Els dilluns, els
pintors, tant infatuats dels seus acolorits quadres. A mi sincerament la
majoria no m’agrada gens.
Després els de
la tècnica de restauració. Vinga a gastar laques i vernissos. Fan cada olor
desagradable. Aquest m’utilitzen a dojo, com si jo no valgués res. Prou que es
queixa la que paga.
A les tardes el
xerraires que vinga a donar la taba, que si sí, que si no. Aquells pocs o
poques opinen igual. Aquells altres opinen completament diferent.
Aleshores
l’apoteosi, si tingués orelles i cames fugiria ràpidament. Tota una munió de
gent cantant. Alguns bramant i el so de la pianola que fa que em retorci per
dintre.
Ai, Senyor! Que
pesada es la vida del sabó rentavaixelles, i curta, segons com m’utilitzin.
Després què? A la galleda de les escombraries i al contenidor del rebuig.
De
la fàbrica,
a la
botiga.
Del
prestatge,
al
carretó.
Per
caixa toca
pagar
i no fugir,
que
si no l’alarma
sona
amb brogit.
En
una pica
pres
per les mans
de
tothom, fineix
la
meva vida.
Aleshores
bromós
m’escolo,
fem mutis
per
l’aigüera i
el
seu forat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada