L’avi
Miquel passeja pel parc amb el seu nét Isidre. El matí és solejat i no bufa
gens d’aire. És un plàcid i agradable dia de primavera. Han estat visitant els
principals atractius que ofereix el lloc, han vist els gronxadors, el tobogan,
la pista de sorra i el castell encantat. Fins i tot, el mogut nen s’ha ficat a explorar dins de tots els racons de la
simbòlica màquina de tren. Finalment cansats, potser més l’avi que el nét, han
decidit reposar una estona en un banc proper a l’estany d’aigua. Alguna granota
fa sentir insistentment el seu rauc.
El banc
es situat sota un gran arbre i un bon dia, com avui, els protegeix dels raigs
solars. Beuen una mica d’aigua que previsorament han portat i l’un al costat de
l’altre, romanen asseguts. L’Isidre, girant el seu ros cap pregunta:
¾
Escolta
avi, tu deus saber contes? Per què no m’he expliques algun?
¾
Ull,
Isidre! Els contes a vegades són molt llargs. No sé si t’agradaran els contes
de l’avi.
¾
Va,
avi, compta-me'n un!
¾
D’acord!
Si no t’agrada m’ho dius i ho deixem per un altre dia que vinguis.
¾
Va,
comença avi. Que m’agradarà molt.
¾
Escolta’m,
Isidre. En un lloc molt llunyà, en l’antic país dels contes, havia el fill d’un
dels guardabosc del marquès que habitava en una cabana enmig del bosc. Vivien, en l’humil casa, tota la família. Però com era el més petit dels germans...
¾
Sí,
com jo.
¾ Calla,
Isidre! Ara que he agafat per un cap el fil del conte no m’interrompis que em
perdre.
¾
Va!
Ja callo. Però continua, avi. Que tu en saps molts de contes.
¾
Això
com era el més petit del germans gaudia de més llibertat que els altres,
obligats a ajudar a les tasques de la casa. El nen, li direm Abel, corria
lliurement pel bosc. Es banyava al gorg del rierol que baixava l’aigua pura i
cristallina de la muntanya i de la neu.
¾
Buf!!!
Quin fred!
¾
Si
ja ho sé, a tu no t’agrada l’aigua freda. Clar, estàs acostumat a les
comoditats de la ciutat. Ara, deixa’m continuar. Mira el conte és de molts anys
enrere i el teu avi també en té molts. A vegades tots dos, el conte i la
memòria de l’avi queden mig ennuvolats.
¾
Continua,
avi!- diu l’Isidre, posant tendrament la mà damunt la cama de l’home gran.
¾
Doncs,
l’Abel era allerat com el vent. Corria, nedava i pujava pels troncs dels
arbres. Com un esquirol, lliure en l’aire i ràpid al terra.
¾
Avi,
jo també em pujo als arbres. Ho vols veure?
¾
No
m’aturis que em perdo. A veure?- l’avi rumia- Per on anàvem? A sí, ara em venen
els records a la memòria. Una vegada el
pare va dir-li a l’Abel que havia de portar un encàrrec a la casa del marquès.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada