En sortir de casa la vaig trobar
esperant-me a la vorera. Els seus ulls oblics indicaven l’enveja que la
devorava. Tal vegada, com la fam que devora els sentiments. Mirava la meva boca
i la meva mà. Per què aquesta mirada tan fixa, vaig preguntar-me. Aleshores,
babau de mi, vaig caure en la raó del seu mirar.
La meva mare m’havia donat, per fer
callar la meva xerrameca irrespectuosa i rondinaire, una barreta de xocolata.
Impacient vaig obrir-la i quan
baixava per l’escala ja havia començat a llepar-la. Marronosos regalims de
xocolata queien de la meva boca.
Aleshores vaig sentir compassió de
la seva fam de xocolata, i remordiment per la meva joiosa ostentació. Sense
paraules, la veritat és que se m’havia
fet un nus al coll. No sabia ben bé, si era per sentimentalisme de la pena que
transmetien el seus ulls oblics o perquè la xocolata m’ennuegava i impedia
que em sortissin les paraules.
Vaig estirar el braç i la meva mà li
va entregar el meu tresor.
Camí de l’escola ens passàavem la
barreta de xocolata l’un a l’altre. La gent quan ens veia creia que érem
germans, malgrat la diferència de raça. Els regalims de xocolata emmascaraven les
nostres cares.
Les nostres fisonomies, una xinesa i
l’altra europea, anys després centraven una foto.
Quan comença una coneixença, mai se
sap el seu final. Tot va començar per una barreta de xocolata.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada