Ai!
pobre home, que no va aprendre les més boniques i rebuscades paraules per poder
guarnir amb bells mots el ram de flors de la meva noble estima. Només sabia unes
breus i simples paraules com: T’estimo. Aleshores sentia en el cor desesperat un
punyent ofec, mentre esperava la seva resposta.
La
primera tarda em va omplir de dolor amb aquell sec i fred: M’ho pensaré. La
segona la seva rebuda em va omplir el cor de goig. Després unes vegades la
contemplava pesarosa i altres joiosa del nostre amor.
Finalment,
vaig escoltar, alegre com els cants del rossinyols, el seu consentiment per
parlar de casori amb els seus pares.
I
la tarda va arribar. Vestit com correspon a
un home enamorat que va a demanar la mà de l’estimada a la mare i al
pare de l’única bellesa humana capaç de transformar la seva vida, vaig trucar a
la porta.
La
seva tia em va rebre a la porta per acompanyar-me al saló. Havia en els seus
llavis un somriure irònic al veure’m sol a l’entrada. Els seus pares m’abraçaren
com es mereix l’home que estima de veritat la seva filla. La mare aixecant-se
de la cadira va caminar vers la porta. la va entreobrí i amb veu suau va pronunciar
el nom desitjat: Alba, Blanca, veniu.
Aleshores
vas entrar, Blanca i Alba, dos noms amb la mateixa connotació i pel meu desori
dos noms que corresponen a dues persones, dues impressionants dones d’igual
bellesa. Sou bessones i jo no puc endevinar quina és l’una i l’altra. Per un
moment, confós, he pensat demanar les dues...
Sobtadament
el rellotge ha sonat insistentment i m’ha despertat ajudat pel cop de colze de
la meva dona que m’ha dit: Para el despertador d’una vegada.
Uf!
Per sort, només era un somni.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada