L’intens olor a
romaní que entra sempre pels finestrals de casa dels meus pares, m’ha impedit
oblidar-me d’aquella tarda màgica.
La coneixia de
petita, tots dos ens coneixíem de petits. Eren companys de col·legi. Sí,
companys de banc en aquells pupitres d’abans. Però la infantesa, poc a poc,
sense adonar-nos és com un camí sense retorn que va quedant enrere.
Vam deixar en
aquells bancs la infantesa i la innocència. Aviat com en els contes i sense notar-ho
vam complir els dotze anys. La curiositat va envair la nostra ment i també els
nostres cossos que havien seguit el seu camí natural.
Allò que era
simplement el tacte d’una mà amb l’altra, o damunt d’un braç, sense cap
importància, va esdevenir una nova sensació.
L’aroma a romaní
i a herbes boscanes persisteix sempre, sense abandonar-me, a l’interior del meu
pensament. És el perfum de les plantes barrejades amb l’olor dels nostres
cossos que suplien la seva ignorància amb el desig desenfrenat de noves experiències.
Els pares van
assabentar-se de la nostra dèria, potser per sort, i van separar-nos a
diferents col·legis. Mesos després la seva família van marxar del nostre poble
i van anar a viure a la gran ciutat. Els
nostres destins van quedar aliens l’un de l’altre.
He acabat la
carrera i les residències pertinents. Avui he entrat per primera vegada al laboratori
on treballaré. M’he assegut a la taula que m’han assignat.
Aleshores, ha
ressorgit fortament a les meves narius la mateixa olor que sempre m’acompanya.
M’ha sorprès al no ser el laboratori l’ambient més propici per notar olors de
natura.
He girat la cara
a la companya del costat. Allà era ella, i l’aroma i el tacte de la seva mà al
saludar-me, ens ha fet reviure, als dos, l’instant i l’amor d’aquell juvenil
encontre.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada