Buscar
un pis, un sarau impressionant, a més amb pocs cales. Sort de l’avia del noi
que viu en un pis del temps de la quica. Tant gran, que actualment els nous
arquitectes en farien quatre. Els hi deixarà una habitació espectacular amb
bany, que s’ha hagut de fer nou, també era dels temps de la quica com tota la
casa. Clar, com encara estudien, malgrat treballin una mica amb aquests nous
contractes del govern, es repartiran vindré a menjar a casa dels pares, això si
per torns, un dia a casa d’uns i l’altre a casa dels altres.
Ja
posat en marxa la solució als problemes dels fills, l’Egus amb la sentencia del
metge damunt seu, com l’espasa de que només s’aguanta per un pèl, ha volgut fer
una mica d’esport. Un amic li ha deixat una bicicleta per començar a moure’s.
Bicicleta, exercici, equilibri, suar, casc, el selló insofrible, quin mal.
Total una setmana de prova i tornar l’aparell que el “trasero” ja no el deixava asseure’s.
En
pla esportiu el Egus ja ho ha provat tot, la piscina, no li satisfà
exageradament l’aigua, millor dit no li agrada gens. Això d’aguantar el tub i tirar-se la piloteta
ho troba massa infantil. Caminar o córrer per la ciutat amb calces curtes ho
considera massa naif. Amb pantaló llarg molt aparatós i calorós.
Anar
a la muntanya encara recorda quan va anar a buscar bolets i va tornar
esgarrinxat per tot arreu. A més tindria que llevar-se d’hora i agafar el
cotxe.
Finalment
ha decidit dedicar-se a l’esport intel·lectual, llegir, jugar a escacs, fer
mots encreuats i ara està dubtant si jugar al tuti o al bridge, que no sap ben
bé que és.
A
l’altre filla, se li va ocórrer dir que anés a jugar a petanca. A petanca si
amb les boles, a tirar les boles apropant-se al bolig i separant les altres
dels contraris. Hi va anar una tarda a veure una partida i va tornar esmaperdut
al veure a dos avis que una mica més arriben a les mans per que un havia tret
la bola de l’altre. No, no, discussions, no.
La
Marta, la seva Marta amb els preparatius del casament, la gimnàstica i berenar
amb les amigues, sembla que també l’ha deixat al marge.
L’Egus
tanca amb cura el full dels mots encreuats, recull els estris, paga el cafè al
sempre atent Marcel i marxa a dinar a casa.
Al
sortir del bar ensopega una noia jove que li va una mitja rialla com a
disculpa. L’Egus somriu també, pot ser uns records l’han tret del núvol de
quimeres de dintre el cap. Observa poc després un nen, un infant que camini
bambolejant-se en les seves infantils i tendres cametes. Serà així el seu nét?
Poc després passa per davant d’un supermercat i malgrat les paraules del metge
entra i compra el producte magistral que cura d’arrel el seu mal i malgrat sap
que la Marta no estarà a casa embolicada en el seus quefers de mare i futura
àvia. Que tindrà que escalfar-se el dinar i que romandrà sol prem el paquet com si fos salva-vides i
somriu alleugerit dels seus problemes.
No
pot ser d’altre forma, una rialla, un somriure, les insegures primeres passes
d’un infantó serveixen per trencar en moltes ocasions el mals pensaments.
L’esperança també.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada