CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. II

¾    Havia de parlar amb el cap dels guardes forestals i donar-li un faisà que havia caçat. El nen, descalç com sempre i vestit amb la roba deixada per petita pels seus germans, va marxar alegrement cap la llunyana casa dels amos. Però, al poc temps, els seu pas va anar minvant ja què la sorra es clavava als seus peus, més acostumats al terra del bosc que a l’arena que engravava els camins.

 

Quan era molt a prop de la mansió va veure en una de les terrasses al fill dels marquesos. Un nen, aproximadament de la seva edat. Era assegut en una butaca, tapat amb una bonica manta de quadres molts alegrois. Va fixar-se en els peus i li va veure les lluentes sabates que calçava. Eren d’una pell forta i al mateix temps flexible. Aleshores va mirar els seus cansats peus. No els tenia gaire nets degut a la terra i la pols del camí. A més, eren un xic ensangonats per les ferides provocades per les arestes de la sorra. 

Caram!!!- Va pensar- Jo també voldria unes sabates com aquelles. Com correria aleshores. El bosc i les muntanyes serien petites per a mi. Podria ajudar al pare a recórrer els camins del bosc perseguint els animals per caçar-los. També, podria ajudar-lo a perseguir els furtius que cacen amb paranys a les terres del marquès. El nen de la terrassa també va observar a l’Abel.  

Fem un darrer esforç va arribar fins a casa del guardabosc major i va donar-li la peça de caça. Quan marxava una minyona va apropar-se i va xiuxiuejar quatre paraules a l’orella de l’home. Aquest girant-se va manar-li: Renta’t els peus i segueix a la mossa. El noi ràpidament va obeir i poc desprès seguia a la serventa.  

Van travessar diverses estàncies que van fer obrir atònits els ulls del noi. Eren plenes de rics mobles i amb tapissos que penjaven de les parets. Quina diferencia amb el exigües i pobres andròmines que moblaven la cabana on vivia. Després baixaren una escala fins a la cuina. Caram! Si la cuina on feinejaven sis cuineres, era també més gran que tota la seva casa, amb els corrals inclosos. 

Una cuinera a l’observar les xuclades galtes del noi i veure’l tan prim va donar-li un tros de pastís sobrant del dia anterior. No va durar ni dos segons a la boca famolenca de l’Abel. Finalment seguint a la criada pujaren per una escala i van arribar a la terrassa on era el nen de les sabates boniques. 

Hola! - va dir amablement l’Adam, ja que aquest era el nom del primogènit dels marquesos. - Hola, senyor- va respondre el xicotet. Vols jugar amb mi? – Sí, senyor- respongué. - Dóna’m aquell joguet. - mana l’Adam. – Tingui, senyor. El pare l’havia advertit que als amos hi ha que tractar-los amb educació i respecte. 

Miquel Pujol Mur.

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. I

 

L’avi Miquel passeja pel parc amb el seu nét Isidre. El matí és solejat i no bufa gens d’aire. És un plàcid i agradable dia de primavera. Han estat visitant els principals atractius que ofereix el lloc, han vist els gronxadors, el tobogan, la pista de sorra i el castell encantat. Fins i tot, el mogut nen  s’ha ficat a explorar dins de tots els racons de la simbòlica màquina de tren. Finalment cansats, potser més l’avi que el nét, han decidit reposar una estona en un banc proper a l’estany d’aigua. Alguna granota fa sentir insistentment el seu rauc. 

 

El banc es situat sota un gran arbre i un bon dia, com avui, els protegeix dels raigs solars. Beuen una mica d’aigua que previsorament han portat i l’un al costat de l’altre, romanen asseguts. L’Isidre, girant el seu ros cap pregunta:

¾    Escolta avi, tu deus saber contes? Per què no m’he expliques algun?

¾    Ull, Isidre! Els contes a vegades són molt llargs. No sé si t’agradaran els contes de l’avi.

¾    Va, avi, compta-me'n un!

¾    D’acord! Si no t’agrada m’ho dius i ho deixem per un altre dia que vinguis.

¾    Va, comença avi. Que m’agradarà molt.

¾    Escolta’m, Isidre. En un lloc molt llunyà, en l’antic país dels contes, havia el fill d’un dels guardabosc del marquès que habitava en una cabana enmig del bosc. Vivien, en l’humil casa, tota la família. Però com era el més petit dels germans...

¾    Sí, com jo.

¾   Calla, Isidre! Ara que he agafat per un cap el fil del conte no m’interrompis que em perdre.

¾    Va! Ja callo. Però continua, avi. Que tu en saps molts de contes.

¾    Això com era el més petit del germans gaudia de més llibertat que els altres, obligats a ajudar a les tasques de la casa. El nen, li direm Abel, corria lliurement pel bosc. Es banyava al gorg del rierol que baixava l’aigua pura i cristallina de la muntanya i de la neu.

¾    Buf!!! Quin fred!

¾    Si ja ho sé, a tu no t’agrada l’aigua freda. Clar, estàs acostumat a les comoditats de la ciutat. Ara, deixa’m continuar. Mira el conte és de molts anys enrere i el teu avi també en té molts. A vegades tots dos, el conte i la memòria de l’avi queden mig ennuvolats. 

¾    Continua, avi!- diu l’Isidre, posant tendrament la mà damunt la cama de l’home gran. 

¾    Doncs, l’Abel era allerat com el vent. Corria, nedava i pujava pels troncs dels arbres. Com un esquirol, lliure en l’aire i ràpid al terra.

¾    Avi, jo també em pujo als arbres. Ho vols veure?

¾    No m’aturis que em perdo. A veure?- l’avi rumia- Per on anàvem? A sí, ara em venen els records a la memòria.  Una vegada el pare va dir-li a l’Abel que havia de portar un encàrrec a la casa del marquès.

 

Miquel Pujol Mur.

UNA DONA MERAVELLOSA. Joan Jordi Miralles.

He llegit el llibre Una dona meravellosa escrita per Joan Jordi Miralles i publicada per l’editorial LaBreu Edicions dins la col·lecció Cicuta. D’aquesta novel·la s’ha editat ja la segona edició la primera de març 2014 i la segona de maig del mateix any. Aquesta obra és de la mida que particularment m’agrada 317 pàgines i no massa gran. 

Joan Jordi Miralles i Broto (Osca, 1977) és un escriptor català. Va rebre per la seva novel·la L’Altíssim el Premi Andròmina de narrativa el 2004 per aportar "un aire nou", destacant-ne la força insòlita i molt fresca, però, alhora, molt violenta en el seu lèxic.  

Un altra obra seva L’úter de la balena li va ser atorgat el Premi Vila de Lloseta. A més la també es de la seva producció la devastadora obra de teatre Això és Àustria ( Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom. 

També ha escrit i dirigit el migmetratge Die Müllhalde, així com les minisèries de nou format audiovisual Aborígens (2007), Oltre i limiti (2008) i Zoom (2010).  

La contraportada ens descriu així l’argument: La Neus és una dona que, malgrat tenir-ho tot, desitja canviar radicalment la vida grisa que li ha tocat viure. Però aconseguir- no serà gens fàcil. 

Una dona meravellosa és una novel·la valenta que ens capbussa en l’exploració radical de les veritats, atrapant-nos en un món addictiu i asfixiant; Una història que es bifurca d’una manera visceral i pertorbadora supurant coratge i tensió, voracitat i covardia. Un cant a la vida viscuda sense límits ni miraments. 

M’ha sorprès en el primer moment la força de les paraules empleades sense embuts ni subterfugis, sense amagar res. El context diria que és força real en aquest món en que estem vivim.  

Més que classificar a la Neus com una dona diria que més que res és un ser humà. Capaç de tot allò més bo i al mateix temps víctima de les seves dubtes i quimeres. 

Recordo l’època del accidents com el que sofreixen amb el cotxe. Va succeir en diverses ocasions i crec que finalment van agafar a algú. No sé si culpable o no. 

Molt real, val la pena llegir-lo sense espantar-se per la veritat dels fets argumentals. 

Quasi diria qui no ha tingut dubtes o temptacions que llenci la primera pedra. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

REVIU GAIÀ. EMMASCARATS I ENSABONATS.

Els bons amics de GAIÀ CAMINAXDESCOBRIR ens fèiem arribar la seva nova proposta per passar un matí agradable i també per aprendre aquells oficis d’antany que comencen a ser oblidats, si no ho han estat ja, per les noves generacions.

 

Una sortida no exagerada de quilometratge, un preu adient i passar l’estona caminat i gaudint d’una part més de la nostra terra. 

Des de la plaça central on hi ha l’Ajuntament començaven la ruta circular que ens portava a conèixer una part del terme de Gaià. 

Finalment i quasi arribant al punt de sortida ens trobàvem la ben assortida taula on podien fruir d’un ben merescut esmorzar de pa amb tomàquet i tastet a la brasa (botifarra crua, pels no berguedans) i beguda, sigui refrescant o el bon vi. Per acabar el tallat o cafè amb llet. 

 

Davant nostre havia una carbonera encesa que deixava sortir el fum malgrat la cobertura de fang. L’home que complia amb l’ofici de carboner tenia cura de què el foc no cremés amb massa força i així convertir la llenya amb carbó i no en cendra. Uns metres més enllà una gentil carbonera explicava la forma de muntar la llenya de la carbonera per aconseguir el tiratge del foc i la disposició dels troncs. També havia construïda una cabana per viure i vigilar el foc. 

I metres més lluny unes simpàtiques i simpàtics persones en feien una demostració com amb elements senzills fabricar sabó. Copiant l’escrit de Maria Estruch us passem la forma d’aconseguir un bon sabó segons una antiga formula.

Durant la lluna vella del mes de gener es solia fer la matança del porc a les cases de pagès. En acabat, amb el que quedava a la caldera després de bullir la botifarra negra, els bulls, cotnes i tall del perol... , es procedia a fer sabó.  Aleshores s'afegien a la caldera d'altres greixos que ja no es podien aprofitar potser perquè eren de l'any anterior i s'havien tornat rancis o, fos pel que fos, ja no eren aptes pel consum humà.

 

A aquesta barreja de greixos i aigua, en calent, s'hi tirava sosa càustica i pega grega i es feia bullir, bo i remenant sempre per la mateixa banda, per evitar que es tallés i que sobreeixís. Així es formava una mescla homogènia de color caramel, que quan s'enganxava al pal de fusta de remenar, ja estava a punt.  

Llavors s'apagava el foc i l'endemà ja tenien una roda de sabó del mateix diàmetre de la caldera i d'un gruix de vora un pam, de color crema més o menys torrada. El sabó es tallava en porcions petites i es posava a assecar almenys un mes. El líquid del cul de la caldera encara s'aprofitava per netejar el terra, la comuna o els draps vells. 

Aquesta era la manera tradicional de fer sabó, que vam voler reviure el passat diumenge 1 de març de 2015. 

I tan neta que la volen!", acaba la dita. 

Encara recordo com la meva mare en elaborava a casa. Després van sortir al mercat les pastilles de sabó Lagarto. Quants anys han passat tant per unes coses com per les altres. 

Val la pena conviure un matí amb la gent de Gaià. Tenen moltes i bones coses a ensenyar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

TRANSÈQUIA 2015.

El passat diumenge 15 del present mes en participat en la 31 edició de la Transèquia. Si la memòria no em falla aquesta és la quarta vegada que fem el camí que ressegueix la baixada del l’aigua des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla a Manresa. Tres vegades van estar de manera oficial i un altre d’oficiosa, per pur plaer de caminar.

 

Aquest any, segons dades, uns aproximadament 4500 participants van participar a fer el camí que davalla al costat de l’aigua. Malgrat s’han iniciat unes noves singladures la previsió meteorològica va fer que moltes  persones dubtessin a realitzar la cursa.

 

Un camí planer i fàcil sense pujades, només seguir el curs de l’aigua. El temps va fer més fàcil el nostre passejar; un dia fresc amb un sol present però un xic tímid, que ens permetia fer exercici sense cansar-nos.

“La Sèquia de Manresa és un canal construït al segle XIV que porta l’aigua del riu Llobregat, des de Balsareny, fins a la capital del Bages. La va projectar el mestre Guillem Catà i es considerada una de les principals obres d’enginyeria hidràulica de l’època medieval”. 

“Però el major èxit d’aquesta gran obra pública és que, sis segles després de la seva construcció, continua en ple funcionament i subministra l’aigua a la ciutat de Manresa”.  

Tranquil·lament van fer el recorregut observant aquest any que els ànecs, que en anteriors edicions niaven en llocs propers a l’aigua, no hi eren. No sé esbrinar si encara el temps no era propici per causa de la variabilitat atmosfèrica o per altres causes alienes. 

Un jorn a compartir i moltes vegades serveix per escoltar les paraules o converses d’altres caminadors. Aleshores et donés compte, si eren jovent en temps de canvi escolar, passar al batxillerat per exemple, que els problemes eren i són els mateixos que molts anys enrere.

 

Els serveis i els avituallaments van ser força correctes. Sempre sorprèn que en una caminada et donin el clàssic entrepà a la sortida de la ruta. Però sabent-ho d’altres anys, també t’ajuda a mantenir el cos actiu. 

Ara hem de pensar, però manquen molts dies encara, si ens serà possible repetir l’any proper.

 

La ruta va ser bona però quan finalment detens el teu caminar és quan t’adones que has fet el 24 o 25 quilometres. Les nostres cames i el nostre cos en general bé, però el cansament hi era. Tal vegada, potser els anys també tenen certa importància. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

EL CULLEROT GELÒS. II

Aquest és un estrany treball del taller d’escriptura de donar vida a un estri de cuina.  

Estic content la mestressa m’ha recollit de terra i com ja no sóc tan polit per estar penjat, ara m’ha ficat en el calaix. Però que veuen els meus ulls! Cul d'olla negra! Maleit llevataps! Caldera vessant! Ja m’ho havia dit el trencaclosques: “Mira que aquesta que tan estimes beu els vents pel forquillot gros”.  I jo no m’ho vaig voler creure. Què podia trobar en aquest sòmines de tres pèls? Ai, si ho hagués sabut, potser no m’hauria tirat des del penjador de la paret. Almenys, no estaria abonyegat! 

Però que estàs dient cullerot de tristos pensaments? Després de tant plorar, si hagués, hauria i tota aquesta "menjada de coco", com una feble cullereta de tres per quatre, per què no clamés al cel demanant venjança! Total per una bagassa de mal seient! 

M’ha traït! Cul de paella cremada! Gresós setrill de mal oli! Com pots suportar el veure’ls fent-se carantoines ensucrades! Ai de mi! Un cullerot gros no pot mai permetre que la seva estimada, davant dels seus propis ulls, faci moixaines en un  forquillot de mala raça. 

Tu trencaclosques et dono la llibertat si li trenques les pues al forquillot. Meva, és la venjança! L’honor del cullerot gran mai pot ser ultratjat!  Després m’aprofitaré de l’hora de la seva cita per introduir-me al seu reducte.  

Entro sigil·losament i em poso, en silenci, estirat al seu costat. Em mira amb els ulls mig tancats i acariciant la cara (per tant, sap qui sóc) em renya amorosament.

¾    Ja era hora que et decidissis, estimat! 

No sé què dir. Però el dubte enverina el meu cor. I si fos una mentida de la mala cullerota. Ai, caldera bruta! I si m’enganya, i pèrfida tant li dóna qui hagi al seu costat? L’amor, el dubte, la gelosia, lluiten desaforadament en el meu gros cap. A no! Els he vist amb els meus ulls, fent-se mútues carícies. Un núvol vermell omple el meu pensament. No! No! Llançant-me damunt del que tan estimo amb un cop de cap destrueixo la seva bellesa. 

La miro. Em somriu! Oh, trist cullerot! T’has deixat portar per les passions que han ofegat el teu bon cor. Tan entabanat tantes idees! I si no fos una meuca? M’allarga la mà i em diu en veu baixa:

¾    Només volia que vinguessis al meu costat. Si haguessis estat més decidit hauríem... 

Penedit, enrabiat amb tot i amb tothom veiem la seva bellesa deteriorada, m’abalanço damunt seu plorant i tanta és la meva aflicció que poc a poc sento estremir el seu cos de cullera grossa. 

Què puc fer? He mort la cullera del meu amor. No hi ha pau dins meu. Sóc una desgraciada desferra de cuina. No puc fer res més que fugir. M’arrossego entre els enquimerats membres de la coberteria i mirant per darrera vegada la trista despulla del meu amor crido:

¾    Vatua l’olla! - exclamo llançant-me de cap al terra de la cuina. 

L’endemà la mestressa veu el meu desori i agafant-me sento que diu:

¾    No serveix per res.- I em llençà a les escombraries.  

Miquel Pujol Mur.

EL CULLEROT GELÒS. I

Aquest és un estrany treball del taller d’escriptura de donar vida a un estri de cuina.  

Si jo hagués estat més valent ara no seia un cullerot solitari. Sempre penjat de la paret amb els altres de la meva espècie. Esperant, mentrestant, per ser utilitzat per una mà humana. Hauria tal vegada declarat el meu amor a la cullera grossa dient-li:

¾    Què formosa que ets, cullereta del meu cor-  A les del sexe femení sempre els hi agrada que els hi diguin això de petita i bufona- Tu, cullera alta i ben plantada, que regnes entre les culleres del calaix. -Això d’alta i ben plantada encara que no lligui amb el diminutiu anterior també els hi plau, així es veuen més estilitzades i a quina no li agrada ser una supermodel de les culleres. 

Ara, si hagués estat agosarat, gaudiria de la seva agradable companyia entremig de forquilles i ganivets. I les culleretes xiques, les de postres i les de cafè, dringarien joioses amb el seu so metàl·lic, com d’alegres campanes, mentre dansaven al nostre voltant. La cullera grossa i jo, el cullerot, una parella sense parangó i molt necessària entre els estris de la cuina.  

Hauria de fer un esforç. Sí, la propera vegada que ens trobem a la pica quan es renten. O millor seria quan estiguessin posats a assecar-nos, una vegada nets i polits. Quina vergonya que em fa, quasi el meu acerat cos es posa vermell només de pensar en romandre al seu costat. 

Vertaderament vaig fallar molt, quasi imperdonablement. Quan van posar-nos al rentaplats nou, ara no el fan servir gaire. Diuen que per dues persones no val la pena. Però aquell dia si que hauria pogut. Imagineu-vos-ho, tots dos junts, la quitxalla fent gatzara divertint-se amb les pessigolles de l’aigua calenta que bombollejava entre nosaltres. 

I nosaltres seriosos sentint les bombolles del sabó fent massatge al nostre cos. Banyats amb l’aigua tèbia, l’un al costat de l’altre. El líquid element amb la seva força ens apropava, quasi a tocar-nos. Ella amb un mig somriure, com estimulant-me i jo, com un infatuat carallot no vaig gosar a avançar-me i fer-li un petó a la lluenta galta. 

Covard! Indecís! Ploramiques! Ara et planyés pel que hauria estat la teva vida acompanyat de tan agradable parella. Hagués estat un feliç vagareig dins el calaix, un frec a frec continuo. Ara, si hagués estat ardit seria el rei del cullerots i regnaria amb la seva companyia. 

“Si hagués, hauria ara, tal vegada fos, potser seria”. Tants cops ho repeteixo que penjat a la paret engrogueixo de tristesa. Si pel meu gust fos, ara mateix en deixaria caure al terra. Aleshores, abonyegat i torçat, potser la mestressa em posaria dins el recinte amagat de l’estimada. 

Ja tancats i junts tots dos, malgrat la presència dels altres, jo faria el que hagués d’haver fet. Declarar-li la meva admiració, la meva estima i el meu respecte. Aleshores, l’un al costat de l’altra, realitzaríem el joc que fa temps hauria passat i ja hauria d’haver estat si jo no fos un avorrit cullerot. Dit i fet, avui em deixo caure de la paret i demà la mestressa en ficarà al calaix al veure’m copejat. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

JO NO VOLIA.II.

Desesperadament he corregut amagant-me allò que tant estimo, mentre el pare furiós treia el cap per la finestra i cridava:

¾    Malparit!!!  

Mentre corria, el crit ha quedat penjat en l’aire de la matinada, com un pendó enlairat. Per amagar-me m’he ficat en l’espai existent entre el terra i l’habitatge d’una casa veïna. I llavors sí, la meva febre ha tornat a créixer. Per una petita escletxa del pis ho he vist tot. Quines cames, quines mitges, quines sabates amb uns talons d’agulla tan provocatius. Els pantis, la faldilleta curta. En la meva posició creia entreveure allò, ja ho sabeu. Però un dubte ha crescut en el meu cervell, tan gros és? Devia ser a causa de... però tant. 

Aleshores la porta s’obre. Avui, no és el meu dia de les portes. Una femenina veu, xisclona i corpresa, crida.

¾    Però, Manel, fill. Què és això?

¾    Es que jo mare...

¾    Com que tu, què?

¾    Sí, mare. M’agrada vestir-me així.

¾    Vestir-te així?

¾    Sí mare. Vestir-me i comportar-me, més. Ser una noia.

¾    Mare de Déu, Senyor!! Torneu-me cega perquè no ho vull veure. 

Tot això ha passat en un moment. Però la meva pressió ha amainat com la marxa d’una nau al perdre el pal major. Rodolant per terra he volgut marxar corrent. 

Però quan m’escapolia, una mà forta i grossa m’ha pres pel coll de la samarreta. És tan gran que prem al mateix temps el meu propi coll. M’ha girat sacsejant-me violentament i m’ha cridat a menys de dos dits de la cara:

¾    Què fas aquí, xitxarel·lo?  

Jo, tremolant a l’adonar-me de l’uniforme policial que vesteix, he respost.

¾    Res, jo passava.

¾    Sí, per sota, no?

¾    Jo...

¾    Marxa, vés-te’n i no tornis mai més; si t’arreplego aniràs a la garjola, malgrat siguis menor d’edat. Sagalot  de mal pèl!

¾    No, senyor policia. No em veurà més per aquí. Li ho juro!

¾    D’acord. I d’això del meu fill, ni paraula. Si xerres massa, et trobaré qualsevol dia i, t’esbatussaré.  

Les meves cames no poden moure’s més de pressa espaordit com estic. He corregut fins a casa i m’he ficat al llit. A la mare li he dit que no en trobava bé. S’ho ha cregut, al veure’m tremolar. 

Sí senyor, ja ho veu. Totes les meves tragèdies i desil·lusions provocades per una simple fotocòpia entregada, potser amb perverses intencions, per la mestra. 

Miquel Pujol Mur

JO NO VOLIA. I.

Aquest matí al vestir-me ho he notat. Malgrat la nit ha estat tranquil·la, allò no té la flacciditat acostumada. La perversió domina el meu cos. La fotocòpia donada per la mestra contorba el meu subconscient. Vosaltres, ja ho sabeu molt bé, que vull dir, la sexualitat. He arribat al més alt cim pel camí dels pensaments impurs. La provocativa fotocòpia ha fet que els meus circuits mentals estiguin força alterats. Al mateix temps, com una pila elèctrica, tot jo, sóc carregat d’aquesta substància anomenada testosterona.

I ho sé! i Tant que ho sé!! Quan em succeeix aquesta maldestre circumstància el meu ego es torna irreflexiu. No hi ha dutxa d’aigua freda que domini els meus instints. Els pensaments sensuals rebaixen el meu grau d’autoestima. Aleshores no sé a qui m’encomano: si al Senyor, al que agraeixo haver-me donat aquesta potència; o al dimoni, que em fa mil suggeriments a quin més  descabellat. 

Tot això, per culpa d’una fotocòpia entregada en mà per la professora amb un sardònic somriure. Bé, ja sóc al carrer i donada la meva situació temperamental em recordo d’aquella finestra, mig tancada i mig oberta. Des d’ella puc observar com la parelleta fa totes aquelles cabrioles, que a mi m’agradaria fer, si tingués més anys que els meus catorze. 

Sigil·losament poso uns totxos, un a un, per arribar a l’alçada de la finestra. El jardí és encara una mica fosc tot i que comença a aclarir-se amb l’arribada de la matinada. La tanca de brucs ben tallats eviten que ningú en vegi des del carrer. 

M’alço damunt la pila de totxos i guaito la jove parelleta que, com sempre, han començat els seus jocs carnals. Ara, l’un llança una peça de roba, ara, l’altra l’imita llançant-ne una altra, fins ... Poc després, rere uns petons, inicien l’habitual sessió acrobàtica, d’això, que li diuen amor. Quan arriben al moment àlgid, entremig de xiscles i sospirs, jo també sospiro.  

De sobte la porta s’obre i ressona un crit. No un crit d’haver-se fet mal, no. Sinó un crit, que sortint de l’ànima mostra l’ofensa rebuda. Un dens crit de deshonor, més aviat, que ha omplert l’espai de l’habitació. Han entrat els pares. Aleshores, m’he adonat que no sabien res de la presència masculina. 

La noia tapant-se amb el llençol. El Romeu de poble, protegint allò que segons el moment costa d’amagar. La mare esblanqueïda la cara, esmaperduda i amb els ulls esbatanats com plats rodons, a l’adonar-se que la nena no és tan nena. El pare, vermell, al veure’s deshonrat. Potser es pensava que era la primera vegada. Jo ja sabia que no, els havia admirat en anteriors ocasions. Aquella noia que ell havia posat en un pedestal creient que era tan pura com la Verge, li ha tombat el rei d’escacs. 

Llavors, com un llamp, la desgràcia ha caigut damunt meu. A causa dels meus desordenats moviments i a l’ensurt de l’aparició dels pares l’atalaia de les meves furtives mirades ha trontollat. He caigut a terra tan llarg com sóc. He cridat de dolor i de ràbia.

 

Continuarà...

 

Miquel Pujol Mur 

L’ESPERIT DEL TROBADOR. II.

Llavors, deixant de parlar s’aixeca, i amb veu de baríton, canta o més aviat mig recita, aquesta dolça cançó dedicada a la seva enamorada :

Oh, formosa comtessa dels cabells daurats,

Escolta el bategar del cor enamorat

d’aquest infeliç i pobre trobador

Lacerat a raó de nos correspost amor. 

He finit ma vida, a mans del cornut espòs,

Més el fruit de la nos passió luxuriosa

Viurà per sempre entre tu, jo i el vell caspós. 

Amor dels llargs cabells de color d’or

Ja no bat el meu enamoradís cor

Enterrat i destrossat sota el terra

Del celler de l’oblidat mas. 

Laura, enamorada de cabells com blat

Mon llaüt i ma veu seguiran cantant

sempre el record de ton xamós cos. 

El teu coronat escalfallits marit

Pujarà com a fill, aquell engendrat

Per la nos tempesta dels sentits

En la primavera de les flors lluentes. 

I acabada la seva troba, parla ja amb veu més calmada, dient-me: Jo, el trobador i les roques del cim vetllem per la pau del boscos i les arbredes. Any rere any rebem la visita de la nostra companya, la neu, que tancant el pas de muntanya ens guarda de les invasions humanes. El seu mant blanc i visible, lligat amb la força pètria  i la meva veu pregonem la bellesa del món i l’amor.  

En les nits de lluna plena s’escolta pels recondits amagatalls de la vall un cant trist i enamorat que sorgeix del fons del gorg allà on el rierol comença d’apaivagar la seva força abans d’abandonar la vall. Són les veus dels esperits que units clamen per la pau i l’entesa en els cims i les valls de muntanya presidides pel Pirineu.

No resta cap mur del castell que domina el lloc, només quatre pedres mal amuntegades i unes restes de bigues corcades. Com les passions humanes les restes són malmeses i retornen a la terra com pols que són.  

Han passat els anys, però en aquest lloc tranquil i feréstec, he trobat en moltes ocasions aquella pau de l’ànima que fugint del soroll de la gran urbs em fa assolir nous reptes.  

I malgrat el temps passat, tota la meva vida, sempre en tornar, arriba a les meves oïdes des de qualsevol racó, tal vegada portat pel mateix remor de l’aigua del riu, la cançó de l’esperit del trobador enamorat. 

Enyorat i alegre d’escoltar la seva veu, m’aixeco i el cerco amb avidesa, però no apareix. Potser avergonyit, no gosa presentar-se altre cop davant meu.. O com jo desitjaria, el mateix amor l’ha salvat de la seva condemna.  

Miquel Pujol Mur.

L’ESPERIT DEL TROBADOR. I.

La nostra caminada per terres pirinenques ens ha portat fins a la vall de la Llosa. A la vora del gorg del riu, proper al derruït castell i a la no menys enderrocada església, hem plantat la nostra tenda de campanya. La primavera llueix esplendorosa les seves flors  i el lloc és un rabeig de pau. 

Els companys, poc a poc, vençuts pel cansament del dia i la forta pujada han anat entrant, després de sopar, dins el refugi de lona i reposen dins els seus sacs de dormir. Només, el lleuger murmuri del respirar sonor d’algun que altre amic,  altera el silenci nocturn. 

M’he quedat fora de la tenda. M’he estirat damunt el sac, tapant-me amb una manta, he restat arraulit al costat del foc. Malgrat tot, potser per la frescor nocturna i per la lassitud del meu cos cansat, he quedat mig somort, però la meva ment continuà desperta. Els meus ulls, mig aclucats, volen divisar, entremig de les ombres del bosc, els diferents animalons que viuen dins la nit. El cant fúnebre d’una òliba sona a la distància, com avís, per a les meves orelles, de la vida i de la mort que pobla sempre dins la boscúria. 

Aleshores, he sentit un moviment damunt l’herba que ens envolta, quasi res més que quan una petita aura de vent remou suaument, com acaronant, les tiges verdes. Alçant el cap, he vist un individu que camina per la vora de gorg esquivant hàbilment les pedres i l’aigua. Hi ha moments que aixeca el cap  i escolta com si esperes una resposta del vent.  

Sorprès, l’he cridat i sense fer cap moviment estrany, que em fes sospitar cap maldat, al sentir les meves paraules ha vingut al meu costat. És un home jove, alt i prim, d’aparença agradable, però la roba que el cobreix és antiga. Per un instant m’ha fet la impressió d’un personatge de conte medieval. El seu rostre, a pesar d’indicar un profund sentiment de tristesa, és agradable i els seus ulls d’un blavós profund són de mirar franc i lleial.  

Admirat per la seva presència,  al mateix temps de què no portés cap tipus d’equipatge, li he demanat qui era. Sense esperar la meva invitació, s’ha assegut al meu costat deixant-me admirat per la lleugeresa dels seus moviments, talment sembla com si camines portat per l’aire. Llavors amb una veu dolça i rimada però amb un deix trist, i que sona a les meves oïdes com el cant del rossinyol, inicia la seva glosa:

¾    Fa segles, que visc arrelat a les pedres del fons de la vall, entre les argelagues i els ensorrats murs del celler de l’antic hostatge. Actualment, ja formo part del camí intangible d’aquesta conca que baixant dels cims del Pirineu recorre els viaranys amagats de la vida.

 

Ara, només sóc el fantasma d’un antic trobador, sobtadament enamorat al contemplar el bell rostre de la filla del castlà. Malgrat saber el seu compromís de casori amb un noble ric, però mai mereixedor de tan formosa muller, vaig glosar amb mil paraules les seves gràcies. Aconseguint finalment, mitjançant les meves dolces trobes, conquerir-la com amant companya. Descobert el nostre tràngol amorós, vaig ser empresonat, mort i abandonat en aquesta hostatgeria pel pare i per l’espòs de la jove dama. Així, vaig quedar presoner en aquest lloc, ja fa molts segles, i no he pogut sortir-ne de l’encanteri. Pertanyo a la vall, com si fos una part de la roca que albiro dalt de la muntanya, allà on neix el principi del riu.   

Sovint desitjo que les meves paraules, no escoltades sinó pel vent, portades per un aura amiga arribin a les orelles de la meva estimada Laura, allà al país sense resposta de la mort. Algun cop, de dalt on regnen les roques i el fred, m’arriba una resposta, com l’udol de llop, que em parla dient-me que m’espera sempre a pesar del temps passat. Aquells meus  somnis de joventut, lligats per l’amor cortès, són perduts en la infinitat dels segles. Com trencat i corcat és el meu llaüt, soterrat amb mi al fons del terra de la casa d’hostes. Però jo sé, que els descendents del fill del nostre amor viuen i transmeten els nostres acoblats gens a la nostra descendència.

 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur. 

CRÒNICA CARNAVALESCA. II

Dues comparses, només dues comparses s’han pogut muntar per la rua. Ja ho sé, som un poble molt petit, no arribem a cent persones: això entre vells, dones, homes i nens. Per tant, la nostra desfilada s’acaba molt aviat. Però fills meus, com podíeu construir una carrossa amb una colla de xitxarel·los vestits d’olives sense anxova, després fer sortir de la carrossa aquest peix perquè les omplí de cosa salada, i aleshores  abraçar-vos tots junts en una dansa infernal. Fins que finalment eixí una verge bruna que acabà morrejant-se amb l’oliva principal.  

Per cert Manel, ja veig que estàs bé de les cames, ja que ballaves de mala manera, mentre feies d’anxova o de seitó, no ho sé. Quan vulguis, passa per casa que ara no tens excusa per arreglar-me el termos de l’aigua calenta. 

Ei!!! He dit xitxarel·los però també havia “xitxarel·les”. Prem-les més fort altre cop, que se’t noten quan botes, Carme. 

L’altre carrossa també em va ferir profundament era la paròdia de la Setmana Santa amb aquell parell de ... Sí, tu Manel i tu Pere, que fèieu de genolls pel carrer, assotant-vos amb cordes com si fóssiu penitents i cantant una rumba? Us ho recordaré per la processó: aquest cop no teniu excuses per no portar el pas de la Dolorosa. 

Ja ho sé que tota aquesta injuria ha estat obra del batlle socialista: Baldiri! No t’amaguis rere de l’algutzir, que sé que has estat tu. Pot ser hauré de confessar-li a cau d’orella alguna cosa a la teva dona. 

Girant-se altre cop a l’altar es persigna i comenta amb veu baixa:

¾    Ai Senyor!! Com m’han fet perdre els estreps. Perdona’m, no diré res a ningú de res. 

Vull acabar aquest calvari de la meva resignació. De les majorettes de faldilleta curta no diré res. Vaig pregar per què quan arribin al cel els donin una túnica llarga. Alguna, per les fortes camotes se us notava que éreu muntanyenques. I tu, Adrià, malament està que facis de noia però almenys afaita't les cames.   

Després perdició de perdició, l’execrable espectacle de la gent jove beguda: vòmits pel carrer, llaunes i brutícia per tot arreu. I per acabar no ens mancava més que la denúncia de la Maria, (malaguanyat nom de la Mare de Déu), de què l’havien violada mentre estava beguda. Senyor! Senyor!! Senyor!!!
¾    A veure fidels de Massabaix, qui no hagi fornicat mai amb la Maria que aixequi la mà. Veus, Maria! Ningú. Si ho sé! No veus que tothom es ve a confessar amb mi? 

En acabar la missa penjaré unes llistes amb les hores apuntades perquè tots, he dit tots; Ep! Baldiri, no facis el desentès, tots passeu pel confessionari aquesta propera setmana. Ah! I seria un detall per part vostre que, avui, les almoines siguin bones ja que si teniu diners per fer "xarlotades" pel carrer, també teniu l’obligació d’atendre a la vostra església i acontentar al vostre rector. No solament de misses viu l’home!  

Miquel Pujol Mur.