QUAN HO VAS VEURE DIGUE’NS QUE VAS SENTIR (Relat picaresc)

Estava asseguda a la taula d’una terrassa amb una amiga. El temps era molt agradable com correspon a la primavera i a una tarda tranquil·la. Els raigs de sol es filtraven i es matisaven  al passar entre les fulles dels arbres. No passava gens d’aire i l’ambient era de pau. Una tarda apropiada per parlar amb la meva amiga i recordar-nos dels temps passats. També per a simplement tafanejar de la vida actual de les nostres companyes de col·legi i alguna també de joventut.

De sobte vaig sentir un soroll que em va sorprendre, i vaig observar pels seus moviments que a la meva amiga també. Vaig anar per girar-me quan el soroll va tornar a repetir-se sense gens de consideració. Un gemec esplendorós, gegantí i exagerat va esclatar rere meu com un petard. Un petó com de pel·lícula va ressonar a les meves orelles. Acabant de girar-me vaig veure com una jove parella, sense gens de recat estaven petonejant-se i ficant-se mà asseguts dues taules darrera nostre.  

Era tal la seva passió i també la seva desconsideració que vaig envermellir de vergonya. Les orelles, els llavis, els colls eren resseguit per part dels dos com si volguessin devorar-se en una ànsia desenfrenada. Les seves mans recorrien els seus cossos. Cercaven el contacte de la pell, sota la roba, sense cap mena de mirament per la nostra presència. 

Vaig comentar a l'amiga:

¾     Home, no creus que podríem ser més reservats. Són joves però un lloc o altre deuen poder tenir per les seves expansions amoroses. No aquí enmig del carrer. Hi ha nens que passen i els hi poden donar mal exemple. I els pares que pensaran si se n’assabenten! Amb tanta gent algú els deu conèixer.

¾     Tens tota la raó, Però el jovent és així. Tens recordes quan eren jovenetes i també en teníem de ganes. Ai! Quines arrambades que em feia aquell beneit, que ara quasi no em mira. I jo em recordo que m’incrustava en els seus braços. Ai, Senyor! Quines coses que fem quan son joves inexpertes que creuen es menjaran el món. Al cap de certs temps  ja ho veus. Tu encara?

¾     Calla boja! A la meva edat i la del meu home. Pobret, quina cara faria si li busques les pessigolles.

¾     Tu i jo som de la mateixa edat. Anàvem juntes al col·legi de les monges, te’n recordes de la mestra, la mare Pura. No em diguis que sempre has estat una beneitona.

¾     Ep! No tinguis aquesta idea, que jo quan em vaig casar, de la missa ja en sabia la meitat. Bé, la meitat de la vida no, però de la part amorosa ja ho havia provat tot.

¾     Veus com ets una hipòcrita. Millor dit, som unes mentideres. Ara veiem aquesta jovenalla i els critiquem.

¾     Si jo no ho dic per què no ho facin. Però en un altre lloc. 

I deixant els joves i el seu petoneig vam tornar a emprendre la nostra conversació sobre les nostres amistats. Tot plegat res més que xafarderies. Com deia l’àvia, fer safareig. 

Vaig notar que, la meva amiga, mentre parlàvem estava atenta al que passava a la meva esquena. La vaig observar com neguitosa. Feia el possible per mirar-me i contestar les meves preguntes i donar la resposta adient però, els seus ulls indefectiblement marxàvem de la meva cara i es dirigien frisosos al meu darrera, a on era la parella. De cop, se li van posar els ulls com a taronges i vaig veure que a la seva boca se li feia salivera.   

Emprenyada amb ella per la seva manca d’atenció, i amb la noia i el noi pels seus continus xipolleigs carnals vaig girar-me disposada a retreure’ls la seva poca vergonya. Però el que vaig veure em fa fer callar sobtadament. 

Oh! La noia havia baixat la cremallera de la bragueta del pantaló del noi i ficada la mà dintre i treia ... treia.. i treia. Déu meu! Com podia ser tan grossa. 

Una suor calenta em va amarar  per complert. La meva cara i també el meu cos vam envermellir, però ara de pura enveja. Les meves mans, les de la meva amiga també, van buscar ...   

Miquel Pujol Mur