ESPORT DE TAVERNA

Els quatre homes són asseguts a la taula del bar. La cambrera els hi acaba de servir els cafès i quatre copes que han demanat segons cada gust particular. Cadascuna de les copes demostra la forma de ser de cada home. El cristall de cada copa transparenta una gama de colors diferents de l’altra. Una és del color daurat del whisky. L’altra el transparent del tequila. Les altres dues, el vermellós del patxaran i l’espès imprecís de l’anís.  

La taula està una mica apartada del centre del bar sota una bandera d’un club esportiu. La conversa com moltes vegades; sembla ser que els homes quan es troben els temes més recurrents són: l’esport i les dones. Però en aquesta ocasió el seu desig no és comentar cap cosa del sexe femení. Tota la seva conversació està dedicada a l’esport.

¾     Tu creus que tanta desgràcia és possible? – diu, amb veu pesarosa, el Joan.

¾     Home! Amb les baixes que ha tingut l’equip, què podies esperar. – ataca el Pau. Malgrat el seu nom és un dels més guerrillers del grup.

¾     Baixes! Baixes, dius! És que són uns camàndules- Massa calers porten a la butxaca i poc treball.- diu el Pere. Generalment és el més dur en les seves opinions.

¾     També tu, Pere. No ho saps perquè no has fet mai esport. No saps el mal que fa torçar-se el turmell o rebre un cop de colze o una traveta. Ni el temps de recuperació que és necessari.- protesta el Manel. És tot un entès en lesions, ja que és metge i a més ha estat esportista.

¾     Sí, sí, el que vulguis però si haguessin d’anar a treballar cada dia a les sis del matí i carretejar caixes, com jo no podrien pensar en totes aquestes tonteries. Jo, si no treballo no cobro i els meus deutes tampoc paren.- Exclama el Joan.

¾     Ni tampoc omples un camp, ni tampoc t’aplaudeixen, ni et xiulen- fica la cullerada el Manel.

¾     Esteu carregats de “barrufes”. Deixeu en pau al Pau, té tota la raó.- Diu conciliador el Pere.

¾     Tampoc m’obren les portes als restaurants per convidar-me. A mi amb bon caler, gran cotxe i gran casa, tampoc em farien córrer gaire.- Afirma el Pau.

¾     Ets un malparit,  Pau. Encara perseguiries alguna dona pel carrer, a més de les de casa.

¾     No sé com t’aguanto tants anys. Mira que recordar-me que visc amb la dona, santa muller i pacient amb els meus defectes. A més, dues mares, així dit amb bones paraules, però la majoria de les ocasions dues sogres insuportables que ens fan la vida impossible. I per més inri, amb quatre nenes, que són quatre sols, però que comencen a despuntar i haig d’anar amb ulls com plats perquè no s’esgarriïn. Contesta, emprenyat el Pau. 

El Manel, acosta el gotet de tequila davant el Pau, dient-li:

¾     Beu una mica, Pau, que tens la boca seca de tant enraonar i et noto una mica emprenyat.

¾     Si té tota la raó! Has llegit als diaris d’aquest que es volia fer actor porno?- replica maliciosament el Joan.

¾     No!- Exclamen els tres.- Qui?

¾     Aquell... Ara no me’n recordo del nom.- El Joan fa un esforç de memoritzar.

¾     Ah! Tu vols dir ... He escoltat que li agraden molt les “disco”.- Afirma el Pere.

¾     Calla es veu que se les havia de treure de sobre.- parla el Joan, amb veu sarcàstica.

¾     I després l’entrenador vinga a cridar-li i dir-li: a córrer. I corre, corre, corre. – comenta el Manel, recordant el seus temps d’esportista.

¾     Pobre home! Quines exigències tenen els clubs. Una cosa així potser no se li repetirà a la vida. Si jo pogués...?- Contesta melancòlicament el Pere.

¾     Tu,  tio! Si no tens ni mitja empenta. - Replica amb menyspreu el Joan.

¾     Què vols dir?- Protesta picat el Pere.

¾     Que vam fer la mili junts i sé el peu que calces.- Afirma el Joan. 

El Pere s’aixeca tot vermell de la taula i aboca els gots damunt dels companys quan intenta saltar al coll del Joan. Aquest s’aparta, la taula rodola. Els altres dos, els agafen i malgrat la seva força per separar-los quasi no poden. Les cadires cauen. La cambrera xiscla esparverada. L’amo surt de la cuina amb un ganivet de pam i mig. 

Es dirigeix als quatre i els amenaça amb el ganivet. Com que és un home alt i corpulent queden impressionats per la seva imponent figura.

¾     Prou!- Crida- Sou uns covards caganers sense res al cap. Sembla que l’esport us hagi pres la poca intel·ligència amb que Déu us dotà. Vinga, a pagar la destrossa que heu fet, i al carrer.  

Dòcilment els homes paguen la consumició que no han begut i la trencadissa que han fet. En sortir al carrer, cadascú pren una direcció oposada. El darrer adéu és simplement.

¾     Fins la setmana que ve!  

És que per als homes l’esport és una malaltia incurable però, normalment no arriba la sang al riu. Per desgràcia alguna vegada sí que hi ha cops i algun ferit greu,  però són casos extrems de gent descontrolada.

Miquel Pujol Mur.