I TOT VA COMENÇAR UN BON MATÍ.

Estava mig endormiscat perquè era bastant d’hora aquell matí. Era una d’aquestes situacions que et dius a tu mateix lleva’t i deixa de fer el manta, que avui és un dia festiu, que has d’aprofitar per fer totes aquelles coses de lleure que tant t’agraden. Però per l’altre costat aquella galvana interna en deia: va una mica més de llit no fa mal a ningú. 

Com llevar-me tranquil·lament sense presa i sense pausa. Esmorzar llegint el diari, sentir les darreres notícies i després vestir-me per fer una mica d’esport. Més que res, caminar pel bosc o pel proper parc observant la naturalesa i potser màxim trencar una mica la suor. És tan agradable quan saps que després t’espera una bona dutxa! Quan de sobte sonà el timbre de la porta. Posant-me una bata per sobre vaig anar-hi per obrir-la però, com vull tenir molta cura de la meva intimitat primer vaig mirar per l’espill. 

No me ha agradat mai rebre l’ensurt de visites de venedors a domicili o d’aquells que et volen salvar l’ànima, siguin del credo que siguin. 

Però al mirar vaig dir sorprès :

¾    Manoi! La policia!- quasi crido tot esglaiat. I mentre em posava bé el batí; pel meu cap passava amb ràpida successió de fets quant multes de trànsit tenia pendents. M’esposarien!

¾    Mani?- vaig dir quan treia el forrellat i obria amb nervis la porta.

¾    Veurà, senyor- em va dir la policia, una jove ben plantada, amb un posat de cara massa seriosa pel meu gust.- Els seus veïns ens han comunicat que han vist a un lladre entrar per la finestra del seu pis. Tenien por que li hagués fet alguna malifeta o l’hagi robat coses de valor.   

Em vaig contenir, per no petar-me de riure. I com n’era de seriosa la noia!

¾    Senyoreta policia- li digué obrint-li més la porta-, passi, mes amb el desgavell que hi ha dins casa meva, vostè mateixa s’adonarà que no podré endevinar mai si em manca alguna factura no pagada. 

Va fer una mirada al meu caòtic habitatge on tot mostra l’existència d’un home solitari. Això sí, jo sé trobar les coses en un lloc o un altre, naturalment després de buscar mitja hora però ho trobo.  

Va mirar-me i amb un somrís va dir-me:

¾    Em caus bé, necessites una mà femenina que et faci posa ordre a la teva vida però, ets simpàtic. T’espero al bar de la cantonada per prendre un cafè. 

Va marxar i tot de presa em vestí tal com m’havia manat. Això de l’ordre ho comprenia bé, però em fa basarda posar una guàrdia rere meu, ordenant la meva vida.  

Però una guspira entremaliada de la seva mirada en va decidir baixar al bar.   

Pocs mesos després era emmanillat per tota la vida amb aixó què diuen casori. Ah! I sense indult!!  

Sort que el seu somriure m’enlluerna i me m’ofereix els seus llavis contínuament com una dolça llaminadura. Serà així tota la vida? 

Miquel Pujol Mur .