NATALICI.

L’habitació és petita però càlida. Només hi ha les quatre coses essencials i necessàries pel treball a desenvolupar: una taula folrada, una banyera amb aigua tèbia i una postada amb tovalloles blanques i netes. Damunt d’una petita lleixa hi ha les quatre peces de roba de nadó que havien portat els joves pares.  

A l’habitació del costat s’escoltaven els sospirs de la nova mare. Feia poca estona que el seu marit l’havia deixat sola. Ha estat a petició d’una assistenta que ha pujat a dir-li que volien veure’l a secretaria.

La llevadora, una dona ja gran i plena de l’experiència, fruit de molts anys en la seva tasca, amb hàbils dits ressegueix i calibra cada fragment del recobriment cutani i carnal de la recentment vinguda. És una criatura tan petita, només un trosset de carn tendre i suau. Els seus dits, assedegats de saber, recorren cautelosament el petit cos acabat de banyar. Observa atentament els ulls, la boca, ambdues mans, cames i peus.  

Ha notat el gran desig de ser pares de la jove parella i els hi vol donar la bona nova de què el resultat de la seva estimació, del seu gran amor humà, és perfecta. Perfecta dins la perfecció humana. Embolcallada en les més fines robes ha portar el present de la formosa criatura a la seva mare que reposa en el llit. 

La mare, quasi una dolça infant, va rebut alegrement el fruit del seu ventre. Encuriosida, malgrat les paraules de la matrona, ha volgut despullar-la i prenent-la dolçament, no vol despertar-la, h anat esculpint amb els seus dits dolces carícies en aquell petit cos que feia poc era dins seu. 

Aleshores fermament entendrida ha recolzat la criatura en el seu pit premem per les natges encara candents de l’esforç de néixer sobre si mateixa. Cos a cos, notant l’escalfor del petit esser, assaborint cada bàtec del seu cor, sentint com a propi cada sospir d’aquells pulmons que aspiren l’aire de la vida.  

Poc després ja alliberat de les rutinàries tasques burocràtiques va entrar el pare. Al veure la filla, la seva pròpia filla. va agafar-la i fent-li un petó a la galta ha gaudit de la fermesa del seu petit cos.  

Aleshores encuriosit ha volgut aprofundir la seva mirada en els ulls de la seva filla: La mirada de la criatura encara és vàcua però desarma per la seva tendresa. Finalment prement-la ben fort ha exclamat: filla meva. 

Seguidament s’ha adonat d’aquella piga de somni que només traçava el camí del rosat llavi. Era talment com la de la seva esposa, l’estimada mare de la seva filla.  

Era com aquella piga que tan el va atreure’l al conèixer-la.  

Miquel Pujol Mur.