dona que aprecio molt, de sempre, el puntal fort d’una casa, malgrat el temps ho ha canviat tot tant que res sembla el mateix. 

Miquel Pujol Mur.

D’UN TEMPS, D’UN PAÍS, D’UNA GENT. I

La parella, un home i una dona, tots dos grans, pràcticament passada la vuitantena, són asseguts en dues cadires de braços en un petit i blanc menjador. La sala és petita i recollida, només el més imprescindible per viure. El mobiliari es compon d’una taula plegada a la paret amb dues cadires i les dues cadires de braços on són asseguts la parella. Un rellotge, clavat enmig de la paret, damunt la taula, marca lentament el pas de la vida, que mai tornarà enrere. Les busques caminen endavant inexorablement marcant sense pausa el temps segon a segon. Sota del rellotge, com si la paret fos l’apartat de diari traginar, hi ha un calendari d’una marca de supermercats. 

Enfront una cuina moderna de vitroceràmica i un luxe inesperat, un rentaplats, regal dels fills en un aniversari, segurament més que res una necessitat als molts anys de la dona. A la sala hi ha quatre portes que porten: una al carrer i les altres dues a les més necessàries dependències, el lavabo i el dormitori. La quarta porta duu al rebost on hi ha una nevera i el congelador. A la resta de la casa, de dos pisos, s’arriba per mitjà d’una estreta i empinada escala que arrenca graons amunt a partir de la porta d’entrada. Tot és molt senzill, però net. 

L’altre paret està mig tapada per un televisor de darrera tecnologia i al seu costat un telèfon blanc. L’aparell és engegat i transmet un partit de futbol que a cap dels dos interessa, abstrets com estan en les seves cabòries. Han passat tants anys junts que saben perfectament el significat de qualsevol moviment. 

Així, si ell és remou, la dona ja li pregunta amb sol·licita atenció, que vols aigua o anar al lavabo. Hi ha cops que s’equivoca només és un moviment del cansament de l’estar tant temps immòbil. 

De sobte ella, amb la veu ja una mica escardada degut a l’edat, li fa aquesta pregunta:

¾    Te’n recordes del pare? Josep. 

L’home continua rumiant les seves coses, malgrat que en aquests moments ignora de que li han de servir tantes idees, fins que la dona impacient al no obtindré resposta li dona un lleuger cop de colze dient-li:

¾    Josep, que no m’escoltes?

¾    Sí, que deies? Estava...

¾    Sí, ja ho sé molt lluny d’aquí. Et preguntava si te’n recordes del pare.

¾    Del pare, dius! Del teu o del meu?

¾    Coi d’home! Del meu, es que no m’escoltes?

¾    No he sentit que em diguessis res.

¾    Devies estar en les boires.

¾    Boires, dius! Si el de la tele ha dit que faria sol.

¾    Ai, senyor quanta paciència hem de tenir les dones! Si te’n recordes del meu pare?!

¾    Clar que me’n recordo fins hi tot de la xerrada que em va fotre quan vaig demanar-li la teva mà.

¾    Però era un home ferm, veritat? 

Però l’home ja ha abandonat la conversa i el seu cap és en un altre cosa que ningú pot saber quina és, potser ni ell mateix sap en què pensà. Mira el televisor de davant sense prestar-hi gens d’atenció com si amb la mirada seguis només el moviment de la calorejada pantalla.  

La dona sacsejant de costat el cap, com qui diu no hi ha res a fer, s’endinsa de nou en el seus pensaments i els records del seu pare. 

Retrocedeix en els anys i rememora la seva infantesa amb els pares i les germanes vivint en una casa de pagès fora del poble. El pare treballava la terra, fent de masover, per un amo de fora del poble que tot just venia en l’època de la collita per saber com els hi havia anat i la part que li pertocaria per emportar-se als seus magatzems. 

Anys de nena, però ajudant a la casa ja que havia nascut un germana petita. Havia de cuidar-la, perquè la mare a més de la casa també tenia molta feina amb el animals, i quan no, havia d’ajudar al pare en el camp. No anaven sobrats de diners i no podien llogar a cap jornaler. La feina la feia la gent de la casa. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

LA LLEGENDA DE LA TORRE DE LA MINYONA.

En un dels nostres recorreguts per la geografia catalana visitàvem el castell de Cardona. En aquesta ocasió era en una visita organitzada pels Amics del Romànic del Berguedà. I el principal motiu era el tri-centenari (1714-2014) i la resistència del castell de Cardona, últim baluard català a rendir-se a les tropes borbòniques.

Durant la visita va sortir el comentari sobre la Torre de la Minyona i la seva tràgica llegenda on es barregen les diferents guerres entre musulmans i cristians. Quan l’amor neix entre dues persones poca importància té la raça ni la religió, i tampoc la cultura i la posició social. Malgrat tot, aquest enamorats eren de tots dos d’elevada posició, però la negativa i el càstig patern va finalitzar la llegenda o la realitat en una tragèdia.  

Cercant informació per escriure un relat en el meu bloc he trobat en el de L’ELEFANT TROMPETA una narració tan admirable que no podria millorar de cap forma reescrivint-lo amb les meves lletres. Com considero la llegenda força interesant de conèixer copio humilment l’escrit. 

“Van ser molts els segles d’invasió musulmana a les nostres terres, i també varen ser molts els intents de convivència pacífica entre els catòlics i els musulmans. I d’aquest període de convivència neix la història que avui ens ocupa. Una història que va tenir lloc a Cardona als volts del segle XI. En aquella època es permetia el comerç lliure entre àrabs i cristians, els àrabs tenien lliure accés a la ciutat, es celebraven justes, i tota mena de festes.
Va ser en una d’aquestes justes, organitzades al castell de Cardona pel seu senyor, en que va convidar al príncep Abdalà per tal de conèixer-lo una mica millor i estrènyer vincles. Abdalà era noble, d’una bellesa increïble, bon lluitador, bon ballarí i molt galant. I després de les justes i el festeig venia el sopar a castell.

I va se en aquest sopar en el que van seure Abdalà just davant de la filla del senyor del castell, Adalés, una jove minyona alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel i amb uns ulls verds impressionants. Tan bon punt es van mirar, es van enamorar bojament l’un de l’altre, van ser incapaços de dir-se ni una sola paraula en tot el sopar, i només les constants mirades furtives entre els dos semblaven proclamar el seu amor als quatre vents.

Acabat el sopar, Abdalà no podia deixar de pensar en la jove Adalés, tan fou així que aquella mateixa nit va tornar d’amagat al castell, es va enfilar a la torre on sabia que la jove noia estava, la va prendre de la mà i li va prometre amor etern, la besà als llavis sense deixar-la reaccionar, però quan la noia va recuperar l’alè, li va confessar que ella també se n’havia enamorat bojament i que l’estimaria per sempre més, però que el seu amor era un amor impossible, i que tot i que ara els seus pobles convivien en pau, eren pobles enemics i mai les seves famílies acceptarien el seu amor.

És per això que la jove parella enamorada es va decidir a gaudir del seu amor en secret, a reunir-se un cop per setmana a diversos llocs del castell, a la mateixa hora de nit, quan ningú no els pogués veure, en cambres secretes, als jardins o a la torre del castell, la torre on s’havien conegut.

Però el seu amor creixia més i més dia rere dia, i ja no es podien acontentar en veure’s un cop per setmana, els seus encontres van ser més assidus i amb el pas dels mesos es van anar tornant força descuidats pel que fa a la discreció de les seves trobades. Tan va ser així, que un dels germans d’Adalés els va descobrir i va córrer a explicar-ho al seu pare.

El Senyor del castell va considerar els actes d’Abdalà com una ofensa a la seva persona i al seu llinatge, els va declarar la guerra als musulmans i els va donar només un dia per marxar de la seva ciutat. I a més de tot plegat, va decidir tancar a la seva filla en la torre més alta del castell, deixant-la totalment incomunicada, i va manar que des d’aquell dia ningú li mencionés que tenia una filla. A més perquè Adalés no pogués parlar mai més amb ningú, va manar que el servent que li portava el pa i l’aigua cada dia per a que sobrevisqués fos cec i mut.

La guerra contra els musulmans va durar forces anys, anys en els que Abdalà va intentar una vegada i una altra arribar a la torre d’Adalés per alliberar-la, però els seus esforços semblaven del tot impossibles, ja que els cristians comptaven amb un castell com a gran defensa i amb més homes com a millor arma. Durant aquests anys la noia no va sortir mai de la torre, i mica en mica s’anava consumint i l’únic que li quedava era el seu amor.

Un dia el Senyor de Cardona va anar a un Consell a Barcelona, i els membres d’aquest li van recomanar que perdonés a la seva filla, que l’únic error que havia comés era el d’haver-se enamorat i que l’alliberés de la torre en la que la tenia tancada. Amb llàgrimes als ulls va decidir que perdonaria a la seva filla, i en quan arribés al castell l’alliberaria.

Però va ser massa tard, i és que quan va obrir la porta de la torre va veure a la seva filla estirada al terra, morta, amb els dits plens de sang, i com amb la seva pròpia sang havia gravat a la porta que la tenia empresonada una creu cristiana, símbol de la seva fe, que no l’havia perdut mai. Abdalá va conèixer els fets aquell mateix dia, i va decidir que la guerra havia acabat, que ja no valia la pensa seguir lluitant si no podia alliberar al seu amor, que ja res no tenia sentit. 

Com veieu una història o llegenda és tan ben escrita que val la pena recordar i conservar en la memòria. 

L’amor és una de les principals vivències que fa gaudir a l’ésser humà i la incomprensió és una pesada llosa que enterra els sentiments. 

Miquel Pujol.

Llegenda: L’ELEFANT TROMPETA.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

RELACIONS PRIVADES.

Sé que la nostra contrasenya habitual sempre dóna el resultat desitjat. Un missatge, un breu missatge, només posant una hora. Sempre en el mateix i discret hotel i a la mateixa cambra.

Una breu trucada a la porta i corro a obrir. Sí, és ella, tan magnífica i adorable com sempre. Té un somriure mofeta en els seus llavis, com a promesa de les moltes coses que cercàrem, tots dos, en el curs de la nostra trobada. 

Ha entrat com una deesa romana. Jo com el sàtir del conte m’he abraonat damunt seu, estrenyent-la mentre burjava amb la roba per deixar-la tal com ens agrada a tots dos. Nus, sense cap mica de roba que trenqui l’harmonia dels cossos humans. Ella, burlant els meus moviments ha lluitat per guanyar-me i deixar-me sense roba primer a mi. El joc, mútuament establert, diu què qui ho aconsegueix primer manarà en l’encontre amorós del dia. 

He aconseguit guanyar aquesta primera escomesa i agafant-la de les mans l’he fet estendre el braços amunt fins dalt de la capçalera del llit (mai cap lligam és admès entre nosaltres) i empresonada sota el meu cos sentir els bàtecs i les ànsies de la meva carn delerosa de la seva. He mossegat suament les seves orelles i he fruit dels sabor de la seva boca i llengua.  

Poc a poc he davallat lentament pel seu cos mullant-lo amb el meu fluid bucal i dibuixant en la seva olorosa pell mil i una filigrana enamorades. En arribar a un dels meus llocs preferits he degustat el sabor de la suau pell i els rugós i vermellós de la punta de les sines, entretenint-me en les seves altes i excitades puntes. Del seus llavis sortien clars sospirs d’aquiescència i satisfacció. Algun – “més i poc a poc”- sorgia amb delit de la seva boca.  

Poc després, seguint el meu camí, he baixat lentament deixant un rastre amorós de lleugers petons que encara han fet remugues amb més frisança com qui demana arribar a port. Finalment, sóc en el lloc on comença la vida, i fineix o s’inicia l’encontre entre home i dona. Acarono les seves cames de dalt a baix i quan el seu neguit m’ho demana amb insistència amago la meva boca en el seu fruit de la passió. 

M’ha premut el cap i cercant plaer m’ha enfonsat el rostre contra el seu  adorable mont venusià. Al mateix temps, amb els genolls me l’ha immobilitzat en un arravatat  desig. He notat la pujança del seu punt feble i he notat el sabor de la seva profunditat intima. Sobtadament ha fet ús de la seva astúcia, tal vegada de la meva feblesa pel desig de donar-li gust, no ho sé encara, quina treta ho ha fet possible, m’he trobat capgirat i sense esperar-se gens s’ho ha introduït dins el seu cos dominant la meva resistència i obligant-me a seguir els moviments voluptuosos segons la seva voluntat. Les seves paraules, un xiuxiueig constant són ordres imperioses manades pel goig dels sentits. Jo callat, he deixat anar algun gemec de plaer al sentir la seva tebiesa interior i el seu cavalcar damunt meu. 

Ha dansat amunt i avall, com una frenètica odalisca cercant en el contacte sobre meu cos el climax desitjat. Jo sento en el seu ball com es fricciona les parts i portada per la intensitat dels moviments també arriba fins damunt el meu pit i les puntes rugoses i vermelles de les seves sines m’exciten encara més.  

Navega ella amb remor constant i naufrago jo en el desori de la sexualitat. A la fi aconsegueixo vèncer la seva resistència i l’he voltat altre cop posant-me novament damunt i notant els seus talons empenyent-me totalment endins. 

Fins que finalment, tot l’humà té un final, entre sospirs, gemecs i brutals arquejades hem sucumbit, l’un dins l’altre, amb un esclat íntim a la darrera expressió de passió.   

Hem descansat abraçats una estona, només una mica més, solament un xic. Se’ns ha fet tard, portats per la intensitat de la nostra trobada ha passat el temps sense adonar-nos. Després de vestir-nos,  ens hem donat un lleuger bes a la boca i ens hem acomiadat amb un breu:

¾    Fins ara, a l’hora del sopar.

¾    Amor meu! – M’ha dit en tancar la porta del temple de la nostra passió- Te’n recordaràs del regal per la teva mare? Avui, ve a sopar i vaig molt tard per preparar-ho tot. 

És què a la meva dona i a mi ens agrada rememorar, de tant en tant, com era quan ens trobàvem essent uns jovenets sense cap càrrec familiar.  

Miquel Pujol Mur.

ELS PRIMERS ROVELLONS.

El dia ha començat fresquet, l’aire nocturn refredat per la petita pluja de la matinada ha fet baixar uns graus el termòmetre. En arribar al bosc l’herba mullada està solejada per un tímid sol matiner. 

Els núvols que a primera hora han descarregat l’aigua encara no han fugit del firmament i el sol; com en un joc de llums, uns moments brilla il·luminant la terra, i altres; com si estigués enutjat, la cobreix d’ombres.  

Hem aparcat el cotxe en un racó del camí. Un xic apartat de la pista per a què no fes nosa a altres vehicles que amb les mateixes o uns altres intencions hi passessin. 

No hem portat els cistells, primer pel seu embalum, segon per vergonya. No ens podem imaginar amb una cistella gran i dos miserables “boletets”  enmig. Mostrant a tothom amb això la nostra manca de perícia en l’art de recerca de fruits boscans.  

Tampoc ens agrada l’estratagema de posar herbes al cul del cistell i adornar la part superior amb els bolets trobats, com si fos la toia d’una núvia.  Orgull o modèstia, no sé a quin platet de la balança posar la nostra decisió de cercar bolets portant una bossa dins la motxilla fins al just moment de trobar-ne.  

Així, poc a poc, rastrejant el terreny com fures, mirant el terra com si haguessin perdut un bitllet de 100 €, avancem lentament pel bosc. Nosaltres no tenim comptes a paradisos fiscals ni sobres sota mà que puguin alegrar el nostre dia a dia. Però així i tot, som contents per poder viure respirant l’aire no emmetzinat de les muntanyes i tenir salut per caminar, malgrat no trobem bolets pels boscos.  

Caminar, mirar, explorar moure l’herba, observar sota els brucs, veure l’ombra dels arbres, mirar pel cantó ombrívol del sota bosc allà on comença el despenjat i tota una sèrie de lliçons escoltades com si fossin d’un manual detectivesc boletaire. 

La paraula televisiva de caçadors de bolets no m’acaba de convèncer ja que les nostres buscades preses no és mouen. Que més voldria que assegut en un tamboret de tres potes, amb una escopeta de balins a la mà veies passar els bolets, un a un, davant meu i aleshores ràpidament, disparar i  que l’objectiu caigués directament al meu sarró. Poso escopeta de balins perquè les meves conviccions no són de disparar amb armes de foc. Tampoc veig clar disparar amb cartutxos de perdigons perquè només recolliria la pols i les miques del desitjat “boletus” 

Una estona caminant i aleshores...Oh, meravella! Senyor del cel! Com podem ser tan formosos! Nascuts a la terra, crescuts de la rosada, alimentats de matèria orgànica i  de tantes variants terrenes llueixen enmig del prat, com una ofrena al nostre sacrifici de caminar, cinc sagrats rovellons de formes arrodonides, d’un color vermellós i que al treure’ls del seu niu de seguida notem el seu pes de carn saborosa i neta plena de totes les fragàncies de la naturalesa.

Quasi com en una pregària, ens agenollem per agafar aquesta benedicció divina oferta a uns pobres humans boletaires. Igual que el poble jueu al rebre en el desert el manà que els retorna a la vida, així robarem de la terra els nostres ben trobats rovellons. 

Després cobdiciosos com som els humans hem continuat la nostra recerca portats per aquella ambició tan humana d’aconseguir-ne més. Però aquests han estat els primers rovellons del nostre inici de temporada.  

Miquel Pujol Mur.

CAMINANT PEL RIPOLLÈS: CAMÍ VELL DE NÚRIA.

Sempre parlem de les magnífiques caminades que fem i el nostre gaudir del paisatge; de la companyia, malgrat siguem pocs; i de tantes coses que ens fan passar un bon matí o en alguna ocasió un agradable dia. Més, aquest grau de sempitern triomfalisme hi ha cops que manca, i aquesta crònica va ser d’un jorn que va fallar. 

Havíem començat el dia molt d’hora, com sempre quan volem allunyar-nos del nostre Berguedà, i replets de bon humor. 

La nostra arribada fins a Queralbs va ser correcta i animada. Sense esperar-nos gens en el mateix pàrquing vam esmorzar. Eren dos els motius: el primer, per gana de menjar, i el segon, purament més pràctic, per no haver arrossegar muntanya amunt l’entrepà i la beguda. Ai, a certes edats, el mínim pes molesta!

Ja en una altra ocasió havíem fet el camí vell o camí dels Pelegrins, que des de Queralbs puja a Núria seguint la riba del Fresser.  

Aquesta vegada teníem en la memòria el que ens va costar la primera vegada, el què van patir, seria millor dit, la pujada anterior fins el santuari de la vall però com els humans som moltes vegades reiteratius i tossuts van decidir fer la caminada pel mateix lloc. 

Però aquest cop va ser diferent, l’anterior vegada fa dos anys, pujaren per la mateixa època però, - Ah, Senyor!- la climatologia ha fet un canvi transcendental. Recordàvem els 831 m. de desnivells com una dura prova, però en arribar al pont del Cremal i canviar de riba el dia va ser fresc i la pujada la vam realitzar amb un forro polar posat malgrat fos estiu. Aquesta cop, no, amb màniga curta i endavant.  

A mi, particularment, va passar-me com als corredors de bicicleta, vaig portar fins dalt a la vall una “pajara”, més aviat, pel que vaig sofrir devia de ser un estruç gandul a sobre meu. 

No tothom li succeïa el mateix molta gent, si molta gent, pujava i baixava per la contrada sense contratemps. Però a mi quan veia pujar al cremallera per l’altre vessant de la vall em penedia de no haver comprat un bitllet i ascendir pel mitjà mecànic. 

 

 

Però no hi ha mal que cent anys duri. Poc a poc, passa a passa, centímetre a centímetre, no escurço més la mida per què ja no puc precisar-ho, vam arribar al mirador i davant nostre s’obria meravellosament la vall amb el monestir tancant la panoràmica. 

Després d’un reparador dinar, del que tampoc vaig aprofitar gaire cosa, adquiríem els bitllets de baixada com ja era la nostra intenció al planificar la sortida. 

Bé aquesta va ser una caminada una mica malastruga però que va acabar bé. Satisfets d’haver complit el nostre propòsit i amb aquella dubte sempiterna, són els quilos o els anys.  

Però en el nostre pensament una paraules sonaven instintivament , tornarem a pujar, tornarem a sofrir però complirem el nostre camí. 

Al cap d’uns dies tornàvem a preparar una altra sortida a Núria. 

No sé que teniu muntanyes que ens agradeu tant.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia:  M. Rosa Planell Grau

DIADA DE CATALUNYA. 11 SEPTEMBRE 2014.

Avui és un dia força important per escriure sobre una història prou coneguda i reivindicada en moltes ocasions per  persones que escriuen i parlen molt millor que un servidor. 

Només dir que potser ja es hora que es permeti a una nació amb una llengua i cultura pròpia decidir el seu futur. 

Han passat 300 anys -1714-2014- d’un situació que no havia de produir-se mai.

La guerra i el sotmetiment no és una solució que beneficiï a ningú. 

Negar als drets dels ciutadans sense negociar, tampoc. Desitjo que el seny guanyi amb la seva lluita i almenys s’acordi, legítimament, votar la raó de ser del poble català. 

Els mitjans per fer-ho són a les mans dels uns i el altres. Desitjo que la intel·ligència i la bona voluntat també. 

Miquel Pujol Mur.

GUERRA AL DESERT. II

Ha passat una setmana i el coronel torna de permís a l’antiga capital. Està content gràcies a una autorització especial pels mesos de permanència en la guerra. El departament d’Estat ha fet una excepció i ha permès la visita dels familiars d’un grup d’oficials. 

Ha deixat tota la vestimenta de combat i l’equip reglamentari i vestit amb l’uniforme de gala viatja amb els altres afortunats oficials al millor hotel de la ciutat. O el que queda del millor hotel ja que les desfetes de la guerra arriben a tot arreu. El ministeri no s’està de res pels homes que compleixen amb escreix la seva missió. 

La filla, la nena com li deia, nota que fa molt que no l’ha vist. Com ha crescut i madurat al mateix temps. No sembla la mateixa, no fa tant temps que els va visitar, però està més alta i ja no sembla la mateixa. Com si a l’estar sola hagués pres una força interior que la fa més gran. La dona, també, no ella està com sempre, bonica i elegant, el seu perfum com sempre l’obnubila i portat pels records rememora quan la va conèixer. Eren llavors dos joves que volien menjar-se el món. 

Han passat els anys però ara després de tan temps separats necessita parlar una estona en la Dorin. Vol gaudir una estona a soles amb ella. L’alt comanament ha tingut la bona idea de muntar un servei per acompanyar els fills dels oficials. Una hostessa de l’exercit els portarà a visitar un lloc on han muntat un petit parc infantil on distreure’ls, mentre els pares passen una estona relaxada i intima. 

La tarda ha transcorregut plaent, més tard el sopar ha estat  formidable i exòtic, ple de menges pròpies del país però preparades al gust occidental. Els homes fan saber a les seves dones que no sempre el menjar és tan satisfactori i moltes vegades el “ranxo” militar només és una ingesta per mantenir el cos. 

Una notícia enorgulles al coronel Douglas, per mitja del seu cap, el general sap que l’han proposat per un ascens. Veu davant seu, un món millor quan acabi aquesta guerra entre un combinat de forces militars dels països més forts del món contra un grup de miserables beduïns, que només tenen la sort de malviure en un país ple de pous de petroli. Perquè rere de tota l’ajuda sempre hi ha uns interessos econòmics a respectar, sigui petroli, la reconstrucció i les obres civils. Curiosament els han de pagar el poble vençut i els realitzen lucrant-se els destructors. 

La família torna a la suite reservada al últim pis. L’habitació havia estat magnifica i encara conserva, malgrat la guerra, una bona aparença. El finestral està tancat i les llums il·luminen l’estança un xic lànguidament.  

Douglas recorda les nits passades al desert amb un cel transparent on brillen les estrelles i la lluna aclareix totes les ombres. L’oasi i la pau on es respira tota la meravella ancestral d’un territori recòndit i mil·lenari. El silenci només és trencat per cant monòton dels beduïns al voltant del foc i l’udol d’algun llunyà animal. 

Mireu que és formosa aquesta terra. Gaudiu del millor del món.- són les paraules que surten fervoroses de la boca del militar i sense pensar-ho gens com volen fer la millor ofrena possible a la seva dona i la seva filla va a obrir el finestral a l’aire nocturn.  Els hi vol ensenyar el paisatge de la nit amb el cell quallat d’estels damunt la sorra. 

Han tancat les llums per precaució i descorren els finestrals. Només descorre una mica els pesats cortinatges de la balconada un projectil, no se sap si amic o enemic, irromp en la sala i esclata devorant en el seu foc la vida de l’oficial, la seva dona i la seva filla, a més de molts  més ocupants de l’immoble.  

Després de la flamarada i l’explosió només queda un instants de vida en el qual els ulls de l’oficial contemplen el cel, les estrelles i el desert. 

Per què una guerra? No és possible l’enteniment entre els homes i dones dels països d’aquest món anomenat Terra. 

Miquel Pujol Mur.

GUERRA AL DESERT. I

El coronel Douglas Hunter, oficial de comunicacions i els seus homes muntats en vehicles lleugers segueixen el camí que marquen les cadenes dels tancs que davant seu avancen obrin el camí. Els soldats d’infanteria pujats en camions de transport de tropes observant atentament els voltants de la pista i el poblat, quatre cases mig derruïdes, cada vegada més proper. Esperen el moment que ja prop dels primers edificis mig en ruïnes el oficials els manin baixar a la sorra del desert i amagant-se rere les moles d’acer caminar fusell en mà cercant l’emboscat enemic. Només s’escolta el so dels motor dels monstres d’acer i els dels vehicles que els segueixen. Els aparells de radio-comunicació sonen en la part posterior del vehicle que porta al coronel, un parell d’homes posen en contacte a les diferents parts de l’exercit.

 

Res altera les tropes dels països confederats en la seva lluita contra el dictador que s’ha atrevit desobeir les ordres del països més poderosos de la terra. Bé, aquesta era la primera suposició ara després de derrotar-lo no saben exactament contra que lluiten. Però les gents del país si que sap que cada vegada viuen més miserablement  i que si abans malvivien sota els capricis del dictador, un individu del seu propi país, ara moren igualment bombardejats per totes les faccions en lluita.

 

Els quatre  genets de l’Apocalipsi han estès les seves urpes pel país que es defensa com pot contra la pesta, la guerra, la fam i la mort. Tot ha estat destrossat o saquejat amb la excusa de la seva conservació del patrimoni humà. Però el poble mora gràcies a l’armament i el foc creuat d’uns i altres. 

El coronel Douglas assegut al seient del costat del conductor mira amb recança el paisatge i recorda com l’havia visitat en el seu viatge de graduació. Aleshores havia admirat els meravellosos tresors deixats per les diferents civilitzacions que havien viscut en aquell territori. Molts d’aquestes admirables obres actualment són caigudes, abandonades i mig ensorrades en l’arena. També sent enyorança pel tracte amable i amistós de la gent senzilla del poblats on va pernoctar i conviure. 

Ara només veu destrucció, i nota la por a morir que tenalla els pensaments dels seus propis homes. La formació on serveix ha de fer una neteja del poble sota la sospita que grup enemics armats s’amaguen en les restes quedant així a la rereguarda del front de batalla i poden produir emboscades, escaramusses i altres atacs guerrillers. Al mateix temps el grup ha d’assegurar la posició per a què el gros de la línia de foc pugin establir una via de subministrament d’armes i queviures.  

Tot està en silenci només trencat pel remor dels motors. Un sol inclement cau sobre el terra i la panoràmica brillant sota els raigs solars és enlluernadora. A la llunyania s’escolta el so dels canons segurament bombardejant la capital de la regió. 

Sobtadament veuen venir en direcció seva una ambulància que corra donant tombs en la pista  mig asfaltada. El conductor fa que corri a una velocitat inaudita pel estat dels ferits que pugi haver en el seu interior. Mentre condueix fa sonar el clàxon com avisant d’algun perill. 

L’avantguarda para sorpresa i estableix posicions per cas d’atac. Els infants han saltat dels camions, i protegint-se amb els vehicles avancen per la sorra fins a les moles d’acer per veure que és el que succeeix i informar. 

En aquestes una doble detonació sona d’una runes de pedra i l‘ambulància esclata impactada pels projectils. El vehicle s’alça pels aires i fent quasi un doble salt mortal s’estavella contra el sòl. Les portes s’obren i cauen de dins una sèrie de lliteres amb els homes que eren allitats. 

Els tancs responen a l’atac i poc després la posició enemiga és arrasada completament, però des del poble continuen disparant contra soldats. Algun cau malferit. Bombes i explosions travessen de una línia a l’altre. Sona en l’aire el xiulet dels projectils i el seu soroll a l’impactar damunt la sorra que es tenyeix del color vermell de la sang. Un grup d’infants recolzats per la presencia dels vehicles pesats avancen i malgrat la forta resistència guanyen la posició. 

El coronel Douglas mira el vehicle sanitari completament desballestat i observa com retiren a una soldat. Després s’assabenta que li van tallar un braç per causa d’una explosió d’una bomba terrestre, ara degut a l’accident ha perdut l’altre. Segons el seu assistent quan l’han recollit ja estava desvariant, no és queixava del membre darrerament perdut, sinó de l’operat. Quan la retiren exhala el darrer sospir i els seus bells ulls, de color verd mar, ja morts miren al desert. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

CAMINANT PEL BERGUEDÀ. EL GORG DELS COLOMS.

Havent arribat a les nostres mans el Pànxing  i en el seu interior la ruta al Gorg dels Coloms, escrita per Josep M. Rossinyol, es va despertar en el nostre ànim la curiositat de conèixer aquest racó de la nostra geografia berguedana. 

 

La ruta del “Russi” anava acompanyada per una companyia i una part gastronòmica que nosaltres no portaven, però que hi anem a fer.  

Una part de la nostre intenció era també visitar el lloc i l’església de Sant Marc de cal Bassacs. Moltes vegades la havíem observat des de la carretera, però ens passava com quan has de visitar un parent molt pròxim, sempre deixes la visita per un altre dia.  

No s’ho prendrà a mal som tant de família!  

Però aquesta vegada vam decidir assolir i reunir els nostres dos pensaments: caminar un xic i tocar, així ben dit, tocar l’església. 

En poca estona aparcàvem davant de l’església que ens va sorprendre per seu mida de lluny no semblava pas tan gran.  Molt curiosa  és la roca que sembla un absis i que exerceix de sagristia. L’edifici està en on estat de conservació i és celebra un aplec, el vot a sant Marc, prou reconegut per les persones del poble i els nens dels col·legis de Gironella. 

Ja una vegada fotografiada i observada l’església seguirem el camí seguint la relació escrita. Pujarem tranquil·lament el tros descrit com el desert de pedra, curiosa formació geològica fins a les tanques del càmping i seguint el camí ens arribàvem a Viladases, una gran casa pairal, sembla tancada com moltes del país. El Russi, en el seu escrit ens comenta la existència en aquest lloc d’una vil·la romana del mateix nom, avui dia desapareguda.  

El camí és ampla i permet recrear la mirada en el paisatge típic amb masies situades a certa distància les unes de les altres. Al fons és veu la taca verda de les ribes de la riera de Clarà que amb les seves aigües dóna vida a tot una franja arbrada al seu entorn. 

Curioses les passeres de gegant per travessar  d’una riba a l’altre, tot un exercici d’equilibri. 

Vertaderament de coloms no se’n veia cap, l’aigua era tèrbola, a més el dia anterior havia plogut. Aleshores, si ens parlava d’aigua bruta en la seva crònica, imagineu-vos la nostre visió. 

Vaig recordar haver passat en una altra ocasió amb motiu d’una caminada. Però no ens va fer cap recança, caminar és viure també.  

Seguint la ruta marcada vam pujar pel punt indicat per la fita de pedres i per corriols i pistes d’un verd luxuriós com correspon a aquest estiu, potser un xic aigualit, vam retornar al nostre inici. 

Però l’home és humà i comet molts errors, i nosaltres en van cometre algun, perquè van seguir un altre camí i no vam veure les roques de Sant Marc ni el seu zoològic imaginatiu. 

Ara amb un mapa a les mans ja les hem localitzades i tornarem per saber que s’amaga en les seves formes capricioses. També volem trobar una, no sé com dir-ho està descrit com una tomba i restes d’un poblat iber? Però són molt minses les proves per trobar-lo. 

Gràcies “Russi” pel teu escrit i esperem poder seguir–ne d’altres. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.