ANUNCIS PER GUARIR EL COLESTEROL. I

L’Egus assegut com sempre a la seva habitual tauleta del bar mirava amb cara sorpresa els mots encreuats. No entenia que aquelles paraules, de les qual tenia molt clar el seu significat, no quadressin en el caselles. Feia pocs dies havia comprat; amb l’ànim de treure, almenys una estona, els pensaments inoportuns del seu cap, uns mots encreuats de mida gegant sobre muntanyisme. 

Li havien costat diners, però la plana ocupava tota la taula per a quatre persones del bar. S’havia comprat també un diccionari en català, més gran del que tenia a casa, una goma i un llapis nous. A més portava un bloc on apuntava les paraules quan li semblàvem adequades. Però, amb això i tot, no havia forma humana de posar-les bé. Ni bedoll, ni faig, ni muntanyenc, ni fondalada, ni esbarzer i  ni molt menys giragonsa, lligaven en els blancs quadrats de la pàgina. 

Feia dies que no havíem parlat d’ell, però han estat uns dies amb moltes peripècies a la seva ben ordenada vida. Bé, ordenada fins que van passar el successos que van fer un daltabaix a la seva tranquil·la existència. 

 

Primer el seu metge li va dir que tenia una mica de colesterol a la sang i que no havia de preocupar-se, però si fer una mica de bondat. El seu intel·lecte ho va assimilar força bé i com normalment el televisor està en plena campanya d’anuncis del producte, va lligar ràpidament una cosa i l’altra, preguntant amb veu de qui té solucionat l’entrebanc.

¾    Quants D...... prenc al dia? 

La mirada compassiva del metge el va pertorbar encara més i la resposta també:

¾    De moment cap, però faci exercici diàriament. Camini, sortí a passejar amb la dona. Vagi a un gimnàs, nedi i sobretot mogui’s. Per la seva resposta ja veig que mira massa la televisió. – I donant-li una còpia de l’anàlisi on havia marcat amb asterisc el punts febles i amb un retolador vermell el més greus, l’acomiadà donant-li la mà. 

L’Egus ja és normalment un home aprensiu i baixà per les escales capcot. No va voler esperar l’ascensor, no sortís mentrestant el metge i al veure’l fent cua, llavors li recriminés davant de tothom la seva manca d’actitud esportiva i preventiva. Mentre baixava mirava el blanc paper i només veia les marques vermelles del retolador, li semblava que eren les signatures de la seva pena de mort. 

 

És que l'amic Egus fa una temporada que té els ànims, vulgarment direm, per terra. Des del dia que la seva filla, es presentà a casa amb el xicot. Aquell noi que a ell per fer-li alguna cosa és que no li fa, ni fu ni fa. La parella, bé el noi callava i només parlava la filla per dir-los-hi, com si no fos res de greu, que estava embarassada d’un mes i es volien casar abans que la panxeta fos massa prominent.  

Ja ho sap que això de ser avi és un pas més a la vida humana i que un nen alegra molt la vida dels pares. I la dels avis, als quals a més els ocupa molt temps. Però ha estat una bogeria. La Marta va fer un bot de la cadira que una mica més la trenca, no una mica més no, el crec del seient va ser espectacular. Això que quan les van comprar el venedor els hi va dir que  eren molt bones. Una mica més es desmaia, però com sempre ha estat una dona pràctica ho va entendre de seguida i va posar- se a arreglar-ho tot. Semblava ben bé que fos la culpable i no de la parelleta.

 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.