Tot
començà un dimecres al matí; seria més precís dir, molt d’hora al matí. Aficionats
a caminar van decidir visitar el refugi de la Culassa. El circ de la Culassa és el lloc on neix el Segre. En aquest punt hi conflueixen el rec de la Font del Segre, el de la Font Blanca, el de la Coma Dolça, el de Finestrelles i algun altre més que aporten també el seu cabdal.
Quan
surts d’hora, com vam sortir nosaltres, també arribés a final de trajecte a primera
hora, i així va ser. A l’aparcament a l’entrada de Llo vam ocupar el primer
espai de la futura renglera de cotxes aparcats.
Una
vegada carregats del nostres estris muntanyencs vam iniciar la nostre
singladura per la pista asfaltada. Una vegada passat “Els banys de Llo”,
establiment que aprofita una falla del terreny per oferir banys d’aigua termal
i sulfurosa a 35º. Val la pena provar-ho, com hem fet en més d’una ocasió i encara
actualment tenim ganes de tornar. Bé, un cop passat els Banys, la pista
continua asfaltada fins a arribar al pont que separa el camí de Finestrelles
del que porta a la capella de Castell Vell. A partir d’aquest punt la pista continua,
però, ja és de terra.
L’entorn
és bonic i bastant ombrívol i al nostre costat baixaven les aigües del riu amb
aquell remor que fa l’aigua quan davalla amb força entre les parets pètries
separades de les gorges només per la pista.
Una
vegetació rica en plantes boscanes, i entre elles, les dels gerds que encara
eren massa verds però feien pensar en una propera i abundosa collita de fruits
silvestres.
A
partir de l’establiment dels Banys està prohibit pujar amb cotxe només pels
serveis d’urgències i els habitants de les cases disseminades del llogaret,
segurament només els del mas Patiràs. Hi ha també el començament de la via
ferrata, pels amants de l’escalada, que puja per les parets de roca fins a Sant
Feliu del Castell Vell.
Poc
després una cruïlla, assenyalada en un rètol amb la indicació de bucle dels
Maquisards, aleshores fèiem la nostra parada obligatòria per esmorzar, que
sense aliment la màquina humana també defalleix. Segurament, no tant com un
cotxe sense gasolina, però perd molta força.
Després
de la breu parada i ja una mica més animats repreníem el camí i la costa amunt.
Persones que corrien ens van avançar saludant-nos amablement amb el clàssic “Bon
jour”.
Van
quedar admirats d’una dona jove que pujava amb un ritme i una lleugeresa admirable
i envejable. Poc després tornava a baixar i no vam poder de preguntar-li si
havia arribat a dalt i aleshores vam entendre en el nostre mal xampurrejat
francès i el seu també mal espanyol que feia cada dia una cursa de temps. Sortia
a caminar una hora i quan havia passat el temps reglamentat tornava a baixar: Però,
caram! com de presa feia la ruta.
I la pujada pujava i pujava, mai tan ben dita
aquesta frase. Pujava unes vegades vora les gorges i altre allunyant-se com jugant
a la cuca amagar. Però nosaltres amb la fe de l’existència ja viscuda també ens
esforçaven i poc a poc pujàvem.
Altres
persones van passar davant nostre, però el desànim no entra en el nostre ideari
i vam seguir fins a creuar el darrer pont que posa el refugi de la Culassa al
nostre abast.
El
refugi té una part tancada i l’altre oberta a tothom. Aquesta darrera estància
està en bastant mal estat, però serveix d’aixopluc en cas de necessitat. Els
humans, quan una cosa no es nostra no tenim generalment la cura adequada. La
font, promesa en les dades, tampoc rajava aigua malgrat la seva abundància pels
voltants.
Un
camí amb marques blaves ens indicava el camí per arribar a la font del Segre i la
seva continuació fins a Núria. Un altre rètol ens parlava de la collada, però
nosaltres, amb aquesta toma de contacte en teníem suficient.
La
vista de la vall ens situava el poble de Font Romeu davant dels nostres ulls.
Un
altre jorn sabent el camí i les necessitats alimentàries ens vam prometre
tornar.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada