Això, si encara
tinc neurones, ja que jo no les he vist mai. Sembla això de les neurones, ben
bé un acte de fe; no veuràs però creuràs. Fins i tot, les dubtoses neurones
entortolligades dins els capil·lars cerebrals em feien ensopegar a les
cantonades, com si anés begut.
Quina paraula
podia ser una paraula que sense ser cap paraula tingués finalment al diccionari una definició com a
paraula. O tal vegada a internet ens indiqués un lloc a conèixer.
De sobte una
flaire portada per un lleuger vent va entrar i va sorprendre les meves fosses
olfactives. Això de fosses no m’agrada gens, fosses és on ens posen quan ja no
pensem ni sentim.
Reculo cap
enrere, clar, no puc recular cap endavant, i em quedo amb l’olor de les roses.
Olor de flors de primavera, olor de
roses, de llessamins, de la simple paparola (sí, a Terrassa a les
roselles, ababols, gallarets, els diuen també paparoles). Bé, aquestes flors de
flaire no en fan gaire, tal vegada és una olor lligada pels records juvenils i de
la vida. Sí que ens crida l’atenció pel vermell dels seus pètals que omple els
camps motejant de color el verd o groc dels cereals.
A què ve tot
això? Ai! M’he perdut en les neurones, en els records i en les paraules. Demano consideració per no saber
omplir l’espai blanc amb prou frases que lliguin amb el propòsit del tema.
Aleshores, ho he
vist i ho he acabat de recordar, davant meu un noi amb cara de “babieca”.
Tampoc és correcte aquesta paraula en català però, el cavall del Cid se’n deia.
Bé, el noi amb cara de babau li dona un ram de flores a una noia bonica i
mallerenga. Segons una dita el catalans no donem, sinó que fem, però no em
lliga la interpretació, perquè si el compres, no el fas. Ja m’he tornat a fer
un embolic.
L’escena dels
joves enamorats vista davant dels meus ulls
de seguida m’ha fet funcionar la memòria. Aquesta cara d’encantat, feia
en aquells temps que la primavera inflamava d’olors, colors i amor la meva
vida. I ella també mostrava tanta coqueteria
en els seus gestos.
Deixem-ho estar tot
tranquil i amagat en el record de quan els anys eren pocs. Allò va ser una
història romàntica d’anys pretèrits.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada